The Death of Stalin
Director: Armando Iannucci
Intèrprets: Steve Buscemi, Simon Russell Beale, Jeffrey Tambor, Michael Palin, Andrea Riseborough, Dermot Crowley, Jason Isaacs, Rupert Friend, Olga Kurylenko, Paddy Considine.
Gènere: Comèdia. Regne Unit, 2017. 105 min.
L’any 1953, Jozef Stalin sol·licita la gravació d’un concert a Ràdio Moscou per a escoltar-lo en privat. Al cap de poca estona, cau desplomat per culpa d’un vessament cerebral, el qual li acaba provocant la mort al cap d’unes quantes hores. A partir d’aquí, els principals ministres del govern soviètic i alguns homes de confiança de Stalin creen un comitè per a tirar el país endavant, però en realitat inicien una ferotge disputa per a convertir-se en el nou Cap d’Estat de la Unió Soviètica.
L’absurditat ha estat sempre una propietat força lligada al poder, i especialment a la classe política. Aquesta combinació de conviccions, interessos, ambicions i egocentrismes, condicionada per la inevitable necessitat de quedar bé de portes enfora, és un caldo de cultiu per a situacions esperpèntiques de tota mena. I si hi ha algú que ho ha sabut explotar amb la mala llet més elegant del món, aquests són sens dubte els britànics. L’últim gran exponent n’és Armando Iannucci, que a La Muerte de Stalin torna a demostrar la seva capacitat de ridiculitzar les altes esferes governamentals, com ja feia a la brillant In the Loop o les sèries The Thick of It i Veep. Sense escatimar cap gravetat en alguns dels fets que relata, el director escocès reconstrueix tota l’esquizofrènia política posterior a la mort del dictador rus, i converteix La Muerte de Stalin en un divertidíssim assortiment de diàlegs infantils i situacions absurdes.
Iannucci busca la caricatura constant dels seus personatges i situacions, però no deixa que la història s’allunyi excessivament d’uns límits plausibles. Dit d’una altra manera: totes les escenes de La Muerte de Stalin presenten una base perfectament creïble, però evidentment estan passades per un filtre satíric que les omple d’elements i desenllaços de collita pròpia. De fet, la trama està basada en fets històrics, i les disputes i rivalitats que s’hi descriuen corresponen a la realitat. En aquest sentit, La Muerte de Stalin presenta força influència d’una sèrie britànica com pot ser Yes, Minister, o fins i tot de la mítica Ser o no Ser de Lubitsch, que banalitzava ni més ni menys que Adolf Hitler. Això no treu, però, que de tant en tant s’hi ensumi el Kubrick de Teléfono Rojo, Volamos Hacia Moscú, o que inclús algunes escenes més esbojarrades arribin a nivells que firmarien els germans Marx.
La Muerte de Stalin no busca la gran riallada, ni tampoc se sustenta a partir de gags estratègicament repartits aquí i allà. Armando Iannucci aconsegueix establir un to constant sota el qual l’espectador és plenament conscient de les intencions de la pel·lícula, de forma que no necessita grans tocs de gràcia. Tot i que el director no renuncia a un humor més directe de forma puntual, la seva principal virtut és que totes les escenes estan banyades d’aquesta capa satírica. Així, fins i tot el més mínim detall humorístic amagat enmig d’una frase és ràpidament perceptible. Però no només d’irreverència i absurditats viu l’humor de La Muerte de Stalin; al llarg del camí, Iannucci no dubta en incloure –a vegades de forma bastant sobtada– imatges força cruels i un humor negre que en més d’una ocasió arriba a incomodar de veritat. De fet, si no fos per la inèrcia còmica del film, alguns serien moments colpidors.
Tot i que La Muerte de Stalin podria semblar una successió d’esquetxos, en el fons hi passen un munt de coses que ens ajuden a conèixer (amb el grau just de fidelitat, òbviament) les diverses figures que van intervenir en aquell convuls episodi de la Unió Soviètica. Armando Iannucci sap construir un perfil concret per a cadascun dels personatges: des de la malícia de l’estratega Nikita Khruschev (Steve Buscemi, a la seva salsa), passant per la falta d’escrúpols de Lavrenti Beria, i fins l’estupidesa i inseguretat de Georgy Malenkov (Jeffrey Tambor, responsable de bona part de les rialles del film). D’altra banda, l’aparició de Michael Palin en el paper del vulnerable ministre Vyacheslav Molotov es pot entendre com un homenatge als Monty Python, l’esperit dels quals també emergeix en més d’una ocasió en el transcurs de La Muerte de Stalin.
És evident que Armando Iannucci apunta aquí a l’entorn soviètic per a executar la seva mirada àcida i ridiculitzadora, i que cap dels protagonistes en surt massa ben parat. De fet, a Putin i companyia els ha fet tan poca gràcia que han censurat la pel·lícula a Rússia. Ara bé, La Muerte de Stalin no deixa de ser un retrat bastant universal de les baralles quasi infantils que s’originen cada vegada que es planteja un buit de poder. Tot i que la seva narrativa atropellada i la rapidesa dels seus diàlegs poden originar alguna petita desorientació o atabalament puntual, Iannucci completa a La Muerte de Stalin una comèdia del tot fiable, fins i tot quan no es proposa fer riure. Un retrat satíric que, a més a més, resulta especialment adequat pels temps que corren; més d’una figura política actual de ben segur que amagaria el cap sota l’ala en veure-s’hi identificat.
Martí
M.A.Confidential 