M.A.Confidential

Grave (Raw)

Directora: Julia Ducournau

Intèrprets: Garance Marillier, Ella Rumpf, Rabah Nait Oufella, Laurent Lucas, Bouli Lanners, Joana Preiss.

Gènere: Terror, drama. França, 2016. 95 min.

Sempre resulta injust que un fet anecdòtic acabi convertit en una arma de màrqueting purament efectista que condiciona la percepció d’una pel·lícula. Després de tota la polseguera aixecada per les seves primeres projeccions, semblava que exposar-se a Crudo era més aviat una qüestió de resistència estomacal que no pas d’apreciació d’una narrativa que va més enllà de l’impacte superficial de les seves imatges. Si bé és evident que en aquest aspecte Crudo decideix ser incòmodament explícita, i que aquesta és una de les indubtables senyes que la defineixen, l’obra de Julia Ducournau cal ser entesa a partir de la seva particular aproximació al despertar identitari de Justine, una adolescent que comença la seva etapa a la universitat. El plantejament podria correspondre a un exponent qualsevol del gènere “coming-of-age”, però acaba agafant camins que esborren per complet la seva condició de “qualsevol”.

Julia Ducournau vesteix la seva sanguinària història amb una elegància estranya: salvatge i gairebé sense concessions quan Justine entra en acció, però suggeridora i rica en matisos quan els impulsos van per dins. Per aconseguir-ho, la directora francesa presenta dues posades en escena clarament diferenciades: moviments suaus i estrictament precisos quan acompanyem Justine per l’edifici de la facultat (amb certa reminiscència a Kubrick i El Resplandor), i un acusat descontrol dels enquadraments i el muntatge quan aflora el veritable jo de la protagonista. Al cap i a la fi, Crudo se centra en les sensacions oposades i complexes que provoca l’alliberament experimentat en aquesta etapa de la vida. Això sí, aquí ho abordem des d’una òptica molt més propera a la d’un cadell de depredador que un dia descobreix què és allò que necessita per poder sobreviure. No hi trobem cap causa-efecte de caire científic ni tampoc cap motiu racional, sinó una bèstia que desperta després de molts anys neutralitzada.

Precisament, el paral·lelisme amb el món animal té una presència constant a Crudo. A l’inici del film, Ducournau ens mosta els estudiants novells pràcticament com si fossin un ramat de bestiar, i ho contrasta amb una altra imatge del tram final. De la mateixa manera, és fàcil visualitzar dues lleones parant una trampa a la seva presa en una altra escena del film. Aquí, resulta molt interessant la relació polifacètica que s’estableix entre Justine i la seva germana: còmplices, rivals, protectores i traïdores a la vegada, però en el fons les úniques capaces d’entendre què li passa a l’altra. En aquesta varietat d’angles, la directora fins i tot és capaç de donar cabuda a l’humor –i amb èxit– en un parell d’ocasions, sense que aquest desentoni gens dins del conjunt.

Queda clar, doncs, que Crudo va molt més enllà de quatre desmais entre un públic que, segurament, no estava massa informat. No ens enganyem, és una pel·lícula visualment dura, amb imatges puntuals realment incòmodes i anguniosos, però que està al servei d’allò que vol transmetre. En realitat, quant a ritme i narrativa, Crudo esdevé força més accessible del que es podria pensar, i segurament no tan complexa o profunda com alguns la volen veure. En tot cas, conforma una òpera prima insòlita i arriscada, que situa Julia Ducournau com una deixeble rebel de David Cronenberg a la qual caldrà seguir-li la pista. Tenint en compte el seu despertar com a cineasta, ella també ve disposada a menjar-se el món.