Shazam!
Director: David F. Sandberg
Intèrprets: Zachary Levi, Asher Angel, Jack Dylan Grazer, Mark Strong, Grace Fulton, David J. MacNeil, Michelle Borth, Djimon Hounsou.
Gènere: Comèdia, superherois. 2019. 130 min.
Billie Batson és un noi de 14 anys que ha viscut marcat per l’abandonament de la seva mare quan era petit. Quan entra a viure amb la seva enèsima família d’acollida, comença a passar més temps amb Freddy, un altre nen sota la tutela de la mateixa família, el qual, a més no ho passa gaire bé a l’institut. Però la vida de Billie canvia quan un viatge en metro el porta a una cova on un mag li confia un enorme poder i la missió de lluitar contra els set pecats capitals que dominen la població mundial. Només cal que pronunciï una paraula: Shazam!
Si ens haguessin assegurat que el primer gran aplaudiment en molts de temps per a una adaptació cinematogràfica de DC Comics seria gràcies a una pel·lícula com Shazam!, difícilment ens ho hauríem pogut prendre de forma seriosa. Però així ha estat: amb una pel·lícula que, precisament, té una de les grans virtuts en el fet de no prendre’s massa seriosament a si mateixa. I el cert és que ha estat tota una sorpresa, tenint en compte que els tràilers i la informació prèvia sobre el film no presagiaven aquest resultat. Sota aquesta aparença d’humor immadur i d’enèsima paròdia del gènere de superherois, s’hi amaga una història molt més humana, intel·ligent i inclús emotiva sobre el paper que aquestes figures poden tenir a la vida dels nens i adolescents. Shazam! no només és una divertida i trepidant interpretació còmica dels clixés del seu gènere, sinó que sap heretar i readaptar l’essència del cinema juvenil d’aventures.
Shazam! està farcida de referències en major o menor mesura a molts altres títols de superherois; no tant pels superpoders del protagonista, que són com un compendi de tots, sinó per les circumstàncies que el rodegen. El més evident és Spider-Man, per com el jove Billie “es troba” amb uns poders de forma accidental, comença a experimentar amb ells, aprèn a controlar-los i acaba prenent consciència de la dimensió en què el situa la seva nova condició. També hi ha rastres de Batman, Superman, X-Men o inclús el metallenguatge (en versió light, clar) de Deadpool. A l’hora de la veritat, però, la sensació és que l’esperit de la pel·lícula s’acosta més al de Los Goonies o Stranger Things. La raó és que la història converteix Billie i el seu entorn en la figura superheroica de la qual semblaven radicalment allunyats. En certa manera, doncs, Shazam! és aquella aventura que qualsevol nen o nena de la seva edat somiaria protagonitzar.
Un altre tret que deriva d’això, i que marca clarament la personalitat de Shazam!, és l’esperit lúdic que transmet pels quatre costats. És una pel·lícula que diverteix i es diverteix, sobretot gràcies a la inconsciència i la immaduresa del seu protagonista. Aquesta és la clau per a connectar amb el públic: el personatge fa allò que faríem tots a la seva edat si ens trobéssim en aquesta situació. Abans de pensar en salvar ningú, no podríem evitar fer el burro, posar-nos a prova, utilitzar els poders per a passar-nos-ho bé. La pel·lícula es troba molt còmoda dins d’aquesta mentalitat, però quan arriba l’hora d’evolucionar, quan la cosa es posa seriosa, Shazam! també funciona. Sorprenen aspectes com la cura i humilitat amb què tracta la resta de personatges infantils i el paper que aquests acaben jugant, la contundència amb la qual resol la dura situació personal de Billie o fins i tot la construcció de Thaddeus Sivana com a antagonista idoni; no en va, el film comença presentant-nos-el a ell.
I el millor de tot això és que Shazam! segueix sent una magnífica pel·lícula de superherois, capaç de complir sense rubor tots els tòpics del gènere i a la vegada riure’s d’ells fins l’últim moment. I a pesar de tot això, mai tenim la sensació d’estar veient una simple paròdia. En certa manera, és un film que agafa el testimoni de Spider-Man: Un Nuevo Universo a l’hora de situar-nos a tots com a potencials superherois; no hi ha necessitat que ningú que ens salvi, ja que ho podem fer nosaltres mateixos. Per això és tan fàcil identificar-se amb el propi protagonista (Zachari Levi resulta tota una sorpresa) i amb la valentia de la resta de joves personatges. Com a símptoma, surto de Shazam! pensant en com l’hauria gaudit si l’hagués vist amb 12 o 13 anys; però després constato que, en realitat, no crec que ara l’hagi gaudit menys. I és això el que la converteix en especial: treu el nen que portem dins, sense oblidar la nostra mirada adulta.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: Una de superherois: de la icona salvadora a la democratització dels poders | M.A.Confidential