M.A.Confidential

Enough Said

Directora: Nicole Holofcener

Intèrprets: Julia Louis-Dreyfus, James Gandolfini, Toni Collette, Catherine Keener, Tavi Gevinson, Tracey Fairaway.

Gènere: Comèdia romàntica, drama. USA, 2013. 90 min.

Sobran las Palabras és una pel·lícula a la qual més d’un ja s’hi ha referit utilitzant el dubtós diminutiu “comedieta”. Són aquelles comèdies sovint denominades també “amables” o “lleugeres”, en un to en què, segurament sense voler ser despectiu, es dóna a entendre la falta de risc o l’excés de benvolença del film. Doncs crec que s’equivoquen quan l’inclouen en aquesta mena de subcategoria. Aquesta és una pel·lícula de pretensions humils, comicitat moderada i diàlegs que no són el súmmum de l’enginy, però ho és perquè aposta decididament pel realisme dels seus personatges i situacions, amb els quals aconsegueix connectar de seguida amb el públic. És una comèdia que busca més el somriure que la riallada i que apel·la a la complicitat de l’espectador gràcies a uns protagonistes molt propers i interpretats per dos grans actors. Sembla poca cosa, però no ho és tant.

Sobran las Palabras parteix d’un context molt actual i també recorrent: famílies desestructurades i protagonistes que ronden la cinquantena i es troben amb un nou rumb per buscar en les seves vides. Una edat i situació que converteix l’escenari d’una nova relació sentimental en un terreny complicat, donat que la motxilla d’experiències de cada persona pesa i afecta més, però també particularment esperançador. El film juga en tot moment i de forma ben equilibrada amb aquesta doble cara de la història, sense excedir-se dramàticament, però en cap cas aplanant el camí als personatges. Això fa que, tot i ser una comèdia romàntica, la pel·lícula tingui sabor agredolç en més d’una ocasió i ens faci esborrar el somriure. I ho fa amb problemes de veritat, que fan identificar l’espectador amb el que passa i el fan reflexionar, per això no és una pel·lícula tan superficial com més d’un pot creure.

La trama escrita per la mateixa directora del film, Nicole Holofcener, es caracteritza per les seves escasses ramificacions, però pel gran significat que dóna a cadascuna d’elles. Les desavinences familiars es poden considerar el gran nucli al voltant del qual giren tots els conflictes, no només a nivell de parella, sinó de distanciament amb els fills. Holofcener connecta així amb públics de tot tipus i edat, explotant el costat humorístic del conjunt a través de petits moments quotidians i no pas amb excentricitats o grans gags. L’evolució dels diferents fronts de Sobran las Palabras és també interessant, sobretot a partir del gran gir argumental que dóna la volta a tot plegat (per cert, recomano no veure el tràiler de la pel·lícula perquè el desvetlla completament) i que desencadena la majoria de conflictes. Així doncs, d’alguna forma o altra, Holofcener sap fer-te entrar a la història i quedar-t’hi fins el final.

L’estranya química entre els dos protagonistes també fa de Sobran las Palabras una comèdia diferent i especialment empàtica. I és que escollir Julia Louis-Dreyfus i James Gandolfini per formar una parella és, si més no, inusual. Ella és la veritable ànima de la pel·lícula, i carrega el pes de l’acció igual que carrega la seva taula de massatges: sola i amb dificultats, però amb perseverança i sempre arribant al seu destí. Coneguda per la boja Elaine a Seinfeld, Louis-Dreyfus ofereix aquí un repertori molt més versàtil, combinant el seu talent còmic i la seva gran expressivitat amb uns tocs de dramatisme molt honestos. Que al seu costat hi hagi el malaurat James Gandolfini en un dels seus últims papers també afegeix un component emocional extra al film, ja que a més l’actor ens regala una interpretació molt humana i molt natural, demostrant que el seu talent va més enllà de Tony Soprano.

Sobran las Palabras parla, en definitiva, de persones normals amb problemes normals, que han de fer front a un futur incert i que es troben amb barreres inesperades per sobrepassar quan tot semblava que anava pel bon camí. Parla també d’aparences, de superficialitats enganyoses, de les dificultats de la convivència i al mateix temps de la necessitat de comptar amb algú i la por a quedar-se sol. I ho fa amb sentit de l’humor i una atmosfera dominada per l’optimisme, posant-se a la pell de personatges que ens podríem creuar pel carrer tranquil·lament. A més, el seu encertat final posa de manifest que hi ha moments en què, al capdavall, les paraules no són necessàries. Potser és una pel·lícula poc ambiciosa, però és intel·ligent, emocional i a més té algun cop amagat. Per rematar-ho, fa gala d’una gran honestedat i en cap moment vol donar-nos cap lliçó de vida. Una pel·lícula que no destaca, però que no sobra, ni molt menys.