M.A.Confidential

After Earth

Director: M. Night Shyamalan

Intèrprets: Will Smith, Jaden Smith, Sophie Okonedo, Zoë Kravitz.

Gènere: Ciència-ficció, acció. USA, 2013. 100 min.

Les sensacions al sortir del cinema quan el que acabes de veure no t’ha deixat tota la satisfacció desitjada són una barreja entre la detecció dels defectes que ho han provocat (pot ser un guió fluix, uns actors justets, una estètica desafortunada, una resolució decebedora o un mal aprofitament d’una idea, entre altres) i també certes ganes de voler quedar-te amb la part més positiva. Amb After Earth, la sensació és molt més clara, simple i directa, sense massa necessitat d’analitzar els perquès: és una pel·lícula molt mal feta. I no ho és en concret pels actors, per la història, pels diàlegs o pel ritme, sinó d’una forma molt més global. Després de regalar-nos joies com El Protegido o El Sexto Sentido, i sorprendre amb títols sovint incompresos com El Bosque o El Incidente, M. Night Shyamalan sembla haver perdut el rumb amb una pel·lícula que no ha fet més que acumular detraccions, i amb raó.

Els mals auguris ja comencen en els primers minuts. Sí, es podria dir que After Earth va per feina i tira pel dret a l’hora d’exposar el seu plantejament per passar ràpidament a l’acció, però el cas és aquest inici es caracteritza per una narrativa i un muntatge impropis d’un director de la seva talla, a banda que ja comencem a intuir la tragèdia en la interpretació de Jaden Smith. El puntual missatge ecologista en relació a els efectes de la humanitat sobre el planeta Terra dels primers segons acaba quedant en anècdota, i després els aires futuristes de la pel·lícula ens transmeten ben poca cosa. No sabem ben bé qui és cada personatge, ni com funciona la societat, ni cap detall que ens pugui contextualitzar. A partir d’aquí, l’acció comença i l’interès creix una mica per l’espectacularitat visual, però el film no aconsegueix revertir la situació, i el seu avanç seguirà sent poc hàbil, tot i els intents de Shyamalan per impressionar-nos.

Des del primer minut, After Earth va a la recerca d’una transcendència que no assoleix mai. El suposat transfons que tota pel·lícula futurista i post-apocalíptica hauria de tenir aquí brilla per la seva absència, i tot es redueix a una missió de supervivència que no ens fa vibrar quasi en cap moment, bàsicament perquè està protagonitzada pel personatge amb menys carisma de la història del cinema actual. Tant per això, com per la pròpia fredor en la relació entre els dos protagonistes i la incapacitat de Shyamalan per donar una mica de gràcia en el seu tram més d’acció, desvesteix la pel·lícula de tota emotivitat i empatia. El pitjor és que els moments teòricament més profunds en càrrega sentimental no acaben resultant gens creïbles, o fins i tot freguen el ridícul. Sí, s’ha de dir que no ens avorrim, i que el film té escenes bones i rodades amb cert sentit de l’espectacle, però el que veiem està massa buit per anar una mica més enllà.

Aquesta buidor és la mateixa que es pot aplicar a la interpretació del jove Jaden Smith, a qui possiblement ja podríem anar anomenant “el gran consentit de Hollywood”. I és que Will Smith, que té tot el meu respecte pel que ha fet i pel seu mèrit de desencasellar-se i oferir papers dramàtics amb la mateixa solvència amb la que ens feia riure fa 20 anys, hauria de fer-nos un favor i veure objectivament que el seu fill és un pèssim actor. Jaden Smith és la viva imatge del voler i no poder, del no voler adonar-se que no està fet per això. Busca contínuament dins seu una qualitat interpretativa que no té, començant per la seva expressivitat facial (què li passa a les celles?), i el que provoca és aquesta agre impressió de no veure un actor, sinó algú que està actuant. I quan això passa amb l’actor que ha de protagonitzar el film i que més ha de connectar amb nosaltres, l’efecte no pot ser més perjudicial pel conjunt.

After Earth és un exemple paradigmàtic de pel·lícula fallida, però no per un problema de plantejament o evolució, sinó d’incompetència. Hem deixat la Terra mig destruïda, ens hem traslladat a un altre planeta, hem permès que les espècies animals recuperin el seu hàbitat i que nosaltres siguem els “alienígenes” quan hi tornem per accident; un plantejament així no pot ser tan dificultós d’explotar de forma mínimament efectiva, encara que sigui per fer un “blockbuster” una mica decent, però Shyamalan i companyia ho han fet tan malament com han pogut. En alguns casos, deixo oberta una lleugera recomanació per a tardes sense ganes de res i amb simples pretensions de passar dues hores entretingudes i poc més, però amb After Earth em costa fins i tot això. Millor l’oblidem, i passem a una altra cosa.