M.A.Confidential

Headhunters

Director: Morten Tyldum

Intèrprets: Aksel Hennie, Synnøve Macody Lund, Nikolaj Coster-Waldau, Joachim Rafaelsen, Gunnar Skramstad Johnsen.

Gènere: Thriller, negre, drama. USA, 2011. 95 min.

Després d’un estiu cinematogràfic força deplorable, on ni tan sols els “blockbusters” han ofert el que s’esperava (per si algú no ho recorda, El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace no va convèncer gaire i Prometheus pràcticament es va riure de nosaltres), ha hagut d’arribar una producció noruega per omplir-nos el cos d’adrenalina i fer-nos sortir, per fi, mínimaent satisfets d’una sala de cine. Headhunters, que adapta un best-seller homònim escrit per l’autor noruec Jo Nesbo, és un thriller sorprenent i imprevisible que combina elements del més pur cinema negre amb un ritme trepidant i un sentit de l’humor cínic i canalla que en algun moment fins i tot frega l’autoparòdia. Una pel·lícula que va arribar sense fer massa soroll fa un parell de setmanes i que ja s’ha convertit en una sensació per tothom qui ha decidit aventurar-se a veure-la.

Morten Tyldum ofereix una direcció arriscada i molt adequada a la història: calmada durant els primers compassos i cada cop més nerviosa a mida que la història avança. Això fa que l’espectador visqui la pel·lícula de la mateixa forma que el seu protagonista, que es veu obligat a deixar enrere tot allò que tenia sota control i actuar de forma visceral i sense cap escrúpol. Headhunters és d’aquells films que t’entra a dins i t’arrossega. Quan l’acció comença a delirar, no et pares a pensar si realment li pertocava fer-ho, sinó que et deixes emportar, expectant per saber com coi acabarà tot plegat. Excessiva, cínica, descontrolada… i per què no? Si perdem el control, fem-ho sense por. La pel·lícula troba clares reminiscències en els títols més sagnants dels germans Coen, com Fargo o No Es País Para Viejos, al mateix temps que recorda al cinema negre amb elements com el protagonista perdut i esclau del seu destí, i també la “femme fatale”.

Les interpretacions també són força meritòries. Aksel Hennie es posa a la pell d’un protagonista inquietant, presumptuós i antipàtic, però que poc a poc va prenent un caire diferent quan tot el que tenia controlat comença a esfondrar-se i es troba sol davant el perill. La seva sorprenent capacitat de reacció i supervivència (amb radical transformació física inclosa), i també els seus collons ben posats, fan que el personatge acabi connectant amb el públic. El seu perseguidor és Nikolaj Coster-Waldau, conegut des de fa poc temps per interpretar a Jamie Lannister a Juego de Tronos, i que destaca per la seva capacitat de combinar la seva faceta de galà amb una sorprenent violència sense miraments. També els secundaris, naturalment tots desconeguts per a nosaltres, estan a un gran nivell i demostren el bon planter del cinema noruec.

Posats a buscar pegues a Headhunters, cal esmentar un guió que avança amb força solidesa i convicció fins un tram final en què ho espatlla amb una resolució de forma poc afortunada, sobretot en la revelació dels girs finals, que se’ns exposa de forma massa explicativa i poc complaent per a l’espectador. La sensació és que tot plegat sembla més aviat un pedaç fruit de la voluntat per tancar-ho absolutament tot i tapar alguns forats de guió, quan en realitat hi ha detalls que li hauríem pogut perdonar gràcies al bon moment que ens havia fet passar fins aleshores. Un tancament poc hàbil que aigualeix una mica el vi, però que no desmereix la poc més de mitja hora elèctrica que regala a l’espectador. Sens dubte, acabarà a la llista de les sorpreses més destacades de la temporada.

(Crítica original publicada a Gent Normal)