L’Apollonide (Souvenirs de la maison close)
Director: Bertrand Bonello
Intèrprets: Alice Barnole, Hafsia Herzi, Jasmine Trinca, Adele Haenel, Noémie Lvovsky, Céline Sallette, Iliana Zabeth, Xavier Beauvois.
Gènere: Drama. França, 2011. 120 min.
Entre 1899 i 1900, L’Apollonide és un prestigiós bordell de París, reconegut per la qualitat del seu servei i freqüentat per membres de l’alta societat francesa. Les noies que hi treballen segueixen una estricta formació i conviuen a la casa com si fossin una autèntica família, ajudant-se i donant-se suport unes a altres. Tot i l’aparent aire de luxe i diversió que desprèn el local, darrere s’amaguen vides decadents i somnis trencats.Cada any, petites joies transiten fugaçment per la nostra cartellera sense que pràcticament ni ens n’adonem. És allò que molts anomenen “cinema invisible”, lluny de qualsevol promoció ni difusió, sense ni un sol pòster a cap marquesina de la ciutat, i que funciona pel boca-orella o pels qui sempre tenen un ull posat a aquest tipus de pel·lícules, desitjosos de fugir de tant en tant dels corrents més comercials. L’Apollonide és un clar exemple d’aquest tipus de cinema, tan necessari per desintoxicar-nos una mica de tota la resta i per ajudar-nos a descobrir formes diferents d’enfocar les pel·lícules i d’interpretar el llenguatge cinematogràfic. Aquí ens trobem amb un exquisit retrat de la vida dins d’un bordell, i per extensió d’una societat en decadència en plena entrada al segle XX. Una història carregada d’humanisme, marcada per una realitat de dues cares i la capacitat de deixar imatges difícils d’esborrar de la memòria de l’espectador.
L’Apollonide pràcticament és un documental de ficció. El seu propòsit principal és el de mostrar-nos el dia a dia en la vida de les treballadores del bordell, tant les hores que estan de servei, com les que no, que també passen al mateix edifici, formant una comunió que les converteix en una espècie de família. Igual que les prostitutes, no sortim del bordell gairebé en cap moment, de forma que els seus espais, que un cop avançada la pel·lícula ja quasi ens coneixem de memòria, es van tornant progressivament en més tètrics i claustrofòbics. Poques escenes resulten tan alliberadores com la única en què el grup de noies surt a l’exterior per fer un picnic en un riu. D’aquesta forma, Bertrand Bonello plasma una forma de vida asfixiant i mentalment esgotadora, en què la dura realitat de les seves protagonistes s’intensifica amb el fet que han de mostrar tot el contrari quan reben els clients. Una façana aparentment brillant que amaga una gran foscor al seu interior.
Bertrand Bonello tracta amb molta delicadesa les seves protagonistes, però no s’estalvia cruesa i impacte en alguns fets i imatges. El film té un ritme més aviat contemplatiu, no apte per als espectadors impacients, sinó per aquells que volen apreciar els detalls de cada pla i buscar-ne el seu sentit, però és que una pel·lícula com L’Apollonide no s’hagués pogut concebre d’altra forma. El director té un gran sentit artístic i regala algunes escenes per emmarcar, algunes més significatives i altres més capritxoses, però també és cert que s’acaba explaiant un pèl massa i que les dues hores de metratge resulten una mica excessives. La narrativa de la pel·lícula és diversa, i combina els punts de vista de cada una de les prostitutes amb perspectives més generals, a banda d’utilitzar recursos com el muntatge paral·lel o la pantalla partida. En tot cas, el gran mèrit del director és aconseguir que t’introdueixis a l’atmosfera de la pel·lícula i t’oblidis de la resta.
El treball de les actrius és exemplar. Com si es tractés d’un teatre, les protagonistes es mouen amb naturalitat quan són entre bambolines, però interpreten una autèntica coreografia quan surten a l’escenari, amb l’obligació d’oblidar tots els seus problemes. Resulta difícil destacar-ne només a una, ja que funcionen com un conjunt, però cal mencionar Alice Barnole pel particular dramatisme del seu paper i també pel que representa el seu personatge, protagonista d’algunes de les escenes més impactants del film. El repartiment femení al complet interpreten a la perfecció el que volen transmetre els seus personatges, demostren que les comprenen i s’hi solidaritzen de forma absoluta, i desprenen un realisme admirable. El treball corporal i de mirades és un luxe. D’altra banda, la fantàstica ambientació dels espais i de tots els detalls, i també la qualitat del vestuari, aporten una contribució clau per a l’èxit de L’Apollonide.
Un altre aspecte de menció necessària és la banda sonora. A més de la música d’aquella època, Bonello fa us d’algunes cançons molt més modernes, les quals temporalment no tenen res a veure amb l’acció, però que infligeixen una força increïble gràcies al significat de les seves lletres i com conjuguen amb les imatges. És una pel·lícula carregada de personalitat, que beu de grans referents europeus com Visconti o Renoir, i que, com es ja es pot intuir a aquestes altures de la crítica, s’allunya clarament del públic de masses. Un exercici que requereix predisposició per part de l’espectador, però que resulta molt enriquidor i desperta els sentits d’una forma tan natural com sorprenent. L’Apollonide reafirma com n’és de necessari aquest “altre” cinema, el qual, en realitat, possiblement és el més autèntic i estimulant de tots.
Retroenllaç: CAZA AL ASESINO | M.A.Confidential
Retroenllaç: The Gunman : Diari Gran del Sobiranisme