anton corbijn

All posts tagged anton corbijn

EL AMERICANO

Posted by Martí on 27 de Desembre de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , . 2 comentaris

The American

Director: Anton Corbijn

Intèrprets: George Clooney, Violante Placido, Thekla Reuten, Paolo Bonacelli, Irina Bjorklund.

Gènere: Drama, suspens. USA, 2010. 95 min.


Jack és un assassí a sou infalible que decideix abandonar aquest tipus de vida després que una missió a Suècia acabés de forma dramàtica per a ell i el convertís en un fugitiu. Amb l’intenció d’evadir-se per complet, acudeix a Itàlia, on s’allotja en un petit poblet anomenat Castelvecchio, però la gent per qui treballa li encarrega una última tasca: construir una arma que haurà d’entregar a una col·laboradora. Tot i que intenta passar desapercebut, al poble de seguida l’identifiquen com un estrany i comencen a desconfiar d’ell.

Després de sorprendre tothom amb l’extraordinària Control, on retratava amb gran emotivitat els últims anys de vida d’Ian Curtis, líder de la banda britànica Joy Division, el fotògraf Anton Corbijn es consolida com a cineasta amb un projecte força més mediàtic, però amb un marcat caràcter personal. I és que l’ànima fotògrafa de Corbijn torna a quedar en evidència a la gran pantalla amb una posada en escena cuidadíssima i de gran bellesa, aprofitant els bucòlics paisatges per on transcorre l’acció i també el ritme pausat de la història. No obstant, El Americano té el seu principal defecte, precisament, en la poca substància d’aquesta història i en l’excessiva atenció a petits detalls en detriment de la trama general. Visualment, el film és impecable, però la sensació final és que t’ha explicat molt poques coses, o que ha empleat molt temps en explicar-te-les quan tampoc eren res de l’altre món.

Darrere la càmera, Anton Corbijn és d’aquells directors que ho vol tenir tot estudiat al detall. Cada pla, cada enquadrament, el sentit que aquest dóna a l’acció i allò que transmet a l’espectador són aspectes que l’holandès no descuida de cap manera. També el treball amb la llum i el color presenta una sensibilitat extraordinària, capaç de crear atmosferes molt concretes gràcies a les ombres, les tonalitats i les textures de la imatge. Destaquen especialment les escenes nocturnes pel poblet italià, de gran intensitat i suspens. Llàstima que aquests evidents “defectes de professió” de Corbijn acabin convertint-se en el més destacat d’El Americano, ja que el guió resulta força limitat i mancat d’elements realment impactants o interessants. Escenes que no aporten res, diàlegs intranscendents i la percepció que tot és al servei d’allò visual i no d’allò narratiu fan que l’espectador es quedi amb ganes de més.

La construcció del protagonista, tot i que compta amb una bona presentació, de seguida sembla quedar-se estancada. Se suposa que ha de ser algú molt especial, però a la pel·lícula no ho copsem en cap moment, i aquesta fredor i distància tampoc ajuden al conjunt. Sempre he considerat que, a banda de la seva imatge de seductor, George Clooney és un actor de força categoria, però en aquest cas crec que no és l’intèrpret apropiat per aquest paper, ja que no transmet credibilitat com a assassí despiadat i solitari. El ritme contemplatiu de Corbijn li va com anell al dit per lluïr-se davant de càmera, però el personatge se’n ressent. També la resta de personatges són força arquetípics, sense res que els doni un atractiu especial, tot i els esforços que la peli fa perquè sigui així. Tampoc entenc massa l’obsessió perquè l’expressió “el americano” aparegui reiteradament durant el film, amb un parell de vegades ja entenem el per què del títol escollit.

El Americano presenta també detalls una mica desconcertants, com la referència explícita a Hasta que Llegó su Hora de Sergio Leone, que s’entén que vol ser un homenatge i també indicació d’una de les influències de la pel·lícula. Una mica pretensiós, en cas de ser així, i també innecessari. No hi ha dubte que l’estil d’Anton Corbijn té clares reminiscències al dels westerns clàssics (hi ha una escena brillant cap al final al més pur estil “cara a cara” al mig del desert), però es pot ser més subtil a l’hora d’incloure els teus referents a la pel·lícula. En resum, així com a Control el nivell de la trama s’equiparava al de la realització, aquí Corbijn perd una mica el control (joc de paraules involuntari) dels continguts i centra tota la seva atenció en rodar a la perfecció cada fotograma. En una altra ocasió, haurà de mirar de retrobar l’equilibri, perquè amb el seu innegable talent fotogràfic no n’hi ha prou per construir una bona pel·lícula.

THE AMERICAN – Tràiler

Posted by Martí on 6 de Juliol de 2010
Posted in: Avanços. Tagged: , , , . Deixa un comentari

Després de sorprendre tothom amb una excel·lent opera prima, Control, el fotògraf Anton Corbijn ha caigut ràpidament a les grapes de Hollywood. Era d’esperar, si tenim en compte que ha fotografiat a grans estrelles del món de l’espectacle nordamericà. En aquest cas, l’holandès s’ha posat darrere la càmera per dirigir-ne una de les més populars i preciades, George Clooney. Tot un repte. La pel·lícula és The American i, tot i que desprèn un aire comercial que l’allunya significativament de la seva primera obra, el tràiler m’ha resultat força suggerent, sobretot perquè el personatge sembla força idoni per Clooney.

Això sí, l’argument, a priori, no sembla el paradigma de l’originalitat. Ens explica la història d’un assassí a sou americà, però que treballa a Europa i que és a punt de retirar-se després que una missió acabés de forma traumàtica. No obstant, es troba amb un últim encàrrec força diferent d’allò a què està acostumat i la seva vida correrà perill. Veurem com Anton Corbijn ha interpretat aquesta adaptació de la novel·la homònima de Martin Booth i si segueix deixant el seu segell a cada pla.

Estrena mundial, 1 de setembre de 2010.

FESTIVAL IN-EDIT BEEFEATER 2009

Posted by Martí on 9 de Novembre de 2009
Posted in: documental. Tagged: , , , , , , , . 3 comentaris

Des de Bob Marley, Led Zeppelin, Johnny Cash i Neil Young, passant per Depeche Mode, Joy Division, Rolling Stones i Paul Weller, i fins a U2, R.E.M o alguns dels últims talents de la nostra música com Standstill. Sense que massa gent ho sàpiga (i potser ja va bé així), tots ells han passat per les sales Rex i Aribau Club de Barcelona del 30 d’octubre fins el 8 de novembre. El responsable, el Festival In-Edit Beefeater, que aquest any ha celebrat la seva setena edició i ha consolidat el seu rotund èxit, tant d’assistència com de qualitat de la seva programació.

ineditbeefeaterlogoinedit_web

Com que un servidor, a banda de cinèfil, és bastant melòman, aquesta era una cita perfecta per retrobar-me amb un gènere en què sempre penso que em perdo un munt de coses, com és el documental. La impossibilitat d’adequació a segons quins dies i horaris ha fet que només hagi pogut assistir a tres films, tot i que, en el fons, eren els que més ganes tenia de veure.

corbijn_joydivision

Shadow Play: The Making of Anton Corbijn

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tota una vida dedicada a la fotografia, sense haver-la estudiat en cap moment, i aconseguint crear un estil inigualable. Quan les millors bandes de música del món es barallen per ser fotografiades per ell, és que Anton Corbijn té alguna cosa especial. I el documental així ho evidencia, explicant la carrera professional del fotògraf holandès fins el moment i mostrant-nos algunes de les seves millors imatges, com aquesta de Joy Division. Aquesta part més cronològica es combina amb el rodatge de la pel·lícula Control, en que Corbijn, debutant com a director de cine, ens va explicar de forma magistral la vida d’Ian Curtis, cantant d’aquesta banda.

Els inicis d’U2, R.E.M., Nirvana o Depeche Mode estan totalment lligats a la figura de Corbijn, així com el present de The Killers o Coldplay. L’holandès és autor de fotografies tan emblemàtiques com la portada de “The Joshua Tree” o els videoclips de “Heart Shaped Box” i la recent “All the Things that I’ve Done”. Naturalment, la banda sonora de Shadow Play és de luxe. El documental avança amb els testimonis de tota la gent que ha treballat amb Corbijn, des d’editors de revistes fins els propis Bono, Michael Stipe o David Gahan, qui es rendeixen als peus del fotògraf. Tota una lliçó de fotografia, d’esforç personal i de perseverança. Gran documental.

whitehead_popfilms

The Peter Whitehead Pop Promos

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Per qui no l’hagi reconegut o tingui seriosos dubtes de si és qui està pensant… sí, és Mick Jagger. Amb aquesta pinta apareixia en un dels primers videoclips considerats com a tal, a mitjans dels 60, amb Peter Whitehead darrere la càmera. El cineasta anglès va ser el primer en aprofitar l’auge del pop i convertir les seves “promos” en vídeos musicals. Després d’una introducció a càrrec del propi Whitehead, rodada expressament per a la projecció de Barcelona, la pel·lícula consisteix en una successió dels clips que va rodar durant la segona meitat dels anys 60. Curiós al principi, però força pesat a partir del cinquè o sisè.

A banda dels clips dels Stones, que malauradament són al final, quan ja t’has empassat una hora de la resta, un de Jimmy Hendrix i un altre parell de força graciosos, The Peter Whitehead Pop Promos no té gaire interès. El bon número de persones que van abandonar la sala així ho va il·lustrar. Decepció per una peli en què esperava més participació del responsable, explicant, per exemple, el rerefons del seu treball.

island-records

Keep on Running: 50 Years of Island Records

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Què tenen en comú Bob Marley, Spencer Davis Group, Cat Stevens, Grace Jones, U2, Pulp, Amy Winehouse i Keane? Musicalment, ben poca cosa, però tots han rebut l’empenta a les seves carreres de la mateixa discogràfica britànica, Island Records. El gran protagonista d’aquest film és Chris Blackwell, creador del segell, qui va començar promocionant la música ska jamaicana valent-se només del maleter del seu Mini i va acabar formant la discogràfica independent més important de la Història. Si no fos per Blackwell, Bob Marley no hauria esdevingut una llegenda i U2 no haurien passat del seu (desastrós) segon disc. Tot això, entre altres moltes històries que s’expliquen a Keep on Running: 50 Years of Island Records.

El film, de quasi hora i mitja de durada, centra bona part del seu contingut en els inicis del segell, fent una accelerada una mica massa pronunciada quan arriba als anys 90. Aquesta és la principal pega que se li pot posar, però, a banda d’això, es converteix en un brillant recorregut musical dels últims 50 anys en què poques vegades tens peus i cames sense seguir el ritme. Amb un molt bon guió i el prestigi de tots els testimonis, acaba resultant un notable producte que va complir les expectatives creades.

CONTROL

Posted by Martí on 11 d'Abril de 2009
Posted in: Cine - 2007. Tagged: , , , , , . 8 comentaris

control2

Control

Director: Anton Corbijn

Intèrprets: Sam Riley, Samantha Morton, Alexandra Maria Lara, Toby Kebbell, Joe Anderson, James A. Pearson.

Gènere: Drama, biogràfic. Gran Bretanya, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ian Curtis és un jove de Mancclesfield, prop de Manchester, a qui la vida quotidiana no motiva gens i es refugia a la música de David Bowie o Sex Pistols, entre altres. És a un concert d’aquests últims, precisament, on s’assabenta que Bernard Sumner, Peter Hook i Terry Mason estan buscant un nou vocalista per a la seva banda. Després d’oferir-se i entrar a la banda, neix Warsaw, que més tard es convertiria en Joy Division. A aquelles altures, Sam ja està casat amb Debbie i espera un fill. Amb prou feines 20 anys, la seva vida comença a anar molt ràpid, cosa que no afavoreix el seu delicat estat de salut.

Els biopics musicals acostumen a fer equilibris entre dos paranys als quals és fàcil que caiguin. El primer és convertir-se en un producte massa excloent, quedant reservat exclusivament als més puristes seguidors del cantant o de la banda; el segon és tot el contrari, tirar de recursos que atreguin a un públic més massiu i apartar aspectes més intimistes o essencials, cosa que acaba indignant aquests seguidors més fidels. Control és un dels paradigmes de com aguantar a la perfecció aquest equilibri de principi a fi, i no només a nivell narratiu, també pel que fa a qualitat cinematogràfica. És per això que ha valgut la pena esperar dos anys per veure-la per fi a les nostres sales, encara que només siguin tres les que la programin. Vist el que passa amb moltes altres pelis, prefereixo pensar que millor això que res.

Per començar, crec que és important subratllar que Control és un film sobre Ian Curtis, no sobre Joy Division. Evidentment que estem parlant de dues coses lligades de forma obligada i que s’alimenten mútuament, però en tot moment la figura de Curtis està per sobre de la banda. Una senyal força clara d’aquest aspecte és que el film mesura perfectament les actuacions de la banda, focalitzant-se només en aquelles més significatives. El mateix passa amb les cançons, incloses de forma molt sel·lectiva i donant gran sentit al moment del film en què sonen; per alguna cosa es subtitulen també les lletres de les cançons, perquè formen part de l’argument. Aquest fet fa que es visquin amb una intensitat especial, inclús de forma que les redescobreixis o simplement t’adonis que són més bones del que creies. Amb tot, resulta impossible estar a la sala i no seguir el ritme amb peus, mans o el que sigui.

Com ja he dit, el film gira a l’entorn de la persona i no de la banda, i això ens obre les portes a una vida tan precoç i meteòrica com obscura i turmentada. Per fer-nos una idea, només cal veure quines edats d’Ian Curtis comprèn el film (entre els 17 i els 23) i tot el que hi passa. Tal com podem extreure d’un fragment de veu en off del mateix protagonista, Control esdevé un títol perfecte pel que va ser la vida de Curtis, i no tant precisament perquè en fos la característica principal. No hi ha dubte que estem davant d’una personalitat molt complexa i de difícil tracte, però Control ens ensenya que no només això va influir a la seva existència. I és que el camí que li va deparar la vida seria difícilment processat per qualsevol persona, ja que resulta molt susceptible a cometre errors i prendre decisions equivocades. Sigui com sigui, no hi ha dubte que Ian Curtis es mereixia un film com Control.

El que no sabrem mai si hagués aprovat és l’actuació de Sam Riley posant-se a la seva pell, però crec que en aquest sentit les reaccions són força unànimes. L’actuació del fins ara desconegut actor britànic és brillant, no només per la magnífica adopció de l’aspecte físic i la gestualitat del cantant, sinó per saber fugir de les exageracions i aconseguir transmetre tant amb una simple mirada perduda o acotant el cap entre les cames. Al seu gran treball, cal afegir el de Samantha Morton a la pell de Debbie, que ens ofereix una actuació tremendament dramàtica i molt meritòria per la pressió que portava afegida tenint en compte que l’exdona de Curtis és una de les productores del film. De la resta de secundaris, cal destacar a Toby Kebbell com a mànager de la banda, responsable dels moments més divertits del film gràcies a la seva excentricitat i forma de parlar.

Al capdavant de tots ells, no es pot fer altra cosa que enaltir la figura d’Anton Corbijn. El director holandès realitza el seu debut cinematogràfic amb aquest film, i ho fa mostrant una immensa sensibilitat darrere la càmera. Corbijn havia dedicat la seva carrera a la fotografia i la direcció de videoclips, treballant amb bandes com U2, Nirvana, David Bowie, Depeche Mode o, naturalment, Joy Division. Quasi res. Un cop vist el resultat, s’ha de dir que, probablement, era la millor persona per a dirigir Control. A banda d’una excel·lent fotografia i treball de la llum (en certa manera, previsible per la seva experiència en aquest sector), Corbijn regala plans i escenes impressionants, i sap encarar cada moment amb la intensitat que requereix. La millor mostra és la subtilesa i el respecte amb què plasma uns minuts finals que ja coneixem, però que ens fa posar la pell de gallina (i ho dic literalment).

Control és d’aquelles pelis que marquen. Pot agradar-te més o menys Joy Division, tot i que no hi ha dubte que el nivell d’emoció és directament proporcional al fanatisme cap a la banda, però el film va molt més enllà. Les reflexions que genera, ja siguin formulades pel propi Ian Curtis en els petits fragments de veu en off o simplement a través de les imatges, no resulten tan llunyanes de les que qualsevol persona es pot fer al llarg de la seva vida. Aquesta és una de les raons per les quals crec que Control no es limita només a un públic tan específic com es podria pensar a priori, i per això crec que tots els tipus d’espectador la poden gaudir.

Els fans de Joy Division no se la poden perdre per res del món. Els que els agrada Joy Division sense considerar-se autèntics fans (servidor), descobriran moltes coses que no sabien i que, qui sap, potser els porten a convertir-se en alguna cosa més. Finalment, els que desconeixen Joy Division o no els agrada, els demano que s’atreveixin a conèixer la vida d’una de les persones que va marcar un abans i un després a l’escena musical mundial, i de pas, que gaudeixin d’una pel·lícula d’una altíssima qualitat.