M.A.Confidential

A Cure for Wellness

Director: Gore Verbinski

Intèrprets: Dane DeHaan, Jason Isaacs, Mia Goth, Susanne Wuest, Celia Imrie, Lisa Banes, Adrian Schiller, Ivo Nandi, Natalia Bobrich.

Gènere: Thriller, intriga. USA, 2017. 150 min.

Lockhart és un jove i ambiciós executiu que és enviat a un luxós centre termal de Suïssa a buscar el director general de la gran empresa financera nord-americana on treballa, ja que sense ell és impossible tancar una operació clau. En arribar-hi, Lockhart es troba amb què la direcció del centre li posa força pegues per a trobar l’home a qui ha anat a buscar, i també comença a veure coses estranyes en el comportament dels pacients.

Després d’iniciar la dècada com un dels directors comercials més rellevants gràcies a la saga de Piratas del Caribe, Gore Verbinski va patir un important revés per culpa del fracàs d’El Llanero Solitario. Quatre anys després, Verbinski ha ressorgit d’una forma del tot inesperada, però també carregada de significat. La Cura del Bienestar és un títol més propi d’un cineasta novell que aprofita el cinema de gènere per a desenvolupar una idea boja, experimentar, moure’s amb llibertat i deixar en un segon pla la preocupació de que tot quadri. En aquest cas, cal entendre-ho com el punt i a part d’un director que es treu un pes de sobre, que recupera sensacions i que les vol compartir amb l’espectador. La Cura del Bienestar ens endinsa a una trama de pur thriller psicològic, però també s’atreveix a jugar amb apunts de terror i fins i tot de ciència-ficció amb regust de sèrie B; un còctel on no tot funciona amb la mateixa efectivitat, però que genera un magnetisme molt particular de principi a fi.

Part de la màgia de La Cura del Bienestar està precisament en la seva imperfecció. La història no es dedica a donar una resposta concreta a tots aquelles incògnites que en requereixen una, però crea els estímuls necessaris perquè cadascú faci càbales a la seva manera. Capficar-se en la recerca d’un sentit concret a tot el que passa no és una opció adequada, ja que pot portar a una frustració que entela el veritable plaer d’aquesta pel·lícula: el viatge. Perquè el que ens proposa La Cura del Bienestar per sobre de tot és un viatge a diferents nivells: una missió de rescat, un pla de fuga, una lluita de supervivència, una exploració progressiva dels espais i paisatges, un relat centenari… i, sobretot, un viatge espiritual. En totes aquestes vessants, Gore Verbinski aconsegueix que l’expectació no decaigui en cap moment. Durant les dues hores i mitja de pel·lícula, s’apodera de nosaltres la sensació que alguna cosa estranya està passant; i mai no arriba aquell temut punt d’estancament o davallada del ritme que ens n’hauria pogut allunyar.

La gestió del suspens combina elements que des d’un principi resulten força obvis amb alguns paranys i detalls ocults que Verbinski utilitza per a fer-nos trencar el cap durant una bona estona. El director es recrea i busca la potència visual de les imatges, sobretot quan aquestes provenen més aviat de la ment turmentada del protagonista que no pas de la realitat palpable. Ara bé, quan sabem que es tracta d’una cosa o l’altra? A La Cura del Bienestar li encanta desorientar-nos en aquest sentit, fet que ens recorda clarament a Shutter Island de Scorsese; tan a nivell d’atmosfera malsana com d’incursió a la ment del protagonista. També és fàcil identificar-ne la relació amb Kubrick: el pla aeri del cotxe amb què Lockhart s’acosta al centre termal resseguint una sinuosa carretera de muntanya activa immediatament el record d’El Resplandor, i també es poden detectar detalls inspirats en La Naranja Mecánica. En el fons, el concepte de “cura” al que es refereix La Cura del Bienestar té un regust kubrickià força evident.

En aquest sentit, tot i que la història de Gore Verbinski sembli més aviat un deliri força allunyat de la realitat, és evident que la pel·lícula amaga un component de crítica bastant contundent. No és casualitat que Lockhart, el protagonista, sigui un ambiciós executiu totalment enganxat a la seva feina; “quan va ser l’últim cop en què realment et vas sentir bé?”, li pregunta el director del centre, deixant clar que encara que no noti cap dolor concret, potser necessita ser curat de totes maneres. I és aquí on Verbinski parla d’aquest efecte placebo que provoca un tractament termal suposadament miraculós, idoni per a qui en realitat té altres coses que li embruten la consciència. Per això tampoc és arbitrària la circumstància que tots els pacients del centre termal siguin membres de la tercera edat pertanyents a l’alta societat. Per tant, a La Cura del Bienestar les històries personals són més importants del que podria semblar, inclosa la del propi Lockhart, encara que per edat sembli quedar lluny de la situació dels demés.

Tot i l’interès que desperta en moltes de les seves vessants, cal dir que La Cura del Bienestar acusa un el surrealisme de la trama que acaba relacionant passat i present, i la poca fortuna de Verbinski per a tancar-la. A banda que es sobreexplica una mica massa -quan precisament té diverses revelacions que es veuen d’una hora lluny-, aquests minuts suposen un toc delirant que s’aparta massa del que havia estat el to del film; com si de cop es prioritzés una èpica i un efectisme que fins llavors ni eren necessaris, ni s’havien trobat a faltar. D’acord que forma part dels privilegis que es pren Gore Verbinski amb aquesta pel·lícula, però l’instint em diu que una conclusió una mica més críptica, encara que sembli mentida, potser hauria resultat més escaient. En tot cas, les converses posteriors estan assegurades, ja que La Cura del Bienestar és d’aquelles pel·lícules que queden gravades a la memòria. És un dels bons símptomes que deixa un director que ha pogut fer, exactament, el que desitjava fer.