M.A.Confidential

Torna el Festival Beefeater In-Edit, i ho fa amb un regust especial. La de 2012 és l’edició que commemora el 10è aniversari del festival, que ja s’ha consolidat com un dels esdeveniments culturals més importants de la ciutat de Barcelona. De cara a aquesta edició, l’In-Edit ha volgut recuperar alguns dels títols més destacats que han passat per les seves pantalles durant aquesta dècada i també programar els considerats 10 millors documentals musicals que s’han fet mai. Això, sumat a l’extensa programació dels darrers títols d’aquest gènere, conforma un cartell que supera les 60 pel·lícules. Aquesta és una petita selecció del més destacat que ens ofereix aquesta edició, un cop més amb col·laboració especial.

– Shut Up and Play the Hits (Dylan Southern, Will Lovelace, 2011) – El 2 d’abril de 2011, LCD Soundsystem van oferir el seu últim concert al Madison Square Garden. Amb motiu d’aquest, el líder de la banda, James Murphy, va voler elaborar un documental que, a més de recollir els hits en directe que pregona el títol, inclogués les seves reflexions del que havia estat la vida del grup i també la seva experiència personal. Un punt de vista molt particular sobre la música, la fama i la cultura de masses, amb un títol carregat d’ironia.

– Quadrophenia: Can you see the real me? (Matt O’Casey, 2012) – La pregunta que es fa Jimmy Cooper engloba el sentiment de tota una generació, que de cop i volta es va trobar identificada quan el senyor Pete Thownshend va gestar un viatge musical autobiogràfic inimitable. 40 anys després, Matt O’Casey ens ofereix la bíblia de la generació “mod” vista per dins i explicada pels seus responsables. La crònica d’una genialitat i d’un fracàs, però també l’obertura d’un nou horitzó musical. La música no hauria estat el mateix sense “Quadrophenia”.

– Sunset Strip (Hans Fjellestad, 2012) – Poques vegades un carrer ha reunit tant de talent, glamour i descontrol. Johnny Depp, Ozzy Osbourne, Tommy Lee, Sharon Stone, Slash, Billy Corgan… la llista d’habituals és tan llarga com significativa. La fauna cultural nord-americana no s’entendria sense aquesta porció del bulevard més famós del món, viva des de fa més d’un segle i bressol d’estrelles que més tard arribarien al cim o caurien en l’oblit. Un lloc on la caiguda del sol suposa el despertar de tota la resta.

– Uprising: Hip Hop and the L.A. Riots (Mark Ford, 2012) – El 1991, la comunitat negra de Los Ángeles va aixecar la veu. La malauradament popular pallissa a Rodney King va despertar vells fantasmes i va posar en pràctica el que les grans estrelles del hip hop, de forma pràcticament profètica, portaven plasmant fa anys a les seves lletres. Un conflicte que va més enllà de la música, però que s’explica a la perfecció a través d’ella. Una il·lustració de com la ira, l’orgull i la intolerància poden tenyir de vermell tota una ciutat i mostrar el pitjor de la condició humana.

– Don’t Look Back (D.A. Pennebaker, 1967) – Considerat per molts el millor documental musical mai realitzat. El mestre del gènere s’enganxa a l’esquena de Bob Dylan en la seva gira per Gran Bretanya i no el deixa anar fins que li extreu allò que mai ningú havia aconseguit fins el moment. I tot just quan l’humil cantant de folk és a punt de consolidar-se a l’olimp musical i quedar-s’hi per sempre. Diuen que els entesos del sector et miren malament si no has vist Don’t Look Back, i l’escenari és idoni per a posar-hi remei.

– This is Spinal Tap (Rob Reiner, 1984) – El rock dur també sap riure’s de si mateix. Considerat un dels millors falsos documentals de la història del cinema gràcies a la ment de Rob Reiner, juga amb l’exageració i el surrealisme per retratar en clau d’humor les bandes de rock que van sorgir a finals dels 70 i principis dels 80. Una visió que, 30 anys més tard, segueix sent del tot vàlida. El veritable rocker dur és el que posa l’amplificador a 11, el que canta sobre druides i el que ha agafat alguna infecció venèria. Algú ho posa en dubte?

ESPECIAL JULIEN TEMPLE: MADE IN LONDON (by Lídia)

– Glastopia (2012) – El Glastonbury que no es veu. O es veu menys. O només ho veuen aquells que encara connecten música, art, i creuen en Avalon. L’acció té lloc als prats allunyats de l’escenari principal, coneguts com Shangri La, Arcàdia, the Unfair Ground, Strummerville, Block 9 i The Common. En aquests turons conviuen els orígens contraculturals del festival amb un futurisme distòpic, en el qual es barregen tot tipus de tribus urbanes i les seves manifestacions artístiques. Glastonbury, Side B.

– Glastonbury (2006) – El festival del New Age  i el fang. De David Bowie i de Jay-Z. Venerat a tot el globus terraqüi i generador de polèmiques al voltant dels seus recents “line-ups”, “Glasto” ha estat documentat per Julien Temple en més de 900 hores de filmació. Les dues hores de metratge final prometen hippies, mods, nens pijos, sexe i pluja de cervesa entre el públic. I a l’escenari, els protagonistes seran Coldplay, David Bowie, Radiohead, Massive Attack, Pulp, Nick Cave, Chemical Brothers, The Bravery, Faithless, Prodigy, Bjork, Primal Scream, David Gray, Blur, Morrissey i Scissor Sisters.

– Joe Strummer: The Future is Unwritten (2007) – John Graham Mellor, aquest tipus obsessionat amb Lorca. “Woody” Mellor, aquest senyor enamorat del Woody Guthrie i del Cabo de Gata. Joe Strummer, aquest “mouthy little kid” que es  va posar el sobrenom de “strummer” per la seva incapacitat de tocar les sis cordes de la guitarra. El carisma personificat. De hippie a punk. La història de The Clash a través del seu personatge i de la seva biografia, esquitxada d’anècdotes i testimoniatges d’amics i enemics.

– London – The Modern Babylon (2012) – Durant tot el tràiler de presentació sona “London Calling”, tan evident com necessari per a aquesta cinta que recull el millor i el millor del pitjor de la capital de la pèrfida Albion durant els seus últims 100 anys. Des de músics, escriptors i artistes, passant per polítics radicals, la família reial britànica i la “common people”. Protagonistes de successos històrics, activistes socioculturals i simples observadors, tots connectats entre si, sense voler, dins de la mata urbana d’una de les capitals de la música moderna del segle XX.

– Paul Weller: Finde the Torch (2010) – Prolífic, atractiu i, sobretot, molt britànic. Així és el Paul Weller que es passeja per Londres amb les cançons del “Wake Up the Nation” com a teló de fons i acompanyat de la càmera de Temple. Aquest costumisme anglès amb el qual Weller embolica les seves creacions va provocar que The Jam mai arribessin a explotar en territori nord-americà però, agraciadament, serveix d’eix central al voltant del qual s’articula un documental on el director esprem el costat més sentimental, patriòticament parlant, de Modfather.

– Requiem for Detroit? (2010) – Bressol automobilístic nord-americà i mare de la Motown. Motor de la industrialització nord-americana del segle XX i bugia de la música techno. Decrèpita i abandonada en l’actualitat, el director ens mostra els budells del que va ser i en el que s’ha convertit una ciutat de cabdal importància per a la història de la música moderna.

– Oil City Confidential. Dr. Feelgood Story (2009) – Alcohol, suor i violència, la materialització del tòpic. Rhythm and blues despullat de qualsevol sensualitat. Així eren i així sonaven Dr. Feelgood en cada “bolo” nocturn per pubs de la ribera del Tàmesi, provocant assentiment entre l’elit cultural londinenca de principis dels 70. El director afegeix imatges de pel·lícules de gàngsters dels 50 per dibuixar la biografia del grup estendard del “pub rock”, etiqueta que, reconegudament, disgusta el carismàtic Wilko Johnson. Dr. Feelgood són l’embrió del punk, parit als voltants de la petroquímica de Canvey Island.

Podeu consultar tota la programació completa a la pàgina oficial del Beefeater In-Edit 2012.