M.A.Confidential

Stranger Things

Creadors: Matt Duffer i Ross Duffer

Intèrprets: Winona Ryder, David Harbour, Finn Wolfhard, Millie Bobby Brown, Gaten Matarazzo, Caleb McLaughlin, Natalia Dyer, Charlie Heaton, Matthew Modine, Noah Schnapp, Cara Buono, Joe Keery.

Gènere: Ciència-ficció, aventures, terror. USA, 2016. 8 capítols de 40-55 min.

Durant la última dècada, la nostàlgia s’ha convertit en una arma comercial imparable, però no infal·lible. Productors, guionistes i programadors del món de l’entreteniment saben que tot allò que ens traslladi momentàniament a la nostra infància o adolescència és un esquer difícil d’esquivar, però a la vegada l’enorme augment de l’oferta també ha propiciat un increment de l’exigència. Ja no s’hi val qualsevol cosa per a convèncer un espectador que veu com la seva nostàlgia és apel·lada una i altra vegada, i a partir d’aquest estiu la dificultat encara serà més elevada, ja que l’aparició de Stranger Things marca suposa el súmmum en aquest tipus de productes, i també un més que probable punt i a part. Conscientment fabricada a partir de desenes de referents cinematogràfics, la sèrie de Netflix aconsegueix empaquetar una història amb tots els al·licients nostàlgics necessaris per fer-nos viatjar 30 anys enrere, però també amb una ànima pròpia i un encomiable sentit de l’aventura i el misteri.

Davant una obra com Stranger Things, és important no limitar la valoració a la seva capacitat mimètica respecte totes aquelles històries que ens emocionaven i ens feien patir quan érem petits, sinó també buscar el significat de la seva aparició en un moment com l’actual, on les fonts de diversió rarament no es basen en imatges ja donades. I és que la sèrie és, per sobre de tot, una oda a la imaginació, a aquelles aventures que només poden sorgir de la creativitat infantil i que, qui sap, potser poden arribar a fer-se realitat i tenir lloc al poble on vius. No és casualitat que el capítol pilot de Stranger Things comenci amb quatre amics fent una partida al “Dungeons & Dragons”, el joc de rol per excel·lència, ja que la trama que es desenvolupa a partir de llavors podria ser-ne perfectament una projecció a escala real: una gesta que requereix valentia, risc, treball en equip, fidelitat, sort i també un punt de bogeria. És un viatge després del qual els protagonistes ja no tornaran a ser els mateixos.

Stranger Things és, doncs, la gran partida que els germans Duffer duen a terme al seu tauler de joc particular. I el seu desplegament conté tot el que en podem esperar: des de misterioses aparicions i desaparicions, passant per operacions secretes del govern i acabant, fins i tot, en moments d’autèntic terror. A pesar que en tot moment trepitgi terrenys ja visitats en múltiples ocasions, l’estratègia narrativa conté un alt grau d’astúcia per a evolucionar en diversos fronts generacionals que es van entrellaçant: la trepidant aventura infantil, el drama amorós adolescent i la conspiració política dels adults. Cada branca es banya en la intriga, el terror i també l’humor que caracteritzen la sèrie, i ho fan amb un equilibri excepcional. D’altra banda, el tracte dels personatges permet que de seguida hi establim la nostra pròpia relació, fet que es consolida gràcies a l’expressa voluntat del guió de tenir preparat un recorregut i un destí per a tots ells en aquest viatge.

Tot i que és difícil no caure a les urpes emocionals de Stranger Things (cosa que la sèrie aprofita per jugar amb avantatge), és de justícia apuntar que no tots els fronts argumentals de la història tenen la mateixa solidesa, i que les decisions que pren varien en el seu grau d’encert. De la mateixa manera que hi ha la lleugera sensació que la trama dóna alguna volta de més per a omplir els vuit capítols, es detecta més d’una drecera o carambola durant el tram final. No obstant, la naturalesa de la sèrie contribueix a l’acceptació de les seves llicències, de la mateixa manera que no reaccionem amb indignació quan hi identifiquem escenes pràcticament calcades de Los Goonies, E.T., Alien o Poltergeist. En aquest sentit, és evident que Stranger Things no pretén apropiar-se d’aquestes imatges, sinó que més aviat sembla utilitzar-les a propòsit per a no amagar en cap cas les seves intencions i reafirmar el salt enrere en el qual ens vol impulsar.

Aquesta marcada intencionalitat de la sèrie és el principal element que se li pot girar en contra, però més enllà d’això, no hi ha dubte que els vuit capítols de Stranger Things són exemplars quant a ritme i potencial de diversió. A més a més, a pesar d’una carregosa Winona Ryder que posa la mateixa cara de desesperació tota la sèrie, el repartiment en ple s’entrega per complet a la història, especialment els més petits, que de seguida se’ns posen a la butxaca. Per això, la gran virtut de Stranger Things és la dedicació i la cura que desprèn tot el que fa, a pesar de no ser la primera en fer-ho; si no fos així, probablement estaríem esmicolant tots els pedaços prestats i reciclats de què es composa. No obstant, la seva capacitat de connectar amb el públic, de despertar espectadors desmotivats i, en definitiva, de fer-nos tornar a sentir partícips d’una gran aventura. Ha arribat per sorpresa, gairebé sense avisar, però molta gent s’ha adonat que aquesta era la sèrie que necessitava i que feia temps que portava esperant.