Pet Sematary
Directors: Dennis Widmyer i Kevin Kolsch
Intèrprets: Jason Clarke, John Lithgow, Amy Seimetz, Jeté Laurence, Hugo Lavoie, Lucas Lavoie, Naomi Frenette, Alyssa Brooke Levine.
Gènere: Terror, drama. 2019. 100 min.
Amb l’objectiu d’alliberar-se de l’estrès de la gran ciutat, el doctor Louis Creed i la seva la família decideixen traslladar-se de Boston a una petita localitat de Maine. Mentre s’instal·len a la nova casa, situada a les afores, la filla descobreix que enmig dels boscos que formen part de la propietat hi ha un petit cementiri d’animals de companyia. És allà on el nou veí de la família l’adverteix que no s’endinsi més. No obstant, quan comencen a tenir lloc alguns fets tràgics, el cementiri pren més importància a la vida de la família.
Les adaptacions de les obres Stephen King mai han estat un repte fàcil. Més enllà de la capacitat de reproduir la seva vessant terrorífica, els personatges solen ser complexos i requereixen una cura especial, ja que en el fons són ells i les seves circumstàncies el que dóna explicació a aquest terror. La última en aconseguir-ho va ser It. Malauradament, no es pot dir el mateix de Cementerio de Animales. Els directors Kevin Kolsch i Dennis Widmyer parteixen de la novel·la homònima de King per a construir una pel·lícula prou digna i contundent en l’apartat dramàtic, i fins i tot amb capacitat de tensionar en diverses ocasions, però que queda lluny de ficar-nos realment la por al cos. La falta de risc de la direcció i la relativa rapidesa amb què es treu de sobre les diverses implicacions personals de cada personatge fan que Cementerio de Animales no aprofiti tot el potencial d’una història que donava per a més.
Tot i que la pel·lícula busca anar creant la seva atmosfera particular, no arriba a trobar una personalitat prou forta. Es podria dir que troba una alçada suficient on col·locar el seu propi llistó d’exigència, i s’hi manté fins el final. Cementerio de Animales treballa força bé l’ambientació dels escenaris clau, especialment el mateix cementeri o més enllà, però tampoc els converteix en indrets que arribin a inquietar-nos de veritat. Tota pel·lícula de terror necessita aquell lloc on no voldríem ser-hi o on ens fa pànic entrar-hi, i aquí no el trobem. Coneixent l’obra de Stephen King, dubto molt que es conformi amb incomodar i prou; i més, tenint en compte que el concepte sobre el qual gira la història de Cementerio de Animales és d’allò més pertorbador. El problema, però, és que el film no deixa latent aquesta pertorbació, i permet que sortim de la sala massa tranquils, sense cap imatge que aspiri a quedar gravada a la nostra memòria.
De la mateixa manera, Cementerio de Animales queda curta a l’hora de retratar els fantasmes interiors dels personatges. Les seves accions queden explicades, però no profunditzades, de mode que no ens arriba a implicar emocionalment. Per exemple, les dràstiques decisions de Louis, el pare de la família, són efectives a nivell d’impacte, però el personatge no havia estat prou desenvolupat com per entendre perfectament les raons que l’empenyen. El mateix passa amb alguns comportaments de la filla a partir de cert punt de la història: funcionen i són coherents amb les regles internes del relat, però tampoc responen a una explicació clara que haguem pogut comprovar abans. En general, tota la narració al voltant del dolor i la pèrdua, que en el fons és el nucli de Cementerio de Animales, resulta un pèl massa superficial degut a aquesta atenció limitada al context dels personatges. Un aspecte que, per exemple, funcionava a la perfecció a la citada It.
El que no se li pot negar a Cementerio de Animales és que té la capacitat d’atrapar-te suficientment durant el seu visionat. El ritme és dinàmic i pràcticament no hi ha temps morts. A més, la pel·lícula no triga gens a activar la sensació de misteri i sap dosificar-la fins el final. La gràcia de convertir el gat Church (el nom no és irònic per casualitat) en una de les icones de la història també contribueix a l’atractiu del conjunt; sabem que quan ell apareix, alguna cosa és a punt de passar. Al capdavall, no hi ha dubte que Kevin Kolsch i Dennis Widmyer procuren dotar Cementerio de Animales del punt de tensió que requereix qualsevol thriller de terror d’aquest tipus. Ara bé, una història de Stephen King mereixia més que una pel·lícula correcta i funcional com és aquesta; com a mínim, ens hauria de posar els pèls de punta en algun moment.
Martí
M.A.Confidential 