Tot i que les seves últimes pel·lícules han provocat certa irregularitat, no descobrirem ara que David Fincher és un dels més grans de la nostra època. Sense anar més lluny, el cinema dels anys 90 no s’entén sense tres pel·lícules seves com Seven (1995), El Club de la Lucha (1999) o, en menor mesura, The Game (1997). Últimament, sembla que es decanta per l’adaptació de grans “best-sellers” contemporanis, i l’últim exemple és el de Gone Girl, una novel·la que aquí es va traduir com a Perdida (encara no està confirmat que la traducció s’apliqui al film), escrita per l’autora nord-americana Gillian Flynn. La història gira al voltant de la misteriosa desaparició d’una dona el dia del seu aniversari de boda i tot el posterior procés de recerca, liderat pel seu marit, qui a més del patiment per trobar-la, és objecte d’acusacions d’assassinat.
thriller
All posts tagged thriller
Els capritxos de la vida, en aquest cas sumats als imprevisibles intervals temporals entre el rodatge d’una pel·lícula i la seva estrena, propicien que més d’un cop seguim veient en pantalla un actor que ja fa mesos que no és entre nosaltres. Tothom recorda el cas de Heath Ledger –El Caballero Oscuro va arribar sis mesos després de la seva mort, i el seu últim treball com a actor, El Imaginario del Doctor Parnassus, quan ja havia passat un any i mig-, i ara està succeint el mateix amb James Gandolfini, mort el juny de 2013. A finals d’any ja el vam poder veure a Sobran las Palabras, i serà aquesta tardor quan arribarà la seva última pel·lícula: The Drop. Marxarà, doncs, amb el que més li escau: un thriller policíac amb tocs mafiosos.
Enemy
Director: Denis Villeneuve
Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Mélanie Laurent, Sarah Gadon, Isabella Rossellini.
Gènere: Thriller, drama. Canadà, 2013. 90 min.
Adam és un professor d’història d’una universitat de Toronto que porta una vida força monòtona i no massa complaent, dedicada bàsicament a les seves classes i a passar temps amb la seva nòvia, en una relació que no acaba de rutllar del tot. Un dia, veient un film que li ha recomanat un company de feina, descobreix que un dels actors que hi apareix és idèntic a ell. Profundament impactat, decideix buscar el seu nom i mirar de contactar-hi.Les respostes són un element clau a l’hora de definir una pel·lícula; no només pel seu contingut, sinó pel moment, la forma i la intenció amb què són revelades. O precisament al contrari: per com no són revelades. Enemy és un film que es defineix exactament per això, per la seva deliberada voluntat de jugar amb tots els enigmes que planteja i les seves respectives respostes. I ho fa ajudant-se d’una atmosfera incòmoda, quasi opressiva, que submergeix l’espectador i l’obliga a activar tota la seva capacitat perceptiva i interpretativa si no vol quedar-se en el desconcert que pot generar el final de la pel·lícula. Sens dubte, tota una experiència cinematogràfica que fuig de les concessions i planteja tot un repte que l’espectador ha d’afrontar. Un repte que val la pena acceptar.
Una de les tendències que s’han anat imposant en el món del cinema és l’extensa incapacitat de fer tràilers sense haver d’explicar dues terceres parts de l’argument de la pel·lícula en qüestió. Potser per aquesta raó, celebro de forma especial cada cop que n’apareix un que realment compleix la seva funció: presentar un petit tast del film de forma sorprenent i atractiva, deixar-nos la mel als llavis amb poc més d’un minut, i fins i tot tenir una narrativa pròpia. És per això que cal parlar de Locke, un thriller britànic escrit i dirigit per Steven Knight (guionista de Promesas del Este) sobre el gir radical que experimenta la vida d’un home després d’una simple trucada telefònica mentre torna a casa de treballar.
Captain Phillips
Director: Paul Greengrass
Intèrprets: Tom Hanks, Barkhad Abdi, Barkhad Abdirahman, Faysal Ahmed, Mahat M. Ali, Michael Chernus, Catherine Keener.
Gènere: Thriller, drama, acció. USA, 2013. 130 min.
El capità Rich Phillips és contractat per portar el vaixell de càrrega Maersk Alabama des del port de Salalah, Oman, fins a Mumbasa, Kènia. Quan entren en aigües internacionals properes a Somàlia, un grup de pirates procedents d’aquest país els aborda i, tot i els intents per impedir-ho, acaben prenent el control del vaixell. Els pirates busquen diners, però al trobar-se amb poca cosa comencen a posar-se nerviosos; a més, el capità Phillips no perd la calma i la tripulació no els ho posarà fàcil.Pocs directors saben imprimir el ritme narratiu i la tensió dramàtica com ho fa Paul Greengrass a les seves pel·lícules. Només cal recordar títols com United 93 (2006) o El Ultimátum de Bourne (2007) per a testificar-ho, i ara afegir-hi Capitán Phillips per acabar-ho de corroborar. El pas dels anys no és cap obstacle perquè el director anglès segueixi oferint-nos tot el que podem esperar d’ell: pel·lícules que contagien el seu nervi a l’espectador de forma natural, sense floritures ni excessos, i que avancen amb solidesa gràcies a una constància sorprenent i difícilment igualable per la resta de títols d’aquest gènere. Tal com va fer amb la citada United 93, i també amb Bloody Sunday (2002), aquí Greengrass assumeix el repte de partir d’uns fets reals i, per tant, de desenllaç conegut, però aquest fet queda lluny de resultar un inconvenient, ja que les dues hores i quart de pel·lícula passen com si res.
Prisoners
Director: Denis Villeneuve
Intèrprets: Hugh Jackman, Jake Gyllenhaal, Terence Howard, Paul Dano, Maria Bello, Viola Davis, Melissa Leo.
Gènere: Thriller, drama. USA, 2013. 140 min.
Durant un sopar d’Acció de Gràcies entre dues famílies amigues, les filles petites desapareixen sense deixar cap rastre. De seguida comença la seva recerca i apareix un sospitós més que probable del crim, però el detectiu encarregat del cas no el pot retenir per falta de proves. És llavors quan Keller Dover, el pare d’una de les nenes, portat per la desesperació, decideix prendre’s la justícia pel seu compte i arribar allà on la policia no pot fer-ho.Si haguéssim de confeccionar una llista amb els directors de cinema emergents dels últims cinc anys, pocs dubtarien a incloure Denis Villeneuve. El brutal drama Incendies (2010), nominat a l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa, va suposar la seva primera gran presentació en públic; tres anys després, les grans sensacions que ens va deixar queden cimentades amb un thriller de gran categoria, que hauria pogut firmar perfectament el millor David Fincher de Seven o Zodiac. Prisioneros és una pel·lícula sòlida, obscura i intensa, que arrossega l’espectador no només gràcies a una història carregada de suspens i conflictes morals, sinó també per una posada en escena treballada a la perfecció, amb què aconsegueix crear una atmosfera incòmoda que afecta tant als personatges com a nosaltres. Un conjunt que assoleix un equilibri molt meritori de tots els seus elements i que, a més, deixa molt per comentar un cop vist.
Breaking Bad
Creador: Vince Gilligan
Intèrprets: Bryan Cranston, Aaron Paul, Anna Gunn, Dean Norris, Betsy Brandt, RJ Mitte, Bob Odenkirk, Giancarlo Exposito, Jonathan Banks.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2008-2013. 62 capítols de 45-55 min.
Walter White, professor de química en un institut d’Albuquerque (Nou Mèxic, USA) i afable pare de família, rep el diagnòstic d’un càncer de pulmó inoperable. A partir de llavors, decideix fer tot el possible per deixar el màxim de diners i recursos als seus fills per quan ell ja no hi sigui. Un dia, després d’una acció policial conduïda pel seu cunyat Hank, agent de la DEA, descobreix el món de la metamfetamina i els diners que pot arribar a generar si el producte és bo. Això el porta a trobar-se amb Jesse Pinkman, un antic alumne seu, amb qui inicien una estranya, però efectiva associació.És sorprenent la relació emocional que podem arribar a establir amb una sèrie de televisió. I no em refereixo només al carisma dels seus personatges, la potència de la seva temàtica, l’enginy dels seus diàlegs, la seva capacitat per deixar-nos amb la boca oberta, l’atreviment del seu estil… sinó a un sentiment molt més global i intens d’admiració i, fins i tot, de gratitud. La millor mostra d’això és que la paraula utilitzada per tots els qui aquesta setmana hem vist el final de Breaking Bad és la mateixa: “Gràcies”. Ningú ens ho havia demanat ni suggerit, però a tots ens ha sortit el mateix. I ningú ens farà canviar d’opinió, per molts bastons a les rodes que es vulguin posar o acusacions d’exageració que es vulguin fer. Les raons, o algunes d’elles, les recullo a continuació.
El Festival de Toronto (TIFF 2013) acaba de finalitzar i ja ens ha donat, com cada any, un primer avanç fiable del rumb que pot seguir la cursa als Oscars de l’any que ve. Una de les pel·lícules més aplaudides ha estat la nova proposta de Denis Villeneuve, que després de deixar-nos a tots bastant fets pols amb la brutal Incendies, se submergeix de ple ja a Hollywood per presentar Prisioneros, un thriller que promet emocions fortes i carregat de grans actors. La història gira al voltant de la desaparició de dues nenes, un detectiu de policia que no pot acabar d’imputar el màxim sospitós per falta de proves i el pare d’una de les nenes que, portat per la desesperació, decideix prendre’s la justícia per la seva mà.
Ridley Scott ha fet tots els possibles per ser un dels directors menys fiables del cinema actual. Capaç de regalar-nos Alien (1979), Blade Runner (1982), Gladiator (2000) o American Gangster (2007) i també de fer-nos empassar el suplici de Prometheus (2012) o mitges tintes com Un Buen Año (2006) o Robin Hood (2010), el director nord-americà torna a apuntar alt amb una pel·lícula que té molt bones credencials per entrar al primer grup de les citades. El Consejero és un thriller que explica com un prestigiós advocat del sud-est d’Estats Units s’introdueix al perillós món del tràfic de drogues, sense saber molt bé les conseqüències que es pot trobar. Més que l’argument, és el seu responsable qui genera totes les expectatives del món, ja que es tracta del primer guió cinematogràfic de Cormac McCarthy, autor de grans novel·les com “La Carretera“ i “No es País para Viejos“ (ambdues adaptades al cinema també de forma brillant).
Arriben més títols que per la seva condició i data d’estrena aspiren clarament a les estatuetes daurades de l’any que ve. I aquest, a més a més, té tots els ingredients per ser un tros de pel·lícula, si més no, pel que fa als gustos d’un servidor. Out of the Furnace és el segon film de Scott Cooper després de Corazón Rebelde (2009), i explica la història de dos germans que viuen en una de les zones més desemparades d’Estats Units i que somien en marxar per trobar una vida millor. No obstant, una sèrie de fets acaba amb un d’ells a la presó i l’altre involucrat amb una violenta banda criminal. Un drama amb tocs de thriller i estil una mica pseudoindependent que acaba d’arrodonir el seu atractiu quan comprovem l’espectacular grup d’actors que conformen el seu repartiment.



















