The American

Director: Anton Corbijn

Intèrprets: George Clooney, Violante Placido, Thekla Reuten, Paolo Bonacelli, Irina Bjorklund.

Gènere: Drama, suspens. USA, 2010. 95 min.

Després de sorprendre tothom amb l’extraordinària Control, on retratava amb gran emotivitat els últims anys de vida d’Ian Curtis, líder de la banda britànica Joy Division, el fotògraf Anton Corbijn es consolida com a cineasta amb un projecte força més mediàtic, però amb un marcat caràcter personal. I és que l’ànima fotògrafa de Corbijn torna a quedar en evidència a la gran pantalla amb una posada en escena cuidadíssima i de gran bellesa, aprofitant els bucòlics paisatges per on transcorre l’acció i també el ritme pausat de la història. No obstant, El Americano té el seu principal defecte, precisament, en la poca substància d’aquesta història i en l’excessiva atenció a petits detalls en detriment de la trama general. Visualment, el film és impecable, però la sensació final és que t’ha explicat molt poques coses, o que ha empleat molt temps en explicar-te-les quan tampoc eren res de l’altre món.

Darrere la càmera, Anton Corbijn és d’aquells directors que ho vol tenir tot estudiat al detall. Cada pla, cada enquadrament, el sentit que aquest dóna a l’acció i allò que transmet a l’espectador són aspectes que l’holandès no descuida de cap manera. També el treball amb la llum i el color presenta una sensibilitat extraordinària, capaç de crear atmosferes molt concretes gràcies a les ombres, les tonalitats i les textures de la imatge. Destaquen especialment les escenes nocturnes pel poblet italià, de gran intensitat i suspens. Llàstima que aquests evidents “defectes de professió” de Corbijn acabin convertint-se en el més destacat d’El Americano, ja que el guió resulta força limitat i mancat d’elements realment impactants o interessants. Escenes que no aporten res, diàlegs intranscendents i la percepció que tot és al servei d’allò visual i no d’allò narratiu fan que l’espectador es quedi amb ganes de més.

La construcció del protagonista, tot i que compta amb una bona presentació, de seguida sembla quedar-se estancada. Se suposa que ha de ser algú molt especial, però a la pel·lícula no ho copsem en cap moment, i aquesta fredor i distància tampoc ajuden al conjunt. Sempre he considerat que, a banda de la seva imatge de seductor, George Clooney és un actor de força categoria, però en aquest cas crec que no és l’intèrpret apropiat per aquest paper, ja que no transmet credibilitat com a assassí despiadat i solitari. El ritme contemplatiu de Corbijn li va com anell al dit per lluïr-se davant de càmera, però el personatge se’n ressent. També la resta de personatges són força arquetípics, sense res que els doni un atractiu especial, tot i els esforços que la peli fa perquè sigui així. Tampoc entenc massa l’obsessió perquè l’expressió “el americano” aparegui reiteradament durant el film, amb un parell de vegades ja entenem el per què del títol escollit.

El Americano presenta també detalls una mica desconcertants, com la referència explícita a Hasta que Llegó su Hora de Sergio Leone, que s’entén que vol ser un homenatge i també indicació d’una de les influències de la pel·lícula. Una mica pretensiós, en cas de ser així, i també innecessari. No hi ha dubte que l’estil d’Anton Corbijn té clares reminiscències al dels westerns clàssics (hi ha una escena brillant cap al final al més pur estil “cara a cara” al mig del desert), però es pot ser més subtil a l’hora d’incloure els teus referents a la pel·lícula. En resum, així com a Control el nivell de la trama s’equiparava al de la realització, aquí Corbijn perd una mica el control (joc de paraules involuntari) dels continguts i centra tota la seva atenció en rodar a la perfecció cada fotograma. En una altra ocasió, haurà de mirar de retrobar l’equilibri, perquè amb el seu innegable talent fotogràfic no n’hi ha prou per construir una bona pel·lícula.