M.A.Confidential

Blade Runner 2049

Director: Denis Villeneuve

Intèrprets: Ryan Gosling, Harrison Ford, Ana de Armas, Jared Leto, Sylvia Hoeks, Robin Wright, Mackenzie Davis, Carla Juri, Lennie James, Dave Bautista.

Gènere: Ciència ficció, thriller. USA, 2017. 150 min.

Los Angeles, 2049. La ciutat viu sota el control de la totpoderosa Wallace Corporation, que s’encarrega de fabricar i vendre uns replicants que cada cop formen més part del dia a dia de la població. La policia envia l’agent K a una granja de les afores per a acabar amb un model d’antiga generació que és considerat perillós. Allà, K descobreix que hi ha alguna cosa enterrada sota un arbre, un descobriment que pot canviar la percepció sobre els replicants.

La facilitat amb què Hollywood està pervertint qualsevol pel·lícula o saga icònica del segle XX a base de seqüeles i remakes insubstancials és un fet. Per això, l’anunci que Blade Runner en seria una de les víctimes va fer saltar totes les alarmes. Quan vam saber que Denis Villeneuve s’encarregaria de dirigir-la, hi va haver cert alleujament dins de la incertesa encara present. Avui, ja podem respirar tranquils. Blade Runner 2049 recupera l’esperit de la seva antecessora –i el de la novel·la de Phillip K. Dick– amb tota la fidelitat del món, i el revitalitza amb una enorme cura. Els nous personatges, els nous escenaris i els nous paradigmes tecnològics i socials que proposa el film encaixen perfectament a l’atmosfera d’aquesta obra cabdal de la ciència ficció. A més, compten amb la potència visual i sonora d’un Villeneuve que converteix Blade Runner 2049 en un festival per als sentits. Deixar el projecte en mans del canadenc ha estat clau.

La incògnita de si Rick Deckard és o no un replicant ha planejat sobre Blade Runner al llarg dels anys. A Blade Runner 2049, el dubte respecte la naturalesa del protagonista es resol en la primera escena, en un clar símptoma que Denis Villeneuve vol treure’s de sobre aquesta qüestió i centrar-se en d’altres. De fet, el personatge de K permet un exercici que va quedar pendent al film de Ridley Scott: aprofundir de veritat en la ment d’un replicant. La distinció entre home/orgànic i màquina/artificial –ampliable a realitat vs. ficció– orbita en tot moment al voltant del protagonista i la seva autoconsciència. I Blade Runner 2049 no busca precisament separar aquests elements, sinó entrellaçar-los i difuminar-ne els límits. N’és un bon exemple la relació entre K i la seva parella virtual (que duu un pas més enllà la que vèiem a Her), ja que és completament fictícia, però ens genera una càrrega emotiva suficient per a percebre-la com a real.

El turment que omple la ment de K –idoni per a un Ryan Gosling que, aquí sí, encaixa de forma encertada– es va desenvolupant a mida que avança la història. Cada nou escenari i cada nova situació permet, d’una banda, conèixer l’evolució –si se li pot dir així– que ha experimentat aquella Los Angeles de 2019; de l’altra, afecta la pròpia existència del protagonista i li planteja dubtes i inquietuds que ni ell mateix contemplava. Per això els 150 minuts de Blade Runner 2049 valen la pena del primer a l’últim: perquè Villeneuve incorpora detalls i informació rellevants en cada escena, tant per als personatges com per a l’espectador. La trama en si potser no és la més trencadora i complexa del món, però troba un bon equilibri i és respectuosa amb el llegat que recull. Ni opta per a “replicar” Blade Runner i viure de rendes, ni tampoc es passa de frenada quant a pretensions narratives. La transició entre una i altra és fluïda i coherent.

De fet, aquesta transició explica moltes coses. Des del punt de vista científic i tecnològic, el progrés és clar: la Wallace Corporation, que recull el testimoni de Tyrell, controla uns sistemes d’intel·ligència artificial molt més avançats i els replicants ja són Nexus 8. No obstant, a peu de carrer l’ambient es manté tan obscur, viciat i decadent com 30 anys enrere, amb els anuncis lluminosos com a única nota de color. Queda clar, doncs, que el progrés només ha agraciat una part de la població. És més, ens trobem davant una societat encara més descoratjadora, on la qualitat humana ja ha perdut tot el seu valor, bàsicament perquè allò artificial cada cop s’accepta més com a real. Quina ha estat la inspiració de Blade Runner 2049 en aquest sentit? No cal mirar massa lluny. Potser en aquest retrat social sí que es troba a faltar un major protagonisme per al magnat Niander Wallace, que només apareix en tres o quatre escenes mal comptades. Jared Leto no té sort últimament amb els seus papers.

L’apartat tècnic de Blade Runner 2049 és dels que mereix un punt i a part, ja que la pel·lícula és un prodigi visual i sonor. No es podia esperar menys d’un Denis Villeneuve que ja ens va desbordar amb La Llegada o Sicario, però la veritat és que l’univers entre futurista i post-apocalíptic de Blade Runner 2049 treu el millor del director canadenc i també del director de fotografia Roger Deakins. Als espais exteriors, el color i la textura ho envaeixen tot, atrapant els propis cossos dels personatges i submergint l’espectador a la pantalla. Als interiors, saben crear petits universos propis on ens trobem més a gust. Cal destacar també el treball arquitectònic, amb menció especial a la seu de Wallace Corporation. Allà, l’aspecte de temple grandiloqüent defineix els aires de Creador que té seu propietari, i la constant presència d’efectes d’aigua recrea la voluntat de fer passar per real allò que en el fons és una imitació o una il·lusió òptica.

El cert és que hi ha poques coses a retreure a Blade Runner 2049. Al ja citat poc pes del personatge de Wallace, li podríem sumar algunes innecessàries insercions en el muntatge que fan massa explícites un parell de revelacions i s’asseguren que tots els espectadors ho captaran. A banda d’això, el film funciona en pràcticament tots els aspectes, inclús en el punt d’èpica final i la forma de tancar la història. Aquí, la connexió amb la seva antecessora fins i tot arrenca un emotiu somriure. I és que Villeneuve troba un punt idoni entre l’homenatge al passat i la personalitat pròpia d’aquesta continuació. I òbviament les incògnites no hi podien faltar. Es podria dir que hem passat del “és Deckard un replicant?” de Blade Runner al “algun dels personatges és humà?” de Blade Runner 2049. En aquest cas, però, trobem la resposta en forma de segona pregunta: “suposaria això alguna diferència?”. Hi haurà temps per a pensar-hi, ja que tot apunta que aquesta obra també quedarà sòlidament gravada a la nostra memòria.