M.A.Confidential

The Salt of the Earth

Directors: Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado

Intèrprets: Sebastião Salgado, Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado, Lélia Wanick Salgado

Gènere: Documental. França, 2014. 110 min.

Vaig conèixer l’obra de Sebastião Salgado per casualitat, quan la gira de la seva exposició “Èxodes” va arribar a la ciutat de Cork coincidint amb la meva estada a Irlanda l’any 2005. Aquell projecte retratava les fugides de la població civil de diferents territoris assolats per conflictes bèl·lics, i poques fotografies van fer falta per comprovar que la humanitat i cruesa que desprenia l’òptica del fotògraf brasiler s’escapaven del que havia vist fins llavors. En aquell moment, vaig recuperar el seu projecte anterior “Trabalhadores”, on repassava alguns dels oficis més durs que es poden trobar arreu del planeta, i aquesta percepció es confirmava: la mirada de Salgado sobre la realitat que ens envolta és única. Aquest concepte és precisament l’epicentre de La Sal de la Tierra, un documental biogràfic que ens acosta de forma íntima a la figura de Sebastião Salgado i deixa que ell mateix faci una petita antologia de tota la seva obra.

El documental compta amb una parella de directors molt significativa: la veterania i el prestigi corren a càrrec de Wim Wenders, mentre que l’enfoc més personal i familiar recau en Juliano Ribeiro Salgado, el fill del propi protagonista. Tot i que els seus recursos narratius són força convencionals, La Sal de la Tierra no té inconvenient en combinar amb naturalitat diferents punts de vista. El predominant és el del propi Sebastião Salgado, que ens narra en primera persona les seves experiències, però també hi tenen cabuda les reflexions dels dos directors, ja sigui posant-hi la seva pròpia veu en off o fins i tot apareixent davant la càmera en algun moment, acostant-se puntualment al format meta-documental. A banda d’això, el film confia la major part de la força visual de la seva proposta a les fotografies de Salgado, juntament amb algunes imatges d’arxiu de les seves vivències. En tot moment, es nota el gran respecte per a l’obra del fotògraf.

La Sal de la Tierra es podria considerar un documental biogràfic de Sebastião Salgado, però en aquest cas el focus d’atenció no és tant allò que ell ha viscut, sinó allò que ha vist. Acompanyades d’una banda sonora que té la gran virtut d’acompanyar sense fer-se notar, les fotografies del brasiler es van succeint i no necessiten massa esforç per a traslladar-nos a cada situació. Aquest exercici no sempre resulta fàcil, ja que la pel·lícula no escatima ni un punt de duresa a l’hora d’enfrontar-nos amb la pobresa i la tragèdia en la seva màxima expressió, aguantant les imatges en pantalla amb seguretat i conscient de la incomoditat de l’espectador. Són instantànies que remouen els sentits, però que són necessàries per a entendre la realitat que fotografia Salgado, així com la seva voluntat de difondre-la per a què en prenguem consciència. I el que més impacte és que, a pesar del seu contingut terrible, segueixen sent fotografies tècnicament impecables.

La veu de Salgado contextualitzant “en directe” les fotografies encara els afegeix més valor, ja que ens ajuda a veure-hi més dimensions i a profunditzar en el seu significat. Tot i que el recurs visual de sobreposar el seu rostre a la fotografia en qüestió no m’acaba de convèncer del tot –em desvia l’atenció i “trenca” una mica l’enquadrament de la fotografia–, el fotògraf brasiler fa gala d’una gran claredat a l’hora de descriure cada instant i cada entorn. A més a més, la seva veu calmada i empàtica fa que te l’escoltis a gust. Per sobre de tot, Sebastião Salgado desprèn una gran passió per la seva feina i al mateix temps una gran humilitat. El documental es centra en ell, però ell no se sent el centre del documental; ho són les seves fotos i, sobretot, les persones que hi apareixen. En cap moment ens explica aspectes tècnics, trucs o anècdotes des de la seva figura de fotògraf, ja que el que importa és allò que ha plasmat la seva càmera.

Així doncs, més enllà de si ha enquadrat això d’una forma o altra, o si ha jugat amb les llums i ombres per provocar un cert efecte, la veritable essència de La Sal de la Tierra és l’anàlisi que fa dels humans com una espècie habitant més del planeta, i la seva incapacitat d’aprofitar-ho per culpa, bàsicament, de les guerres. En l’últim tram del film, on ens endinsem en el seu últim projecte, “Génesis”, assistim al gran contrast que suposa, per exemple, observar la resta d’espècies animals, o fins i tot aquells grups d’indígenes no “corromputs” per la societat actual. Un missatge punyent, però també que genera un clima alleujador després de tot el que hem vist anteriorment. Sorprèn que, després de tot el que ha passat davant del seu objectiu, Sebastião Salgado segueixi sent optimista. Deixant de banda el desafortunat text semi-propagandístic final, el documental demostra que la seva labor no només és digna d’admirar per la seva immensa qualitat, sinó que ens hauria de fer pensar.