Aquesta és la llista completa, amb algunes dades estadístiques i curiositats que, en algun cas, es queden només en això, però en d’altres resulten força significatives.

50 – ZOMBIES PARTY (Edgar Wright, 2004)
49 – ENEMIGO A LAS PUERTAS (Jean Jacques Annaud, 2001)
48 – GRACIAS POR FUMAR (Jason Reitman, 2005)
47 – EL ASESINATO DE JESSE JAMES POR EL COBARDE ROBERT FORD (Andrew Dominik, 2007)
46 – EL PROTEGIDO (M. Night Shyamalan, 2000)
45 – SLUMDOG MILLIONAIRE (Danny Boyle, 2008)
44 – DONNIE DARKO (Richard Kelly, 2001)
43 – UNA HISTORIA DE VIOLENCIA (David Cronenberg, 2005)
42 – UP (Pete Docter i Bob Peterson, 2009)
41 – GLADIATOR (Ridley Scott, 2000)
40 – PERSÉPOLIS (Vincent Paronnaud, Marjane Satrapi, 2007)
39 – ADAPTATION. (Spike Jonze, 2002)
38 – 21 GRAMOS (Alejandro González Iñárritu, 2003)
37 – SIN CITY (Robert Rodríguez, Frank Miller, 2005)
36 – ELEPHANT (Gus Van Sant, 2003)
35 – 24 HOUR PARTY PEOPLE (Michael Winterbottom, 2002)
34 – BABEL (Alejandro González Iñárritu, 2006)
33 – APOCALYPTO (Mel Gibson, 2006)
32 – MYSTIC RIVER (Clint Eastwood, 2003)
31 – MATCH POINT (Woody Allen, 2005)
30 – AMERICAN GANGSTER (Ridley Scott, 2007)
29 – LA VIDA DE LOS OTROS (Florian Henckel-Donnersmarck, 2006)
28 – KILL BILL vol.2 (Quentin Tarantino, 2004)
27 – EL SEÑOR DE LOS ANILLOS: LAS DOS TORRES (Peter Jackson, 2002)
26 – EL SECRETO DE SUS OJOS (Juan José Campanella, 2009)
25 – BIG FISH (Tim Burton, 2003)
24 – MILLION DOLLAR BABY (Clint Eastwood, 2004)
23 – LOST IN TRANSLATION (Sofía Coppola, 2003)
22 – DOLLS (Takeshi Kitano, 2002)
21 – EL CABALLERO OSCURO (Christopher Nolan, 2008)
20 – EL VIAJE DE CHIHIRO (Hayao Miyazaki, 2002)
19 – CARTAS DESDE IWO JIMA (Clint Eastwood, 2006)
18 – WALL·E (Andrew Stanton, 2008)
17 – INFILTRADOS (Martin Scorsese, 2006)
16 – MALDITOS BASTARDOS (Quentin Tarantino, 2009)
15 – CAMINO A LA PERDICIÓN (Sam Mendes, 2002)
14 – ¡OLVÍDATE DE MÍ! (Michel Gondry, 2004)
13 – GRAN TORINO (Clint Eastwood, 2008)
12 – EL RETORNO DEL REY (Peter Jackson, 2003)
11 – KILL BILL vol.1 (Quentin Tarantino, 2003)
10 – SNATCH. CERDOS Y DIAMANTES (Guy Ritchie, 2000)
9 – MEMENTO (Christopher Nolan, 2000)
8 – REQUIEM POR UN SUEÑO (Darren Aronofsky, 2000)
7 – IN THE MOOD FOR LOVE (Wong Kar-Wai, 2000)
6 – NO ES PAÍS PARA VIEJOS (Joel Coen i Ethan Coen, 2007)
5 – OLDBOY (Park Chan-Wook, 2003)
4 – EL SEÑOR DE LOS ANILLOS: LA COMUNIDAD DEL ANILLO (Peter Jackson, 2001)
3 – AMORES PERROS (Alejandro Glez. Iñárritu, 2000)
2 – CIUDAD DE DIOS (Fernando Meirelles, 2002)
1 – EL PIANISTA (Roman Polanski, 2002)

• Anys amb més pelis: 2002 (8), 2003 (8), 2000 (7).
• Països amb més pelis: USA (33), G.Bretanya (4), Japó (3), França (3). Però cap de les tres primeres és americana.
• Directors amb més pelis: Clint Eastwood (4), Quentin Tarantino (3), Alejandro G. Iñárritu (3), Peter Jackson (3).
• Al Top 10 hi ha pel·lícules de 6 nacionalitats i 5 idiomes diferents. 9 de 10 són del 2000 al 2003.
• 31 pelis són de la primera meitat de la dècada, només 19 de la segona. I només 6 (3+3) dels dos últims anys.
• Altres llistes de la dècada: IMDb / Fotogramas / Times / AV Club / EW / Rolling Stone

Algú s’atreveix a elaborar el seu Top10 personal? Encara que sigui sense definir posicions…

Ja és aquí la part més esperada de la llista. Abans de rebre qualsevol reacció irada i incendiària, no està de més recordar que és fruit dels meus gustos personals. Així doncs, no negaré que, posant-nos exigents, potser no són les deu pel·lícules de més qualitat que s’han fet, però sí que han estat les deu que més m’han agradat i impactat, i m’atreviria a dir que cadascuna per les seves pròpies raons. Haig de dir que he suat tinta per decidir-me pel número 1, i que, en realitat, les 5 o 6 primeres ho podrien ser.

10 – SNATCH. CERDOS Y DIAMANTES (Guy Ritchie, 2000)

Aquesta peli és una passada, de principi a fi. Serà una gamberrada o el que vulgueu, però en el fons amaga un guió espectacular i uns personatges memorables. El ritme és frenètic i té un munt d’escenes genials, delirants i plenes d’humor negre i diàlegs que no tenen pèrdua. Excepte quan parla Brad Pitt, clar. A més, la banda sonora compta amb una selecció musical de luxe. Guy Ritchie no serà un virtuós dels enquadraments, però juga a la perfecció les seves cartes i controla la narració amb una agilitat única. No em cansaré de veure-la.

9 – MEMENTO (Christopher Nolan, 2000)

No és perfecta, potser no és del tot rodona, potser necessites un segon visionat per comprendre-la (ho reconec), però és única. El plantejament, la narració i el muntatge no els has vist en cap altre film, i el resultat, amb tots els riscos que corre, acaba sent brillant. En poques pelis l’espectador ha de treballar tant, per tant, en poques pelis és tan gratificant fer encaixar les peces. Christopher Nolan no només ens presenta Leonard, fa que tu siguis Leonard i que experimentis la seva situació a la nostra ment. Fantàstica.

8 – REQUIEM POR UN SUEÑO (Darren Aronofsky, 2000)

Duríssima història sobre l’addicció. A les drogues, sí, però sobretot als somnis, a les ganes d’esborrar la realitat per poder tenir-ne una de millor i a no parar fins aconseguir-ho. Aronofsky ens deixa a tots amb la pell de gallina, ja que poques pel·lícules es viuen amb tanta intensitat com aquesta. Per segons qui, pot arribar a resultar insuportable, la magnífica banda sonora de Clint Mansell hi contribueix, però per mi és una experiència inèdita. Un cop vista, intenta esborrar-ne les imatges de la teva ment i veuràs que és impossible.

7 – IN THE MOOD FOR LOVE (Wong Kar-Wai, 2000)

L’obra mestra de Wong Kar-Wai, crec que ningú ho discuteix. Una història d’amor com no se n’ha vist cap altra, amb una intensitat emocional increïble, però carregada d’una tristesa i frustració que et deixen realment tocat anímicament. El director de Hong Kong dibuixa una passió que va creixent i creixent al mateix temps que tu et vas adonant del que realment està passant a l’interior dels personatges. En acabar, encara en ple impacte, no pots fer altra cosa que treure’t el barret. Una meravella de pel·lícula.

6 – NO ES PAÍS PARA VIEJOS (Joel Coen i Ethan Coen, 2007)

El meu tema amb aquesta peli és molt personal, potser un pèl irracional, qui sap, però és que em va deixar totalment fascinat. És un prodigi a nivell narratiu, sap arrencar i parar en el moment precís, i fins i tot sap explicar-ho tot sense mostrar res gràcies a unes el·lipsis que et deixen glaçat. El personatge d’Anton Chigurh és un dels més pertorbadors que he vist mai, no només per les seves accions, també per les seves paraules. I el missatge de com s’ha tornat la societat és tan profund que et deixen el silenci final per pensar-ho. Inapel·lable.

5 – OLDBOY (Park Chan-Wook, 2003)

Sempre que parlo d’aquesta pel·lícula ho dic: encara recordo com em tremolaven les cames en sortir del cinema. Park Chan-Wook no fa ni una concessió, no es reserva res, ens ho deixa anar tot tal com vol, amb tota la cruesa que faci falta. La força que desprèn el film comença des del primer segon (literalment) i ja et deixa atrapat fins un final indescriptible que et destrossa. Una història de venjança sense límits, que combina dosis d’acció bestials amb un sentit de l’humor totalment surrealista. El pitjor és que poca gent la coneix. Per mi, imprescindible.

4 – EL SEÑOR DE LOS ANILLOS: LA COMUNIDAD DEL ANILLO (Peter Jackson, 2001)

És la més completa de la trilogia, la que té més riquesa d’espais i personatges i la més efectiva quant a ritme i nivell narratiu. No en va, és la que he vist més vegades de les tres, la que em segueix atrapant ja des que Gandalf arriba amb carro a la Comarca amb la inoblidable banda sonora de fons. A partir d’aquí, i durant tres hores, no intueixes el llibre, el veus. Què més dóna el seu obligat no-final, saps que acabes de veure el brillant principi d’un esdeveniment cinematogràfic únic. El seu visionat ja és una tradició de cada any. Queda tot dit.

3 – AMORES PERROS (Alejandro Glez. Iñárritu, 2000)

Mai havia vist un debut tan impressionant d’un director. Fa deu anys, Iñárritu ja demostrava de què era capaç amb aquest brutal drama sobre la fatalitat i els aspectes més foscos i desapiadats de la societat mexicana. Tres històries que es mesclen de forma brillant i intel·ligent, per mostrar-nos que la vida, i tot el que la composa, ens pot portar pel pitjor camí sense que ho vulguem. Em va tenir tres hores en silenci, enganxat a la pantalla, sense voler perdre’n cap detall. Una obra magistral que mai baixaria del podi cinematogràfic de la dècada.

2 – CIUDAD DE DIOS (Fernando Meirelles, 2002)

Crec que és la que més unanimitat despertarà perquè no sé de ningú que no la deixi pels núvols. No queda altra, proveu de trobar-li defectes i veureu com costa. Argument, ritme, muntatge, personatges, banda sonora, fotografia, tot és de de tal qualitat que només queda gaudir-ne una i altra vegada. El retrat social de la vida a les “fabelas”, que aboca els nascuts allà al crim, les drogues i la mort deixa imatges molt dures i cruels, però la vitalitat del seu protagonista també en mostra una sortida. Una peli que ho té tot.

1 – EL PIANISTA (Roman Polanski, 2002)

Que una sala de cinema qualsevol en una sessió qualsevol aplaudeixi en massa la pel·lícula que acaba de veure no és un fet gens habitual. Personalment, només ho he vist amb un film, aquest. Senyal que desenes de persones havien sentit el mateix durant aquelles dues hores i mitja. Sí, l’holocaust és un tema recorrent; sí, potser Spielberg va tocar sostre amb La Lista de Schindler; per això encara té més mèrit el que va fer Roman Polanski. El Pianista era una pel·lícula necessària, pel que explica i per com ho explica.

La intensitat i extrema duresa de la primera meitat deixa pas a un autèntica odissea en solitari enmig de runes, per acabar amb una de les seqüències finals (veure imatge) més formidables que he vist. No només pel seu component poètic, també pel que significa pels dos personatges i pel que simbolitza en relació als dos bàndols d’aquella guerra. No és efectista, ni tremendista, ni panfletista, és una de les pelis més sinceres i inoblidables d’aquesta dècada. Una obra d’art.

En realitat, des que vaig començar a fer la llista, El Pianista sempre va ocupar el primer lloc. Vaig fer un munt de canvis i intercanvis, però aquesta, tot i no considerar-la definitiva fins fa poc, no la vaig arribar a tocar mai. Per si algú no ho recorda, la última capçalera de la dècada en aquest blog va ser dedicada a aquest film. Una pista enorme i un homenatge al mateix temps.

Del 20 a l’11

Del 30 al 21

Del 40 al 31

Del 50 al 41

S’acosta el final de la llista amb les deu penúltimes. Qualsevol d’elles podria formar part del “Top 10”, però potser els falta algun mínim detall significatiu i personal que fa que s’hagin quedat a les portes. Un cop presentades aquestes, els que em coneguin més ja podran intuir bona part de les que formaran la llista final, però s’hauran d’esperar a comprovar-ho a mitjans d’aquesta setmana que ve!

20 – EL VIAJE DE CHIHIRO (Hayao Miyazaki, 2002)

El viatge és cap als límits de la imaginació i fantasia de qualsevol espectador que miri aquest film. Els japonesos tenen una visió i una sensibilitat única a l’hora de crear mons fantàstics, i aquest n’és el seu màxim exponent del seu gran mestre Hayao Miyazaki. Poques pel·lícules, i menys d’animació, han posat d’acord la crítica d’arreu del món. Qualsevol descripció escrita seria injusta, s’ha de veure.

19 – CARTAS DESDE IWO JIMA (Clint Eastwood, 2006)

Després de la relativa decepció de Banderas de Nuestros Padres, Eastwood ens va fer callar amb aquesta altra cara de la moneda. La visió japonesa de la batalla d’Iwo Jima ens va mostrar la cara més sincera d’un bàndol que se’ns sol presentar com sanguinari i inhumà. Un film no tan bèl·lic, sinó sobre el bel·licisme i les seves víctimes, els qui hi participen sense saber ben bé per què.

18 – WALL·E (Andrew Stanton, 2008)

Pixar va arribar al seu punt àlgid (de moment) amb la història d’aquest petit robot amb rodes que va fascinar tothom. La primera meitat és un prodigi cinematogràfic tan a nivell visual com narratiu, mentre que la segona envia un potent missatge a la nostra societat. La increïble humanitat dels robots es contrasta amb la robotització dels humans, fent de WALL·E un film profund i, en definitiva, brillant.

17 – INFILTRADOS (Martin Scorsese, 2006)

L’ombra d’Uno de Los Nuestros sobrevola per moments aquesta fantàstica història mafiosa. Scorsese no iguala la seva obra mestra, però ens ofereix el que feia anys que tothom esperava d’ell. Amb un Jack Nicholson fent el que més li agrada, un DiCaprio que comença a demostrar del que és capaç i un Mark Wahlberg imponent, la història, tot i els seus defectes, t’enganxa inevitablement fins el final.

16 – MALDITOS BASTARDOS (Quentin Tarantino, 2009)

Tarantino ens va regalar una altra de les seves genialitats abans de tancar la dècada, una revisió del desenllaç de la 2a GM a la seva manera. Hi trobem tots els ingredients, perfectament equilibrats, però amb els habituals excessos capritxosos del director. A més, inclou una de les actuacions de l’any, la de Christoph Waltz. No és la millor tarantiniana de la dècada, però per poc.

15 – CAMINO A LA PERDICIÓN (Sam Mendes, 2002)

Obra mestra de Sam Mendes, recuperant el millor cine negre amb un clar aire clàssic i mantenint de forma fidel tots els seus elements. Una història tràgica i molt sòbria en què Tom Hanks es posa la disfressa de bon actor i on vam poder gaudir de l’última i magistral actuació de Paul Newman. Mendes demostra un talent i una elegància idònies per revifar un gènere només reservat als millors.

14 – ¡OLVÍDATE DE MÍ! (Michel Gondry, 2004)

Recordo veure els Oscars d’aquell any amb tres amics i el salt que vam fer quan el millor guió va ser pels genials Charlie Kaufman i Michel Gondry. S’ho mereixia un dels films més originals i que més sensacions m’han despertat en els últims anys. La direcció enginyosa i peculiar, i la brillant banda sonora encara afegeixen més encant a una de les millors històries d’amor de la dècada.

13 – GRAN TORINO (Clint Eastwood, 2008)

Història aparentment senzilla i convencional, però que Eastwood converteix en intensa, carregada de significat i, fins i tot, auto paròdica. El director sap parlar de coses molt serioses sense necessitat de fer-ho seriosament i crec que aquesta és la gran virtut del film. La mescla entre drama i humor t’acosta als protagonistes. El final pot ser previsible, però només es pot viure de forma passional.

12 – EL RETORNO DEL REY (Peter Jackson, 2003)

Potser no mereixeria estar tan separada de la que falta de la trilogia, però respon a una simple qüestió equitativa. Potser la dilatació del final és l’única pega que es pot posar a la conclusió d’aquesta obra d’art. A banda d’això, inclou dues de les millors batalles que he vist mai en un cine, es supera en quan a disseny d’espais i personatges, i tanca amb mestria la millor història fantàstica mai explicada.

11 – KILL BILL vol.1 (Quentin Tarantino, 2003)

Crec que mai podré deixar de veure aquesta peli. Ja he perdut el compte dels cops que he gaudit amb el regal que Tarantino va fer als qui volem cinema com a pur entreteniment. No és el guió de la seva vida ni el seu film més profund, però les lluites són insuperables i els capritxos cinematogràfics (brutal la part en anime) hi posen la guinda. I ja no parlo de la banda sonora perquè és un escàndol.

Del 50 al 41

Del 40 al 31

Del 30 al 21

Del 10 a l’1

El tema ja comença a posar-se seriós. En aquesta tanda, realment n’hi ha per tots els gustos i colors…

30 – AMERICAN GANGSTER (Ridley Scott, 2007)

Una altra que crec que va ser infravalorada, ja que per mi és la millor que va fer Ridley Scott la passada dècada. Un genial i detallat retrat de la màfia de Harlem dels anys 60, amb un gran duel entre el mestre Denzel Washington i Russell Crowe. Potser no és espectacular, no té escenes memorables, però té una immensa profunditat en els personatges i el seu entorn, del qual no poden evitar ser esclaus.

29 – LA VIDA DE LOS OTROS (Florian Henckel-Donnersmarck, 2006)

De les moltes i bones produccions de cinema alemany d’aquests últims anys, aquesta ha estat la més impactant i també la més humana. A banda de construir i escenificar un dels millors retrats sobre la soledat que he vist mai en un film, manté un nivell de tensió de principi a fi que t’atrapa per complet. Enorme actuació d’Ulrich Muhe, l’actor protagonista, que malauradament moriria al cap d’un any.

28 – KILL BILL vol.2 (Quentin Tarantino, 2004)

D’acord que aquest segon volum no arribava al nivell del primer, però tampoc se n’allunyava tant. Tarantino va tornar a regalar-nos grandíssims moments protagonitzats per La Novia en la culminació de la seva venjança. El diàleg final amb Bill és sensacional. Amb un estil que ara s’acosta més western, més “brut” que el de la primera, però també més complex i profund.

27 – EL SEÑOR DE LOS ANILLOS: LAS DOS TORRES (Peter Jackson, 2002)

Quasi tothom coincideix que és la inferior de les tres, però quantes voldrien aquesta inferioritat. El fet de ser l’impass entre la primera i la última no l’ajuda, però té un dels moments àlgids de tota la trilogia com és la batalla a l’abismo de Helm. Manté l’esperit que havia deixat la primera, però baixa inevitablement en intensitat. Per sort, la introducció de Gollum de ple a la trama dóna molt de joc.

26 – EL SECRETO DE SUS OJOS (Juan José Campanella, 2009)

Ha estat la última gran peli de la dècada. Un guió complex, però amb una narració magistral, i uns personatges perfectament construïts. A més, és una peli que té de tot, que toca un munt de gèneres i que manté la intensitat fins el final. Campanella havia d’estar a la llista i aquesta és la seva obra més completa, sense desmerèixer El Hijo de la Novia. Feia molt que no sortia tan satisfet del cine.

25 – BIG FISH (Tim Burton, 2003)

La imaginació al poder en un dels films cabdals de Tim Burton. Un recull d’històries fantàstiques que ens van fascinar per la seva mescla de monstruositat i bellesa, de drama i comèdia, fins al punt de tocar-nos la fibra i tot. Un conte nostàlgic que tots ens agradaria protagonitzar i que amaga darrere tota una forma de veure la vida. Sens dubte, una de les imprescindibles d’aquests últims anys.

24 – MILLION DOLLAR BABY (Clint Eastwood, 2004)

Més Clint Eastwood, i no serà la última. El millor d’aquest drama és la senzillesa, humilitat i soledat de tots els seus protagonistes, a qui la vida ha tractat de forma injusta i a qui el destí tampoc els té preparat res gaire favorable. S’ha fet moltes pelis sobre boxejadors, però cap de tan íntima i sincera. Fuig del sentimentalisme barat i et deixa sense forces després d’un final impactant.

23 – LOST IN TRANSLATION (Sofía Coppola, 2003)

Veure Bill Murray amb la seva “cara de res” rodant un anunci de whisky al Japó ja no té preu. Si a això li afegeixes una de les històries romàntiques més originals i inusuals dels últims anys, plena d’ironia i profunditat, tens una peli de la qual és difícil no quedar hipnotitzat. I a sobre, ens va permetre descobrir una tal Scarlett Johansson en tota la seva plenitud. Gràcies.

22 – DOLLS (Takeshi Kitano, 2002)

Sóc bastant fan de Takeshi Kitano i, per mi, aquesta és la seva millor pel·lícula, a banda d’una debilitat personal. La sensibilitat i el respecte amb què acosta aquestes tres històries em va fascinar des del principi, juntament amb una banda sonora i una fotografia evocant l’estil clàssic japonès. Tot i diferenciar-se de l’estil de la resta dels seus films, Kitano demostra que és un geni darrere la càmera.

21 – EL CABALLERO OSCURO (Christopher Nolan, 2008)

No és una gran peli de super herois, és una gran peli a tots els nivells. Va generar unes expectatives immenses, i les va complir. A banda de presentar-nos el millor personatge de la dècada amb el Joker de Heath Ledger, Nolan demostra que és un dels cineastes clau de l’actualitat. Dosis genials d’acció combinades amb una gran profunditat moral dels personatges. Ja és tot un referent del gènere.

Del 50 al 41

Del 40 al 31

Del 20 a l’11

Del 10 a l’1