L’Insulte
Director: Ziad Doueiri
Intèrprets: Adel Karam, Kamel El Basha, Christine Choueiri, Camille Salameh, Rita Hayek, Talal Jurdi.
Gènere: Drama. Líban, 2017. 110 min.
Tony és un ciutadà cristià que viu a Beirut amb la seva dona embarassada. Un dia, regant les plantes del seu balcó, tira aigua sobre Yasser, un palestí que coordina les obres de remodelació del seu carrer. Quan Yasser l’informa que el canaló del seu balcó és il·legal i es disposa a arreglar-lo, Tony ho rebutja i destrossa la feina que havien fet els obrers, cosa que porta Yasser a insultar-lo. El conflicte només ha fet que començar.
Fa pocs dies, Pep Prieto publicava al Diari de Girona una columna titulada “Admetre els errors“, en què apuntava amb encert aquesta sensació que cada cop ens costa més fer autocrítica, sigui quina sigui la situació. Casualitat o no, el text ha coincidit amb la presència a la cartellera de la libanesa El Insulto, recent nominada a l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa, la qual construeix tot el seu relat a partir d’un conflicte absurd que s’hagués pogut resoldre perfectament amb una simple rectificació. Però com que ningú baixa del burro, assistim a gairebé dues hores d’escalada de crispació, de sobredimensió dels fets, de connotacions de tota mena, i també de raons d’uns i altres que poc a poc van sortint a la llum i enriqueixen el veritable exercici de reflexió que busca el director Ziad Doueiri. Per a fer-ho, El Insulto sap anivellar molt bé les seves dosis de dramatisme, i sobretot manté una meritòria mirada neutra que fuig d’assenyalar culpables i víctimes.
Tal com feia Polanski a Un Dios Salvaje, El Insulto s’hauria pogut limitar a infantilitzar els seus dos protagonistes i convertir-se en una mirada corrosiva sobre l’absurditat amb què avui dia pot sorgir qualsevol conflicte. De fet, no són poques les ocasions en què el film té davant seu aquesta opció. No obstant, una i altra vegada Ziad Doueiri demostra un toc de maduresa per a reconduir la història i anar afegint variables que fan evolucionar el judici de l’espectador. Tot i que és evident que el guió d’El Insulto té ben localitzats els moments en què obrirà aquestes noves finestres que ens poden fer reconsiderar la opinió sobre els protagonistes, no hi ha sensació de trampa o d’ocultació d’informació, perquè en el fons cap dels girs anul·la el que hem vist fins llavors. Al contrari, el que aconsegueix Doueiri és evidenciar que, per molt absurda i infantil que sembli la baralla, no sempre podem simplificar-la sense més; almenys, fins que no coneguem tot el rerefons i el significat que té per als afectats.
El Insulto procura en tot moment no prendre partit respecte els dos bàndols que s’acaben formant. Perquè arriba un moment en què, com era d’esperar, el duel ja no només és entre Tony i Yasser, sinó entre la comunitat cristiana i la musulmana. I és aquí on intervé amb força la realitat que es viu en un país com el Líban, en què la manca de conflicte armat no treu que la tensió es pugui respirar en qualsevol moment i per qualsevol motiu. Així, El Insulto deriva el conflicte personal i concret entre els dos protagonistes cap al que en realitat és un exercici per a trobar allò que els uneix: el dolor que han hagut de suportar en el passat i que encara pesa dins seu. Ziad Doueiri no atorga raons ni retreu equivocacions, sinó que exposa tota l’amplitud dels fets, i aconsegueix que la nostra identificació amb els personatges sigui plena. Perquè més enllà de les seves particularitats locals, el conflicte que relata la pel·lícula acaba sent universal.
Tal com he mencionat anteriorment, El Insulto no surt perjudicada pel fet que se li puguin detectar les tàctiques narratives amb certa facilitat. Això no evita, però, que la història caigui en alguns excessos dramàtics que es fan massa evidents. La implicació de la dona de Tony, per exemple, l’arriba a situar en alguna posició que desentona amb el paper del personatge fins llavors. També la relació entre els advocats d’ambdues parts es percep un pèl efectista, ja que funciona més com un additiu per a realçar l’interès del conflicte que no pas com un element amb una veritable incidència a la història. En tot cas, El Insulto avança amb solidesa i evita dos paranys als quals s’exposa constantment: frivolitzar alguns fets històrics reals del Líban i creure’s estar per sobre dels protagonistes per a alliçonar-los. De fet, aquests son dos símptomes habituals per a qui assisteix des de fora a una pugna com la d’aquesta pel·lícula.
Era fàcil pensar que El Insulto es recolzaria en una conclusió tipus “i tot això per un insult”, però el film sorprèn per la maduresa i el respecte amb què duu la història a una dimensió molt més àmplia i transcendent. Ziad Doueiri aconsegueix fer-nos sortir de la sala amb la reflexió encara vigent dins del nostre cap, i amb la certesa que no ens ha imposat cap punt de vista ideològic sobre el que acabem de veure. A més a més, El Insulto es beneficia de la gran actuació d’Adel Karam i Kamel El Basha (aquest últim, premiat com a millor actor al passat Festival de Venècia), capaços en moltes ocasions de comunicar-se sense dir pràcticament res. És significatiu com, al capdavall, no té massa importància quin dels seus respectius personatges surt guanyador de la disputa que mantenen, sinó tot el que han après pel camí. Qui sap si el proper cop que ens trobem davant d’una situació semblant, ho podrem tenir en compte i mirar de resoldre les coses com cal.
Martí
M.A.Confidential 