Home

Director: Yann Arthus-Bertrand

Gènere: Documental. França, 2009. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Després d’Una Verdad Incómoda i Tierra, dos documentals molt diferents, però amb un mateix missatge de marcat caràcter ecologista, ara arriba Home. Aquesta producció francesa plasma cinematogràficament el treball del fotògraf Yann Arthus-Bertrand, conegut per l’espectacularitat de les seves fotografies de paisatges d’arreu del món, i hi afegeix un guió amb una clara voluntat conscienciadora del mal que, entre tots, estem fent al nostre planeta. El primer aspecte, el més visual, és un autèntic plaer per la vista; el segon, a banda de sonar-nos a la mateixa història de sempre (encara que sigui veritat), és el que acaba aconseguint un efecte contrari al desitjat pel film. I la pena és que és precisament aquest element narratiu el que dóna sentit a la peli com a tal, ja que, si no, es limitaria a una sèrie d’imatges espectaculars que van passant com si fós una presentació de PowerPoint.

Comencem amb el millor de Home, que són aquestes imatges increïbles, algunes quasi hipnòtiques, que ens regala des de diverses parts del món (va ser rodada en més de 50 països). Amb una definició altíssima i una qualitat de color espectacular, la càmara aèria ens descobreix formes i moviments que probablement no havíem vist fins ara, si més no, des d’aquest punt de vista. Des dels poblats més perduts d’Àfrica, en què la vida no ha canviat des de fa segles, fins a les ciutats més grans i modernes del món, com Nova York, Tokio o Dubai. El film juga contínuament amb els contrastos, en fer-nos veure com els habitants d’un mateix planeta poden ser tan diferents entre ells, però al mateix temps ens mostra la vinculació que acaba existint entre ells. Raó no els falta, però, si ho penses fredament, tampoc ens estan descobrint la sopa d’all ara…

I és que el gran problema de Home és que aquest fil conductor que vol posar a les imatges, amb la seva introducció, nus i desenllaç, és un fil molt fluix. Per reiteratiu, per divagant, per artificialment poètic en ocasions i per mancat de qualsevol gràcia i originalitat. Així com Tierra destacava per un guió molt ben aconseguit en els aspectes cronològic i de cohesió, i a més presentava la imponent veu de Constantino Romero, aquí ens trobem amb una Glenn Close (o Salma Hayek en castellà) que es limita a llegir, i poc més, un text molt poc àgil i molt irregular. Els canvis de situació o de tema s’aguanten amb pinces i el to en general és avorrit, d’aquells que conviden a parar una estona i seguir després. Globalment, el que veiem és molt millor del que escoltem, i en un documental d’hora i mitja, això queda accentuat de tal forma que arribem al final una mica impacients perquè acabi ja. Un tema que ens hauria d’interessar, i molt, ens acaba cansant. Aquest és l’efecte contrari al desitjat del que parlava abans.

Un altre problema del documental és que el seu missatge no queda massa definit. Un cert catastrofisme planeja durant gran part del film, però als minuts finals sembla que se’ns torni esperançador de cop. En què quedem. Un altre element són les dades que s’entesta a donar-nos (sembla que sigui una condició indispensable per fer documentals d’aquest tipus), que entren en l’habitual dubte de si estan realment contrastades o no. I no és que vulgui qüestionar el que ens expliquen, perquè el problema existeix i és greu, però el recurs de les xifres (el mateix que fa servir Al Gore a Una Verdad Incómoda) no el trobo sempre encertat. Al cap i a la fi, la gent no s’ha de guiar per les xifres, sinó per les imatges que mostra Home, que ja tenen prou força i impacte per si soles.

Com a resum, jo diria que Home és un recull d’imatges espectaculars a les quals s’han afegit diversos elements que els fan més mal que bé. S’havia de fer així per a poder realitzar el documental, sí, però segur que el producte hagués pogut ser molt més dinàmic i menys monòton. Val la pena veure’l per gaudir-lo amb la vista, per descobrir racons impressionants del planeta que desconeixíem, però si es fa alguna o algunes pauses durant el visionat, serà totalment comprensible. El fet que es pugui veure online encara hi ajuda més.

Aquesta és la direcció per veure el documental a YouTube. Està disponible en castellà, francès, anglès subtitulat i rus. És molt recomanable veure’l en HD, triga una mica a carregar-se, però val la pena: HOME