M.A.Confidential

Men in Black 3

Director: Barry Sonnenfeld

Intèrprets: Will Smith, Tommy Lee Jones, Josh Brolin, Jemaine Clement, Emma Thompson, Michael Stuhlbarg.

Gènere: Ciència ficció, comèdia, acció. USA, 2012. 100 min.

A diferència de la majoria de seqüeles o noves entregues d’una saga coneguda, la tercera part de Men in Black arribava sense haver fet excessiu soroll ni aixecar expectatives de cap mena. No obstant, a vegades això del cinema és tan capritxós com imprevisible, i la pel·lícula ha funcionat d’allò més bé a les taquilles i ha estat, en general, força ben tractada per la crítica. I és que Men in Black 3 aconsegueix justificar un retorn dels homes de negre que a priori semblava innecessari, com tants d’altres. Sense ser una pel·lícula espectacular, i amb els seus previsibles alts i baixos de guió, la pel·lícula sap diferenciar-se de les seves dues predecessores gràcies a la introducció de nous personatges i reclams, i també a un cert canvi en el seu enfocament. El resultat, clarament millor que Men in Black 2, és un entreteniment efectiu, més subtil, menys esbojarrat i més humà. Un producte comercial, però amb una mica d’ànima.

Men in Black 3 ofereix un inici clàssic en què s’encarrega de presentar el que serà l’enemic principal i també de refrescar-nos una mica la memòria amb un parell d’escenes de K i J en acció, marca de la casa i amb més d’una autorreferència. Un cop desapareix K i es produeix el viatge enrere en el temps, la pel·lícula fa un gir i pren una altra personalitat. Ajudada per l’estètica dels anys 60 (amb aparició d’un curiós Andy Warhol inclosa) i sobretot per la introducció del personatge de K quan era jove, el film explota el seu humor de forma efectiva i a estones també enginyosa. La química entre la “nova” parella protagonista no triga a aparèixer i podem gaudir d’escenes d’acció força trepidants. Men in Black 3 sap trobar l’equilibri entre els elements ja coneguts de la saga i les variables que hi aporta, evitant així fer-se reiterativa, però al mateix temps mantenint l’essència dels homes de negre de fa deu anys.

Més enllà d’aprofitar i revifar la tirada d’una saga que semblava abandonada després d’una segona part força desafortunada, Men in Black 3 no només té la virtut de reconciliar-nos amb tot aquest univers una dècada després, sinó que realment aporta una nova dimensió a la història global, especialment en la relació entre els dos protagonistes. I ho fa de forma força pacient, reservant-se un parell de girs finals que aconsegueixen sobtar l’espectador i que donen un plus de profunditat a la trama. Des del punt de vista del guió, un pèl rigorós a l’hora d’utilitzar segons quin recurs per fer avançar l’acció o resoldre algun conflicte, la història en general està ben trobada, però també genera incògnites i qüestions de lògica que sovint queden sense tancar en trames d’aquest tipus i que, sent una mica estrictes, es podrien plantejar. D’altra banda, també alguns personatges secundaris acaben quedant una mica desdibuixats.

A banda de la parella habitual, un Will Smith per qui sembla que el temps passi molt més lent que per la resta de mortals i un Tommy Lee Jones que presenta el cas contrari, que mantenen el nivell de les dues pel·lícules anteriors, a Men in Black 3 la gran estrella es diu Josh Brolin. L’actor californià encarna el personatge de K de jove, i no només té una aparença que realment sembla un Tommy Lee Jones rejovenit, sinó que fins i tot el clava en la forma de parlar i la gestualitat. Brolin és d’aquells actors que sap desprendre un carisma molt especial, i aquesta no n’és una excepció. D’altra banda, cal mencionar un Jemaine Clement que per fi construeix un dolent veritablement potent i temible, i un histriònic Michael Stuhlbarg a la pell d’un personatge que resulta un pèl desconcertant. Finalment, la presència d’Emma Thompson és purament testimonial, en una decisió de càsting que no s’acaba d’entendre massa.

Men in Black 3 és d’aquelles pel·lícules que es veuen beneficiades per les relativament baixes expectatives que generen abans de la seva estrena. La poca competència a la cartellera haurà propiciat que molta gent, com un servidor, s’hi hagi decantat i hagi quedat sorpresa per la bona estona d’entreteniment que ofereix i també per aquest toc nostàlgic que no deixa de tenir (la primera es va estrenar fa 15 anys… sí, ens fem vells). I a sobre, un final amb certa transcendència i contingut emocional. La sensació en sortir de la sala de cinema és que moltes terceres parts podrien aprendre d’aquesta, i que no acabem de veure una seqüela gratuïta, sinó una pel·lícula que ha enriquit el conjunt de la saga a nivell narratiu. Així doncs, benvinguda sigui.