M.A.Confidential

Com cada any, la ressaca del Festival de Sitges es passa rememorant les pel·lícules vistes, tot i que algunes sembla que faci mesos que les vaig veure. En aquest primer repàs, em centro en algunes de les que van protagonitzar els primers dies del festival. El resultat potser és una mica més irregular que anys anteriors, però ja s’hi poden trobar alguns dels títols potents d’aquesta 51a edició.

El Apóstol (Gareth Evans, 2018)

Tot l’imaginari religiós, i en particular l’extremisme de les sectes, sempre ha estat una font prolífica per al cinema de terror. El director Gareth Evans, responsable de la saga The Raid, s’hi submergeix de ple a El Apóstol, on ens fa viure una espècie de malson malaltís que no para de créixer a nivell d’intensitat i brutalitat visual. La història es centra en un home que busca rescatar la seva germana d’una comunitat que viu confinada en una illa i que ret culte a una misteriosa deessa, i ens va revelant progressivament tot el que amaga aquell indret. Aquest procés de descobriment que ocupa la primera meitat de pel·lícula és el que millor funciona a El Apóstol, ja que la pel·lícula perd una mica el control a mida que s’acosta a la seva resolució. No obstant, i després d’una necessària digestió, l’experiència acaba sent prou notable.

L’atmosfera que Gareth Evans aporta a la pel·lícula atrapa des que el protagonista posa el primer peu a l’illa. El punt sobrenatural de la història també hi afegeix interès, sobretot quan es mostra de forma fugaç o subtil. El Apóstol no només busca una clara metàfora del fonamentalisme religiós com a eina per a manipular aquelles persones a qui no els queda res més, sinó que també transmet una espècie de missatge ecologista capgirat de forma terrorífica. Quan tot es desferma, la pel·lícula no resol amb la mateixa efectivitat tots els seus fronts, potser perquè precisament en vol incloure masses, però la decisió amb què Evans culmina el seu malson s’encomana i deixa un bon sabor de boca.

Asher (Michael Caton-Jones, 2018)

Abans de la projecció d’Asher, Ron Perlman explicava amb orgull que havia decidit dedicar l’actual etapa de la seva carrera professional a “la promoció de projectes petits i originals”. Un cop acabada la pel·lícula, la idea que ens queda és que si aquest és el tipus de cinema que pretén fomentar, potser que s’ho replantegi. I és que la història, centrada en un solitari assassí a sou que veu com la seva vida es complica després que una missió no surti del tot bé, està plena de tòpics i elements comuns del seu gènere. Perlman s’esforça per a donar certa presència i personalitat al protagonista, i mig ho aconsegueix en el primer tram del film, però Asher s’acaba tornant tan rutinària que costa molt extreure’n res de mínimament especial.

La redempció del protagonista, una segona oportunitat en el terreny afectiu, la traïció dels seus suposats còmplices… tot el que inclou Asher resulta massa evident i previsible. També cau en certs problemes de credibilitat –la trama amorosa penja d’un fil– i d’excés de dramatisme –tota la història personal del personatge de Famke Janssen no duu enlloc–. Tampoc la direcció de Michael Caton-Jones ajuda gaire, ja que es limita a complir el tràmit i poc més. A pesar de tot, Asher es deixa veure i fins i tot té tocs d’humor que funcionen prou bé. Això sí, un cop acaba el visionat està destinada a durar ben poc a la nostra memòria. Tal com deia Perlman, no hi ha dubte que és un projecte, però pel que fa a l’originalitat, sembla que se la va oblidar abans de començar.

Summer of 84 (Anouk Whissell, François Simard, Yoann-Karl Whissell, 2018)

Fa un parell d’anys, el fenomen Stranger Things va acabar d’alimentar la tendència que semblava assegurar l’èxit a tot allò que ens traslladés als anys 80. Un dels resultats d’aquesta tendència és sens dubte Summer of 84, que a més a més és un exemple idoni per a desmentir-ho tot plegat. Dirigida per Anouk Whissell, François Simard i Yoann-Karl Whissell, la pel·lícula inclou absolutament tots els elements que ja coneixem (grup d’amics, bicicletes, walkie-talkies, gran misteri per a resoldre), amb la única diferència que els personatges són d’edat més adolescent i que el seu enemic és un assassí en sèrie. Res més. Summer of 84 no s’esforça per a anar més enllà de la fórmula o per distingir-se mínimament de tots els seus referents.

El problema del film no és només aquest, sinó que arriba en un moment en què ja no té massa raó de ser. Tothom ja ha vist Stranger Things i el remake d’It; per què calia presentar ara una pel·lícula que ocupa la mateixa posició i a sobre sense oferir res de nou? Summer of 84 es deixa veure perquè sí que capta el suficient esperit lúdic del seu gènere, però ni els seus personatges són especialment memorables, ni el seu misteri prou potent per a enganxar-nos de veritat. És cert que busca cert efecte amb el seu final, però la sensació és que ja és massa tard per a convèncer-nos. I és que l’encant dels 80 és atractiu, i tots hi hem acabat caient, però amb Summer of 84 constatem que tampoc no comprarem automàticament tot el que porti aquesta etiqueta.

Fleuve Noir (Érick Zonca, 2018)

Rarament hi ha un any en què la quota de cinema francès present al festival no ens deixa algun títol meritori que passa mig desapercebut. En aquest cas, Fleuve Noir té números per a ocupar aquesta posició. Amb la desaparició d’un nen en un suburbi de París com a punt de partida, aquest thriller policíac mescla diversos elements de gènere negre, psycho-killers i drama familiar per a oferir una història realment obscura. El pal de paller és un enorme Vincent Cassel en el paper d’un comandant de policia alcohòlic, violent i força repugnant, però el millor en la seva feina; una figura que en el fons lliga amb el to descoratjador de Fleuve Noir, i que actualitza clarament el prototip de policia de cinema negre clàssic. En realitat, la pel·lícula és d’aquelles que semblen decidides a impedir qualsevol mínima empatia amb qualsevol dels seus personatges.

Com tot bon thriller policíac, Fleuve Noir dosifica la informació sobre la investigació del cas, i la veritat és que es reserva el plat fort pel final. Aquí, comet el lleuger error d’ajuntar massa alguns girs crucials, de forma que no arribem a processar el seu impacte, però en tot cas la bofetada emocional és de les que deixen bastant tocat. Més enllà de l’esclariment del cas del nen desaparegut, la pel·lícula destaca pel rebuig que provoca el microunivers que formen els seus personatges –des dels més evidents fins els que no ho semblaven–, i pel pessimisme que impera en el seu particular retrat social. Alguna subtrama queda un pèl curta, i a vegades el ritme pausat no acompanya, però en general Fleuve Noir ens arrossega amb convicció al mig d’aquesta marea negra que no deixa de pujar.

Aterrados (Demián Rugna, 2017)

En una pel·lícula de terror, l’actitud dels protagonistes sol ser un aspecte més important del que ens pensem a l’hora d’aconseguir transmetre les mateixes sensacions a l’espectador. Un dels grans encerts d’Aterrados és, precisament, la naturalitat i humilitat amb què tracta els personatges que comparteixen la nostra por. Comença per les víctimes de les tres històries que conformen la pel·lícula, ambientada en un barri de Buenos Aires on succeeixen diversos fets paranormals, i continua amb un inspector de policia que assisteix atònit a tots aquests fenomens. Aquesta connexió amb tots ells, sumada al talent amb què el director Demián Rugna construeix les escenes de terror, fan d’Aterrados una cinta de gènere totalment immersiva. Tot un exemple de cinema efectiu fet amb quatre duros.

Demián Rugna decideix atorgar més importància a la reproducció dels elements terrorífics de la història en totes les seves formes, que no pas a donar una explicació plausible del seu origen o el seu motiu. I encerta. El que planteja Aterrados no és un misteri a resoldre, sinó el plantejament d’un escenari on ningú està fora de perill; i on alguns tenen la desgràcia de veure amb els seus propis ulls allò que altres creuen que no existeix. Els jocs de càmera del director, la cura amb què planifica les escenes i l’astúcia amb què ens manté enganxats a la butaca (sense recórrer sempre a l’ensurt sobtat) són alguns dels grans mèrits de la pel·lícula. I això que els seus continguts no són particularment innovadors, però tot acaba funcionant la mar de bé. Tota edició del Festival de Sitges hauria d’incloure un film com Aterrados.

Mandy (Panos Cosmatos, 2018)

La presència de Nicolas Cage ha estat, sens dubte, un dels punts àlgids d’aquesta edició del Festival de Sitges. I la veritat és que la pel·lícula que hi presentava, ja sigui en positiu o negatiu, tampoc ha passat gens desapercebuda. Plantejada com una obscura història de venjança d’un home contra un guru espiritual i els seus seguidors després que aquests matin la seva dona, Mandy busca submergir l’espectador en les mateixes substàncies que els seus protagonistes: una mescla d’al·lucinògens que distorsionen la realitat i una ràbia que surt de forma visceral. El resultat és un còctel visual i sonor realment difícil de digerir, ja que l’espiritualitat que el director Panos Cosmatos pretén atribuir a Mandy es torna esgotadora.

La pel·lícula està radicalment dividida en dues parts, corresponents a les dues hores de metratge. Això no comportaria un problema de forma obligatòria, si no fos perquè tota l’acció i violència es reserva per a la segona part, i perquè la primera resulta un peatge extraordinàriament car per a arribar-hi. Amb ritme pausat, una estètica saturada de colors i una sonoritat aclaparadora, Mandy explora de forma reiterativa i fins i tot irritant la naturalesa de l’enemic que Nicolas Cage combatrà més tard. Quan això arriba, el film no escatima tot el potencial de l’actor (amb tot el que això comporta), però és complicat no acusar el cansament de la primera hora. Escenes com la de Cage forjant la seva pròpia destral o algun dels seus enfrontaments individuals apugen la moral, però no salven el conjunt. La sensació és que Mandy magnifica amb diverses capes de maquillatge una història limitada i sense cap originalitat.

Tito e os Pássaros (Gabriel Bitar, André Catoto, Gustavo Steinberg, 2018)

Abans de la projecció de Tito e os Pássaros, el seu codirector i coguionista Gustavo Steinberg celebrava la presència de nens a la sala, ja que era important que el missatge de la pel·lícula els comencés a calar. La història, plantejada en un futur no massa llunyà, es centra en l’aventura del petit Tito i els seus amics per a alliberar la seva ciutat d’una epidèmia causada per la por, i destaca la força que poden tenir la innocència i la valentia dels nens per davant d’uns adults que resulten molt més influenciables. I és que Tito e os Pássaros parla clarament de la capacitat de manipulació que pot arribar a tenir el trident format per la política, l’avarícia i els mitjans de comunicació, fins al punt de crear una psicosi a nivell global. Una espècie de Guerra dels Mons d’Orson Welles, però amb unes intencions realment malvades.

La pel·lícula conté un bon grapat de bones idees i representacions dirigides al públic més adult, tot i que a vegades resulten un pèl massa òbvies; possiblement, per a apropar-les també als més petits. La rapidesa amb què avança (la durada amb prou feines arriba als 75 minuts) també propicia que alguns elements de Tito e os Pássaros no quedin massa desenvolupats, com precisament el paper que tenen els ocells en la resolució de la trama. A pesar d’això, i d’acabar mostrant un caràcter més aviat infantil, la pel·lícula no escatima dramatisme i també un bon sentit de l’aventura. A més, combina dos dissenys visuals d’allò més atractius i dinàmics (personatges més definits sobre un fons que sembla pintat fotograma a fotograma) i ho culmina amb una magnífica banda sonora.