M.A.Confidential

Killing them Softly

Director: Andrew Dominik

Intèrprets: Brad Pitt, Scoot McNairy, Ben Mendelsohn, Ray Liotta, Richard Jenkins, James Gandolfini, Vincent Curatola.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2012. 100 min.

Andrew Dominik és un director estranyament poc prolífic. No només perquè en els seus 12 anys de carrera cinematogràfica només hagi fet tres pel·lícules, sinó perquè una d’elles va ser l’extraordinària El Asesinato de Jesse James por el Cobarde Robert Ford (2007), on va demostrar que molt malament no se li donava això de fer cinema. Ara ho reafirma amb un thriller intens, un pèl atípic i amb una forta personalitat. Mátalos Suavemente és una revisió del cinema de màfies en la societat contemporània, fidel als seus elements de base, però condicionat per una realitat concreta. Dominik no només presenta una història carregada de personatges atractius i grans escenes i diàlegs, també fa una clara metàfora de tota l’acció amb la realitat que vivim actualment, amb un altre tipus de màfies i de lladres. Tot això, combinat amb una realització atrevida que dóna una atmosfera molt particular al conjunt.

Mátalos Suavemente de seguida mostra la seva particular narrativa i estil fílmic, i dóna a entendre que no ens hem de limitar a seguir els fets de forma superficial, sinó que hem de tenir en compte tots els elements que hi juguen. Des dels mateixos crèdits inicials, la presència de fragments de discursos de George W. Bush i Barack Obama és pràcticament constant cada cop que hi ha algun televisió o ràdio a prop, i també és evident que el seu contingut no és aleatori i que no ens l’hem de prendre com un so ambient. Dominik aconsegueix paral·lelismes molt irònics i intel·ligents, i també enriqueix el rerefons de la pel·lícula, però també es sobrepassa un pèl en la seva insistència en aquest sentit i peca de certa falta de subtilesa. Tot i això, és un enfoc que resulta molt interessant i propicia escenes molt efectives, com per exemple la final, amb un tancament tan contundent com lapidari.

La pel·lícula també presenta altres particularitats, algunes de les quals poden causar certa distància amb segons quin espectador, però que a mi en general m’han semblat suggeridores. Cal dir que no és una pel·lícula de ritme trepidant, tot i que té escenes de gran tensió, i que es sustenta molt en els diàlegs. Hi ha escenes de converses força llargues, però que, lluny d’impacientar, provoquen que es segueixin amb una especial atenció i apreciant cada diàleg. No són extraordinàriament enginyosos ni hi ha grans paraules, però valen molt la pena. Destaquen especialment els de Brad Pitt i Richard Jenkins. Això sí, també es cert que n’hi ha algun que acaba resultant força prescindible i que se’l podria haver estalviat, sobretot els del personatge de James Gandolfini, probablement l’element més rigorós del guió. No obstant, tots els personatges tenen un magnetisme especial.

I el tenen sobretot gràcies a l’immens treball de tot el repartiment, començant per un Brad Pitt (que repeteix amb Dominik després de El Asesinato de Jesse James…) que recupera un d’aquells personatges que tan bé li surten, durs, expeditius i serens a la vegada. L’altre protagonista é Scoot McNairy, brillant a l’hora de donar al seu personatge aquest punt impulsiu, però també insegur i conscient que està rodejat de peixos més grossos que ell. Les seves escenes amb Ben Mendelsohn són un dels punts forts del film. D’altra banda, destaca Ray Liotta en el que podria ser una evolució demacrada d’ell mateix a Uno de los Nuestros i Richard Jenkins com a capo mafiós d’aspecte amigable i calmat, però implacable. Finalment, James Gandolfini en té suficient amb la seva presència per menjar-se la pantalla, però es veu perjudicat pel pes que acaba tenint el seu personatge i també, perquè no dir-ho, per la dificultat d’evitar veure-hi a Tony Soprano.

A banda dels aspectes narratius i del missatge comentats abans, Andrew Dominik també deixa clarament el seu segell amb una direcció impactant, sobretot per les escenes amb més intenció poètica, en què fa ús de la càmera lenta i també dels plans detall, cosa que transmet sensacions a flor de pell a l’espectador. També la fotografia i l’ambientació, quasi sempre grisa i amb força presència de pluja, contribueixen a donar a Mátalos Suavemente l’atmosfera crepuscular que busca. No diria que és una pel·lícula atípica, però sí amb una personalitat molt marcada i una mentalitat que fuig de la cohesió del conjunt i es centra més en cada escena. Una bona pel·lícula de mafiosos i una encertada crítica social cap als Estats Units, que a més sap deixar l’espectador amb un bon sabor de boca gràcies a les seves últimes paraules. Molt recomanable, tot i que la seva naturalesa la pot portar fàcilment a trobar més d’un detractor.