M.A.Confidential

Attack the Block

Director: Joe Cornish

Intèrprets: John Boyega, Jodie Whittaker, Alex Esmail, Franz Drameh, Leeon Jones, Simon Howard, Nick Frost.

Gènere: Ciència-ficció, acció, comèdia. Gran Bretanya, 2011. 80 min.

Una colla d’amics surt al carrer amb les seves bicicletes a la recerca d’extraterrestres. Les aparences apunten cap a una descarada còpia de Super 8, però res més lluny de la realitat. Aquests són adolescents, porten caputxes, gorres i mocadors a la cara, van armats amb bats de beisbol, katanes i ganivets, i entre les bicis hi ha també un parell de motos. Ho tenen molt clar: si els alienígenes havien d’aterrar a algun lloc, no han pogut escollir pitjor. Attack the Block pren un plantejament tan típic com el de la invasió extraterrestre i el reformula en forma de comèdia d’acció juvenil perifèrica, gamberra, irreverent i autèntica, fregant la sèrie B, però amb les idees molt clares. La gran sensació del Festival de Sitges 2011, on es va emportar quatre premis, entre els quals els de la crítica i el públic, es confirma com una de les grans revelacions de l’any i situa Joe Cornish com un dels nous directors britànics a tenir molt en compte.

La pel·lícula, herència directa de títols com Zombies Party i Arma Fatal (comparteix productors), segueix la mateixa premissa de dona una volta de rosca al cinema de gènere i al mateix temps fer-ne un homenatge. No obstant, Attack the Block es decanta molt més per l’acció i deixa l’humor en un segon pla, prescindint de gags o escenes absurdes i donant més pes als tocs humorístics que propicien els propis personatges i l’entorn en una situació tan inusual com aquesta. Cornish de seguida deixa clar que en el fons no està per bromes i que es pren molt seriosament la història, per això no té problemes en introduir tocs de terror força sanguinari i donar dramatisme als fets quan el film ho requereix. Tot i que és en forma de pinzellades, la pel·lícula també aborda temes com la desigualtat social, les guerres de bandes, la delinqüència, el racisme o l’abús policial, aspectes que al final tenen presència en el missatge que vol transmetre.

Attack the Block es caracteritza pel seu ritme endimoniat (l’escassa hora i vint de durada passa com una exhalació), alimentat per una acció quasi sense treva i una sensacional banda sonora en què el rap i els ritmes electrònics imprimeixen un gran dinamisme, a més de tenir una clara concordança amb aquesta mescla de cultura suburbana i cultura pop en què es converteix el film. D’altra banda, el guió de Cornish no s’oblida de cuidar els personatges i donar-los un carisma molt especial, encara que com sempre hi hagi secundaris més prescindibles que altres, fent que l’espectador s’identifiqui amb ells, a pesar de les evidents diferencies socials i la dubtosa correcció i/o legalitat d’algunes de les seves accions. L’argument, conscient dels seus punts forts i dèbils, resol amb enginy la gran majoria de girs i conflictes, de forma que el component d’auto-paròdia del film no es menja la serietat amb què ens prenem la història.

Aquesta autenticitat i també, per què negar-ho, aquest magnetisme especial que generen les pel·lícules protagonitzades per bandes de joves britànics d’accent quasi inintel·ligible, ve donada també per la descarada i genuïna interpretació dels joves actors que protagonitzen Attack the Block, molts d’ells debutants o gairebé sense experiència. Encapçalats per un John Boyega que podria ser Denzel Washington amb 18 anys, desprenen tota l’energia que demanen els personatges, al mateix temps que saben treure partit a la seva part més còmica i ingènua. La única cara coneguda és Nick Frost, la inseparable parella de Simon Pegg a Zombies Party, Arma Fatal i Paul, tot i que pràcticament fa el mateix paper d’empanat de sempre. Simpàtica també l’aparició de dos nens amb grans aspiracions en aquest món de les bandes, que contribueixen a donar un toc d’humor a la pel·lícula.

Tot i ser una producció allunyada de qualsevol pretensió, Attack the Block presenta una factura visual impecable. A més de la meritòria direcció de Joe Cornish, presenta uns efectes especials brillants, sobretot pel que fa a la caracterització i moviments dels extraterrestres (que realment foten por). En tot cas, si alguna cosa es pot dir d’aquest film és que té molta personalitat i cap complex a l’hora d’assolir el que busca, al mateix temps que sap mantenir l’equilibri per no caure en la caricatura ni tampoc creure’s més del que és. Els personatges lluiten per un objectiu, no són simples peces d’un joc, i el tram final del film demostra que, darrere de voler matar els alienígenes, hi ha quelcom més profund, la necessitat de sentir-se guanyadors, de tastar un triomf que la vida no els ha donat. Potser una conclusió massa transcendental per una pel·lícula com aquesta, però que explica per què és especial. Una de les grans revelacions d’aquest any.