Logan
Director: James Mangold
Intèrprets: Hugh Jackman, Patrick Stewart, Dafne Keen, Boyd Holbrook, Stephen Merchant, Elizabeth Rodriguez, Richard E. Grant.
Gènere: Acció, còmic, western. USA, 2017. 135 min.
L’any 2029, els mutants pràcticament s’han extingit, i els que queden són perseguits per un programa governamental que els vol utilitzar per a crear noves criatures sota el seu control. Després dels seus anys de lluita al costat dels X-Men, Logan és ara un home que s’està consumint i que mira de sobreviure com a conductor de limusines a Texas, mentre malviu amagat en una antiga granja just passada la frontera de Mèxic, on cuida d’un Professor X també en molt mal estat. Un dia, Logan es creua amb una dona que li demana ajuda per a protegir una nena que pot ser clau per al futur dels mutants.És curiós el rebombori que s’arriba a generar al voltant de l’elecció d’un o altre director per a una gran pel·lícula de superheroïs. Més enllà de tres o quatre detalls, rara és la ocasió en què un títol d’aquest gènere destaqui precisament per la identitat que hi aporta el seu autor, ja que és la Marvel o DC de torn qui acaba dictant el resultat final segons el seu principal objectiu: vendre entrades. Evitar aquesta situació és l’inici del gran triomf de Logan, ja que James Mangold agafa les regnes de la pel·lícula de principi a fi i explica la història que ell vol, de la forma que ell considera més adequada. Per això Logan no és com la resta de pel·lícules del seu tipus que hem pogut veure fins ara: perquè tot és més sec, més salvatge, més brut i, en el fons, més humà. La decisió suposa tot un risc dins un gènere que busca un públic massiu, però en realitat és un veritable regal per als qui començàvem a estar cansats del pilot automàtic en el cinema de superheroïs, per molt que ens intentessin vendre les peculiaritats de cada títol.
Logan és una pel·lícula que parla el mateix llenguatge que Lobezno. Així de simple, i així de coherent. Aquí no hi ha lloc per a elements suavitzants ni pretensions estètiques, començant per la imatge del propi protagonista, que s’allunya més que mai de qualsevol pulcritud o aire de figura icònica. Un personatge en davallada, conscient de la seva decadència i vulnerabilitat, però que veu una última escletxa per a deixar una petjada realment profunda; com el cowboy que creua per última vegada el desert de l’oest nord-americà, o el detectiu que accepta el seu últim cas a una setmana de jubilar-se. I és aquesta última missió la que acaba sent la més important i la més sentida emocionalment de tota la seva trajectòria. Els dos títols anteriors de la seva saga en solitari ja ens havien mostrat el Lobezno més intimista, però és a Logan on realment ens sentim més a prop que mai del personatge, tot i que precisament sigui la pel·lícula on està menys reconeixible i més lluny de les seves qualitats com a mutant.
L’acotació de la història és clau. Logan és a les antípodes de la tendència grupal que arrossega el gènere de superheroïs i concentra el seu focus en un sol personatge, de mode que la seva evolució es pot apreciar molt millor, sense presses ni preocupacions per a complir quotes de protagonisme. La road movie que planteja James Mangold avança constantment, però amb les seves pauses, que acaben resultant tan o més importants que el camí. Trams com el de la trobada amb la família que els acull, amb tots els minuts que ocupa i l’alentiment del ritme que suposa, serien quasi impensables enmig de qualsevol títol de Vengadores o dels mateixos X-Men. Però és aquí on Logan aprofita per a mostrar el costat més humà de Lobezno, i a la vegada aprofundir en la relació amb les dues generacions que l’acompanyen: l’ancià Charles Xavier i la petita i misteriosa Laura. Mai abans havíem vist Lobezno tan proper, preocupat i fins i tot afectuós amb algú del seu voltant.
Tot i ser una pel·lícula que menja a part, Logan no renega, ni molt menys, de l’univers del qual forma part. L’eterna problemàtica del control sobre els mutants i la seva relació amb la resta de població segueix sent-hi present, però a la vegada James Mangold aprofita per a recordar que la humanitat potser s’hauria de preocupar d’altres coses, com alguns avanços tecnològics que acaben resultant més perillosos. En aquest sentit, la pel·lícula aconsegueix un bon equilibri entre la seva vessant futurista i la realista, i fins i tot s’atreveix a introduir autorreferències com els propis còmics de la saga X-Men. Mangold sap que Lobezno és un personatge amb un enorme carisma entre els fans, i d’alguna manera els interpel·la explicant-nos que els nens que apareixen també ho són, perquè també han llegit les seves històries, encara que aquestes no sempre siguin igual de fidedignes a la realitat.
A pesar d’aquesta quota de protagonisme infantil, no hi ha dubte que Logan és de tot menys una pel·lícula per a nens. L’escena inicial ja ho deixa ben clar, i tot el que ve a continuació no s’estalvia ni un gram de brutalitat. I en realitat es aquí on nota que Hugh Jackman està traient tot el suc a la part més animal del personatge, aquella que sempre havia estat neutralitzada d’una forma o altra per a poder encaixar a la saga de Marvel. Però aquesta violència no es percep com a gratuïta, sinó com una part inseparable de Lobezno; i com passa amb qualsevol animal, com més gran és el dolor, amb més ferocitat reacciona. El director no només aposta per a donar aquest contundent segell propi de la pel·lícula, sinó que exemplifica aquest retorn als instints més salvatges i animals amb un argument que no deixa de ser una fugida de la civilització cap a la plena muntanya. És allà, als boscos, on va arrencar la veritable història de Lobezno; és el seu hàbitat natural.
Tot i les múltiples lloances que mereix Logan, hi ha mals endèmics que no acaben de curar-se, com per exemple el del pobre treball del bàndol enemic. Boyd Holbrook (Narcos) fa un bon paper, però el seu personatge té un rerefons nul, i tampoc la reaparició de Stryker genera un impacte especial. D’altra banda, patinen una mica recursos puntuals com el d’explicar tot el projecte del govern i els nous mutants a través d’un vídeo en un mòbil. Són petits detalls que haurien elevat Logan encara més amunt, però que no eviten que estiguem parlant d’una pel·lícula molt sòlida. Extreure tant valor cinematogràfic d’un títol de superheroïs és un fet insòlit, que probablement no s’assolia en aquest nivell des d’El Caballero Oscuro. Esperem que Marvel i companyia aprenguin que una única història, desenvolupada com cal, amb un sentit concret i un punt de risc, pot ser un pla molt més atractiu que anar sumant personatges i més personatges. És la diferència entre crear un bon producte o una bona pel·lícula.
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2017 – Del 10 a l’1 | M.A.Confidential