Scary Stories to Tell in the Dark
Director: Andre Øvredal
Intèrprets: Zoe Margaret Colletti, Michael Garza, Austin Zajur, Gabriel Rush, Kathleen Pollard, Gil Bellows, Javier Botet, Dean Norris.
Gènere: Terror, thriller. USA, 2019. 110 min.
La nit de Halloween de 1968, Stella, Auggie i Chuck, tres adolescents de Mill Valley (Pensilvània), surten al carrer tal com és preceptiu. Després de parar una trampa a un altre grup que cada any els acaba agredint, acaben ajuntant-se amb Ramon, un jove que acaba d’arribar al poble, amb el qual decideixen visitar una gran casa abandonada que va ser propietat de la família Bellows, una de les fundadores del poble. Mentre l’exploren, Stella els explica l’obscura llegenda que va lligada a la casa, relacionada especialment amb una nena que hi va viure.
Les sensacions més immediates un cop vista Historias de Miedo para Contar en la Oscuridad són un tant curioses. Des del punt de vista purament de gènere, és evident que no acabem de presenciar el títol més terrorífic de l’any, ja que amb prou feines se’ns han accelerat les pulsacions en un parell de moments i tampoc ens ha generat una tensió mínimament notòria. No obstant, seria injust afirmar que es tracta d’una pel·lícula fallida. Basat en un recull de relats de terror per al públic infantil, el film es converteix en una interessant lectura sobre l’existència i la creació d’aquests relats terrorífics, i també sobre els efectes que provoquen a una societat que sovint ha d’afrontar terrors encara pitjors que els ficticis. És per això que Historias de Miedo para Contar en la Oscuridad, encara que de por no en faci excessiva, s’acaba convertint en una proposta prou digna per als amants del gènere.
La pel·lícula s’endinsa sense cap vergonya en tots els terrenys que ja estan més que trepitjats pel gènere de terror: grup de protagonistes adolescents, nit de Halloween, casa abandonada amb passat tenebrós, el despertar d’una antiga maledicció… ho té tot. Ara bé, Historias de Miedo para Contar en la Oscuridad sap anar teixint un relat prou treballat per a mantenir-nos atents de principi a fi i anar donant un cert sentit a tot allò que passa. El director noruec Andre Øvredal (La Autopsia de Jane Doe) no busca una atmosfera opressiva o grans moments d’impacte terrorífic, sinó que més aviat ho converteix en una història de misteri i aventures; a mig camí entre Stranger Things i una versió rebaixada de la primera part de It. I la veritat és que Historias de Miedo para Contar en la Oscuridad aguanta força bé el tipus, especialment durant els dos primers terços de metratge.
On el film i el director es mostren més irregulars és en els episodis de terror. En aquest apartat, es podria dir que Historias de Miedo para Contar en la Oscuridad és una pel·lícula força plàcida. D’una banda, les escenes en qüestió pràcticament estan anunciades i es perd bona part de l’efecte sorpresa, i de l’altra cal subratllar la poca mala llet amb què Andre Øvredal les aborda a nivell de direcció. La presentació de les diferents criatures és molt explícita des d’un inici, de mode que no es juga en cap moment amb la desconeixença de l’espectador, i a més les escenes estan plantejades de forma força típica i previsible. A Historias de Miedo para Contar en la Oscuridad no se li detecta aquella intenció de “fer mal” quan menys ens ho esperem. En tot cas, sí que el disseny d’alguna d’aquestes figures resulta prou inquietant per a després voler esborrar imatges puntuals de la memòria
Però més enllà de les dosis més o menys altes de terror, Historias de Miedo para Contar en la Oscuridad conté bona part del seu valor en la primera paraula del seu títol. “Les històries fereixen, les històries curen” és la frase inicial del film, i també la que millor resumeix el seu missatge, duent-lo inclús més enllà del gènere de terror. I és que la de la petita Sarah Bellows és una història amb clares connotacions socials, familiars i també polítiques, i marcada també per algunes històries falses. La connexió amb la protagonista Stella i les seves circumstàncies personals, tot i que al final queda un pèl desaprofitada, expressa la importància de tots aquests relats: de crear-los, de difondre’ls, però també de fer-ne l’ús adequat. I, al capdavall, la pròpia Historias de Miedo para Contar en la Oscuridad juga a ser una més d’aquestes històries, que encara que no ens arriben a posar els pèls de punta, serveixen per a escriure noves pàgines i inspirar-ne d’altres. I això mai està de més.
Martí
M.A.Confidential 