M.A.Confidential

The New Mutants

Director: Josh Boone

Intèrprets: Blu Hunt, Maisie Williams, Anya Taylor-Joy, Charlie Heaton, Henry Zaga, Alice Braga, Happy Anderson.

Gènere: Ciència-ficció, acció, terror.

País: USA, 2020. 95 min.

Després que una tempesta assolés el seu poble i de quedar inconscient al peu d’un arbre, la jove Danielle desperta en un lloc desconegut. Allà, una doctora li explica que ha estat la única supervivent d’aquella tragèdia, i que ara és en aquest lloc per a recuperar-se. Poc després, Danielle descobreix que hi ha quatre joves més a l’edifici, i que tots ells presenten alguna habilitat especial. El primer contacte amb ells no és fàcil, però poc a poc els va coneixent, i també entenent la raó per la qual és allà. 

Per fi ha pogut arribar la pel·lícula maleïda. Tres anys (!) després d’acabar el seu rodatge, i havent acumulat contratemps de tota mena durant aquest camí, Los Nuevos Mutantes ha ocupat les nostres cartelleres. Per tant, ja fos per curiositat, per deferència o perquè un títol de la saga X-Men sempre ve de gust, calia complir amb la cita. La primera pregunta a respondre era evident: valia la pena tota aquesta espera? I la veritat és que la resposta és més aviat tèbia. En termes generals, i amb els seus alts i baixos, la pel·lícula se sosté amb prou capacitat per a entretenir, però sí que es nota una manca de definició en allò que vol acabar sent. I és una pena, perquè la sensació és que darrere Los Nuevos Mutantes hi havia una bona història sobre els origens dels mutants, l’aprenentatge i el control dels seus poders, i el seu encaix inicial amb la societat. Al final, però, tot queda massa a mig camí.

Undels aspectes que millor ha treballat la saga X-Men –i em refereixo especialment a la seva primera fornada de pel·lícules– és la relació tant física com psicològica del mutant amb el seu poder. Segurament la preqüela X-Men: Primera Generación (2011) en vaser el punt àlgid. Ara, Los Nuevos Mutantes tenia l’opció de reprendre-ho, encara que fos adaptada a nous temps buscant nous públics, però la veritat és que queda sensiblement lluny de qualsevol antecessora. És cert que Josh Boone dedica el seu temps a explorar aquests traumes i pors que afecten els joves protagonistes, però tot està massa al servei de la trama de la pròpia pel·lícula i no tant enfocat a construir una evolució de cada personatge. En aquest sentit, també hi trobem la necessitat d’introduir subtrames romàntiques i la forma tan poc treballada amb què sorgeixen, de mode que Los Nuevos Mutantes s’acosta per moments al drama adolescent o coming-of-age sense que cap d’aquests elements hi aportin gran cosa.

On millor funciona la pel·lícula és quan s’endinsa en els veritables malsons que afecten Danielle i els demés; és a dir, quan més s’acosta a un títol com It. De fet, durant el seu periple previ a l’estrena, i com ja indicava algun dels tràilers, semblava que Los Nuevos Mutantes adoptaria aquest to més obscur i terrorífic, però és una llàstima que finalment quedi limitat a un parell de seqüències (les quals, per cert, són el millor de tot el conjunt). Però aquesta irregularitat en el to no només es dóna en aquest aspecte, sinó que és una constant al llarg de tot el metratge. I és que el muntatge és massa erràtic, propiciant que la pel·lícula es fragmenti enlloc de cohesionar-la. S’enllacen escenes disteses amb d’altres molt més dramàtiques, o a l’inrevés, i el to dels diàlegs canvia sobtadament; això fa que no hi hagi continuïtat en els estats d’ànim que vol transmetre Los Nuevos Mutantes en cada moment. És com si la pel·lícula tingués ànsia per a passar d’una escena a l’altra, sense deixar madurar una mica el que vol mostrar.  

D’aquesta manera, el film passa amb certa facilitat des d’un punt de vista més d’entreteniment, però a la vegada perd bona part del seu potencial. Perquè tant els personatges com l’espai argumental que aborda (el control i l’experimentació amb els joves mutants amb fins governamentals, que ja apareixia en alguna entrega anterior d’X-Men) haurien pogut donar per a molt més. Los Nuevos Mutantes, però, ho deixa en pinzellades puntuals que acaben no sent prou memorables. De la mateixa manera, construeix uns personatges que tot just arranquen quan la història ja acaba, i tenint en compte les nul·les expectatives cap a l’aparició de més capítols, deixa la sensació de producte inacabat. És evident que el seu particular via crucis ha afectat el resultat final, però la sensació és que encara quedava molta feina perquè Los Nuevos Mutantes es convertís en l’inici d’una franquícia que tinguéssim ganes de seguir.