M.A.Confidential

Prometheus

Director: Ridley Scott

Intèrprets: Noomi Rapace, Michael Fassbender, Charlize Theron, Idris Elba, Logan Marshall-Green, Guy Pearce.

Gènere: Ciència-ficció, thriller, drama. USA, 2012. 125 min.

Tràilers, fotografies, petits fragments, vídeos virals, pistes (excessives) de tota mena… des de ben bé vuit mesos abans, el bombardeig d’informació que havia precedit l’estrena de Prometheus l’havia convertit, per a molts, en l’estrena més esperada de l’any. I ara que ja ha arribat, podem confirmar que poca cosa del que ens havien venut s’ha acabat materialitzant. La nova pel·lícula de Ridley Scott regala una potència visual espectacular, grans escenes de tensió i un ritme carregat de dinamisme, però sorprèn amb un guió ple de despropòsits, incoherències i preguntes sense resposta, i uns personatges plans i sense cap mena de carisma. Podríem quedar-nos amb la primera part, amb la seva immensa qualitat tècnica i la seva efectivitat com a entreteniment, però quan la pròpia pel·lícula mostra unes pretensions molt més elevades que això, el que no podem fer és conformar-nos amb un resultat com aquest i fer veure que ja ens està bé.

Prometheus és d’aquelles pel·lícules que juguen a vestir les seves carències des del principi, però que ho aconsegueixen fins a cert punt. Ridley Scott dóna mostra del seu talent i de seguida ens submergeix en l’atmosfera del film, que ens manté en un estat de tensió pràcticament constant i que a més ofereix escenes de gran impacte, però poc a poc un es va adonant que els enigmes que va plantejant la pel·lícula no es veuen correspostos amb cap solució clara. Aquell moment de revelació, tan agraït per l’espectador, brilla per la seva absència. I tampoc és que demanéssim massa; tenint en compte que els diversos tràilers ja ens havien estripat el 70% de la pel·lícula, el principal interès es centrava en dos punts: l’explicació d’aquest origen de la vida a la Terra i la connexió del film amb la saga Alien. I el resultat és decebedor, especialment en el primer aspecte. Una cosa és que l’espectador hagi de pensar, i l’altra, carregar-li la responsabilitat per culpa un guió del tot deficient.

A banda de la història, l’altre gran problema són els personatges. A banda de ser totalment plans, prenen decisions i es comporten d’una forma que no té cap mena de sentit, desconeixem per complet el propòsit de cadascun d’ells i la seva interacció no aporta pràcticament res. Això, per no parlar d’algunes línies de diàleg que freguen el ridícul. Globalment, la sensació és que tot està explicat d’una forma molt precària, com si el propi guionista (Damon Lindelof, Lost, us sona?) no sabés com sortir-se’n. La pel·lícula està plena d’incoherències, de girs gratuïts i d’escenes incorporades amb calçador, i no podem deixar que una factura visual espectacular i un ús efectiu del suspens no ens ho camuflin com si res. D’altra banda, el simbolisme de Prometheus també podria donar peu a diverses interpretacions, però la poca capacitat resolutiva del film tampoc permet clarificar-ho del tot. Està molt bé deixar trames obertes, però fins a cert punt.

Si parlem del treball dels actors, no hi ha dubte que aquest es veu perjudicat per la poca consistència dels personatges. Només se’n salven Noomi Rapace, més que digna en el seu primer gran paper de protagonista a Hollywood i capaç de transmetre amb escreix el seu dramatisme en les escenes puntals (i en especial una per sobre de totes), i un enigmàtic Michael Fassbender com a robot, tot i que no acabem d’entendre mai les seves veritables intencions. D’altra banda, secundaris com Charlize Theron o Idris Elba (hi ha un diàleg entre ells totalment delirant) no poden fer gran cosa amb uns personatges sense cap mena de gràcia. També la presència d’un irreconeixible Guy Pearce es converteix en un dels moments més desconcertants de la pel·lícula. La resta de secundaris són arrossegats pel despropòsit dels seus personatges, alguns dels quals, tenint en compte que són reputats científics, protagonitzen moments força incomprensibles.

Sap greu parlar d’una decepció com aquesta, ja que el gènere de la ciència-ficció està orfe de grans títols, però és precisament en aquest gènere on les grans pel·lícules han funcionat pel seu mode de desenvolupar la idea al voltant de la qual giren. I Prometheus es perd en un excés d’ambició, en una voluntat d’aparentar molt més del que acaba sent, cosa que fa que oblidi aquest plantejament que en teoria havia de resoldre i que recorda repetidament al llarg del film. L’excusa de la seqüela, que en principi s’estrenarà el 2015, no és vàlida a l’hora de deixar l’espectador tan orfe. No li nego que és una pel·lícula visualment espectacular, que sap fer-te viure amb intensitat bona part del seu metratge i que és d’aquelles dignes de veure al cinema, però a un Ridley Scott capaç de Blade Runner o Alien (la connexió amb la qual millor no desvetllar), li podem exigir bastant més que un simple entreteniment estiuenc.