Arriba una de les produccions més peculiars i interessants que s’estrenaran durant els pròxims mesos, centrada en un dels directors més brillants de tota la història del cinema. Hitchcock relata una etapa molt concreta de la vida del cineasta, concretament durant la gestació i el rodatge de Psicosis, l’any 1959, marcada per la peculiar història d’amor entre Alfred Hitchcock i la seva dona, Alma Reville. L’aparició de la protagonista de la pel·lícula, Janet Leigh, també hi té un pes especial. El film està dirigit per un director pràcticament desconegut, el londinenc Sacha Gervasi, que farà el seu debut en el cinema de ficció després de realitzar el brillant documental Anvil: El Sueño de una Banda de Rock (2008).
drama
All posts tagged drama
L’Apollonide (Souvenirs de la maison close)
Director: Bertrand Bonello
Intèrprets: Alice Barnole, Hafsia Herzi, Jasmine Trinca, Adele Haenel, Noémie Lvovsky, Céline Sallette, Iliana Zabeth, Xavier Beauvois.
Gènere: Drama. França, 2011. 120 min.
Entre 1899 i 1900, L’Apollonide és un prestigiós bordell de París, reconegut per la qualitat del seu servei i freqüentat per membres de l’alta societat francesa. Les noies que hi treballen segueixen una estricta formació i conviuen a la casa com si fossin una autèntica família, ajudant-se i donant-se suport unes a altres. Tot i l’aparent aire de luxe i diversió que desprèn el local, darrere s’amaguen vides decadents i somnis trencats.Cada any, petites joies transiten fugaçment per la nostra cartellera sense que pràcticament ni ens n’adonem. És allò que molts anomenen “cinema invisible”, lluny de qualsevol promoció ni difusió, sense ni un sol pòster a cap marquesina de la ciutat, i que funciona pel boca-orella o pels qui sempre tenen un ull posat a aquest tipus de pel·lícules, desitjosos de fugir de tant en tant dels corrents més comercials. L’Apollonide és un clar exemple d’aquest tipus de cinema, tan necessari per desintoxicar-nos una mica de tota la resta i per ajudar-nos a descobrir formes diferents d’enfocar les pel·lícules i d’interpretar el llenguatge cinematogràfic. Aquí ens trobem amb un exquisit retrat de la vida dins d’un bordell, i per extensió d’una societat en decadència en plena entrada al segle XX. Una història carregada d’humanisme, marcada per una realitat de dues cares i la capacitat de deixar imatges difícils d’esborrar de la memòria de l’espectador.
Killing them Softly
Director: Andrew Dominik
Intèrprets: Brad Pitt, Scoot McNairy, Ben Mendelsohn, Ray Liotta, Richard Jenkins, James Gandolfini, Vincent Curatola.
Gènere: Thriller, drama. USA, 2012. 100 min.
Una organització mafiosa que organitza partides de póquer clandestines es veu amenaçada quan una d’elles pateix el robatori per part de dos desconeguts. Els capos decideixen contractar un assassí a sou perquè investigui el cas, trobi els culpables i els mati, però la missió es complica degut a les diferents implicacions que hi ha darrere el crim i a les dificultats a l’hora d’acordar la seva resolució.Andrew Dominik és un director estranyament poc prolífic. No només perquè en els seus 12 anys de carrera cinematogràfica només hagi fet tres pel·lícules, sinó perquè una d’elles va ser l’extraordinària El Asesinato de Jesse James por el Cobarde Robert Ford (2007), on va demostrar que molt malament no se li donava això de fer cinema. Ara ho reafirma amb un thriller intens, un pèl atípic i amb una forta personalitat. Mátalos Suavemente és una revisió del cinema de màfies en la societat contemporània, fidel als seus elements de base, però condicionat per una realitat concreta. Dominik no només presenta una història carregada de personatges atractius i grans escenes i diàlegs, també fa una clara metàfora de tota l’acció amb la realitat que vivim actualment, amb un altre tipus de màfies i de lladres. Tot això, combinat amb una realització atrevida que dóna una atmosfera molt particular al conjunt.
Torna el millor Spielberg? Tot apunta que sí. Per l’argument, per l’estètica, per la transcendència i per l’èpica que desprèn, Lincoln sembla per fi una pel·lícula feta a mida perquè el director pugui tornar a desplegar tot el seu talent i regalar-nos un altre film memorable. Naturalment, parlo de sensacions, especialment desprès d’haver vist el tràiler, però tampoc hem d’oblidar que la pel·lícula podria caure en convencionalismes de “biopic” i també excedir-se en patriotisme o solemnitat, que tots coneixem aquests ianquis quan parlen de si mateixos. La pel·lícula fa una crònica de la Guerra Civil nord-americana sota el mandat d’Abraham Lincoln (1861-1865) i posa una especial atenció al procés d’abolició de l’esclavitud, que va ser la gran fita d’aquest president.
Headhunters
Director: Morten Tyldum
Intèrprets: Aksel Hennie, Synnøve Macody Lund, Nikolaj Coster-Waldau, Joachim Rafaelsen, Gunnar Skramstad Johnsen.
Gènere: Thriller, negre, drama. USA, 2011. 95 min.
Roger és un caçatalents que treballa fent contractacions per a una gran empresa, però que es pot permetre una vida molt més luxosa gràcies a la seva vida oculta com a lladre de grans obres d’art. A la festa d’inauguració de la galeria d’art dirigida per la seva dona, Roger coneix Clas, un candidat idoni per ocupar el càrrec de director general de la seva empresa i que a més és propietari d’un valuós quadre original de Rubens. La tàctica de Roger sembla clara, però el pla se li escapa de les mans i els fets comencen a descontrolar-se.Després d’un estiu cinematogràfic força deplorable, on ni tan sols els “blockbusters” han ofert el que s’esperava (per si algú no ho recorda, El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace no va convèncer gaire i Prometheus pràcticament es va riure de nosaltres), ha hagut d’arribar una producció noruega per omplir-nos el cos d’adrenalina i fer-nos sortir, per fi, mínimaent satisfets d’una sala de cine. Headhunters, que adapta un best-seller homònim escrit per l’autor noruec Jo Nesbo, és un thriller sorprenent i imprevisible que combina elements del més pur cinema negre amb un ritme trepidant i un sentit de l’humor cínic i canalla que en algun moment fins i tot frega l’autoparòdia. Una pel·lícula que va arribar sense fer massa soroll fa un parell de setmanes i que ja s’ha convertit en una sensació per tothom qui ha decidit aventurar-se a veure-la.
The Newsroom
Creador: Aaron Sorkin
Intèrprets: Jeff Daniels, Emily Mortimer, John Gallagher Jr., Alison Pill, Thomas Sadosky, Dev Patel, Sam Waterston, Olivia Munn.
Gènere: Drama. USA, 2012. 10 capítols de 60 min.
La prestigiosa cadena per cable ACN contracta Will McAvoy, una de les figures més populars i també controvertides de la televisió nord-americana, per conduir un nou magazine informatiu anomenat “News Night”. McAvoy es veu obligat a treballar amb Mackenzie MacHale, una productora amb qui té un passat truculent a nivell personal, i un equip de redactors totalment nou i sense massa experiència, un fet que l’empipa considerablement. Tot i això, el programa tira endavant amb l’objectiu d’oferir una visió objectiva i rigorosa de l’actualitat.Es va presentar com la sèrie estrella de l’HBO de cara a aquesta temporada d’estiu i no ha decebut. Creada per Aaron Sorkin, qui ja ha aconseguit lligar el seu nom a una garantia de qualitat que pocs poden igualar, The Newsroom ofereix una visió suggeridora, arriscada i també força idealista del món del periodisme en l’actualitat, i de la societat de la informació en general. Fidel al seu estil, Sorkin deixa anar de forma inconfusible tot el seu repertori: diàlegs vertiginosos i carregats d’ironia, personatges carregats de conviccions, però també d’inseguretats, un punt de vista fortament crític amb la classe política nord-americana i un cert caràcter alliçonador en el seu missatge. El seu estil pot agradar més o menys, pot contenir tants elements lloables com d’altres de criticables, però la sensació global és que The Newsroom era una sèrie necessària i especialment significativa en els temps que corren.
Aquesta pel·lícula em té fascinat. No només pel magnetisme d’aquest tràiler de pràcticament sis minuts, sinó per saber de què coi anirà tot això. Cloud Atlas és un projecte conjunt dels germans Andy i Lana Wachowski (Matrix, V de Vendetta) i l’alemany Tom Twyker (Corre Lola Corre, El Perfume), que adapten el best seller de ciència ficció de l’auto britànic David Mitchell. Es tracta de sis històries connectades entre elles i que avancen de forma cronològica des de mitjans del segle XIX fins a un futur llunyà post-apocalíptic. Se suposa que cada història està sent explicada al protagonista de la següent, i així successivament, i que totes estan influenciades per l’anterior. Una complexitat narrativa que suposa un bon repte, però que de funcionar bé, pot ser la llet.
The Dark Knight Rises
Director: Christopher Nolan
Intèrprets: Christian Bale, Anne Hathaway, Tom Hardy, Gary Oldman, Joseph Gordon-Levitt, Michael Caine, Marion Cotillard, Morgan Freeman.
Gènere: Còmic, acció, drama. USA, 2012. 160 min.
Vuit anys després de la mort de Harvey Dent, amb Batman vilipendiat per assumir la culpa dels fets, Bruce Wayne viu reclòs a la seva mansió. Gotham sembla viure més tranquil·la, però una nova amenaça és a punt d’arribar liderada per Bane, un dissident de la Lliga de les Ombres que vol materialitzar l’objectiu de Ra’s Al Ghul: destruir la ciutat. Poc a poc, Wayne s’adona que ha de tornar a fer-se veure a la vida de Gotham, especialment després que una lladre li robi les seves empremtes i que s’assabenti que la seva empresa és a punt de fer fallida. D’altra banda, veient els perills que reapareixen, comencen a sorgir els rumors que Batman tornarà.Em fa ràbia que s’hagi creat un bipartidisme tan accentuat al voltant del cinema de Christopher Nolan. La veneració cega dels més incondicionals és tan negativa com la predisposició destructiva dels seus detractors. Tot és molt previsible i sense criteri. La qüestió no és si m’agrada o no el cinema Christopher Nolan; la qüestió és si m’agrada o no aquesta pel·lícula. I crec que no hi ha d’haver por a admetre que El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace és una decepció. Nolan ha estat un cineasta capaç d’oferir una nova visió del cinema comercial en la seva vessant més èpica i grandiloqüent i crec que ha parit una de les millors sagues dels últims temps, però aquesta tercera i última part és una de les seves pel·lícules menys sòlides i més irregulars. Tot i que la pel·lícula aconsegueix un desenllaç èpic i regala bones escenes d’acció, es perd en un guió que dóna massa voltes i acusa l’excés de personatges i fronts oberts.
Entre tant “blockbuster” estiuenc, sempre és convenient poder fugir del cinema de masses i parlar d’una de les produccions més esperades de l’any, a càrrec d’un dels directors més particulars de la última dècada. Després de cinc anys d’espera, Paul Thomas Anderson (Magnolia, There Will Be Blood) torna a la càrrega amb The Master, una pel·lícula que ha aixecat polseguera per la seva suposada referència a la cienciologia, aquesta controvertida religió de la qual formen part figures com Tom Cruise o John Travolta. La pel·lícula explica la història d’un famós intel·lectual que decideix fundar una organització religiosa als anys 50; entre els adeptes, hi ha un vagabund que es converteix en la seva mà dreta, però que després comença a perdre la fe i a qüestionar l’organització.
A vegades, la línia que separa l’obediència de la submissió és tan fina que qualsevol se’n pot aprofitar. I és precisament això el que va passar fa uns anys en un McDonalds de Kentucky, als Estats Units, on una treballadora de 18 anys va viure un calvari per culpa de l’excessiva prudència i ingenuïtat per part de la seva encarregada. Una trucada d’un home que deia ser policia informava que la noia havia estat acusada de robatori, i donava a l’encarregada una sèrie d’ordres que aquesta, preocupada pel seu càrrec i possibles represàlies, va obeir cegament, entre elles tancar-la en un magatzem i despullar-la. En aquests casos reals es basa Compliance, una producció independent que va sacsejar la passada edició del Festival de Sundance degut a la duresa de la seva història.



















