FESTIVAL DE SITGES 2016 – Crònica (part II)

Posted by Martí on 20 d'Octubre de 2016
Posted in: Sitges 2016. Tagged: , , , , , , , , . Deixa un comentari

Després de la primera entrega, arriba una nova remesa de pel·lícules que hem pogut gaudir durant aquest Festival de Sitges 2016. En aquest cas, s’hi troben alguns dels títols que ocupen les primeres posicions en les respectives llistes de favorites del Breixo i meva, així com una de les grans decepcions del festival. I encara anem tot just per la meitat!

 

Hell or High Water (David Mackenzie, 2016)

El thriller independent nord-americà porta diversos anys deixant una empremta molt valuosa al Festival de Sitges, i Hell or High Water no només ha confirmat aquesta tendència, sinó que ha estat una de les obres més rotundes vistes enguany. Està estructurada com a drama policíac, però els tics de neo-western són clarament perceptibles en aquesta història on dos veterans Rangers de Texas persegueixen una parella de germans que es dediquen a atracar bancs de forma successiva per a superar els problemes econòmics que arrosseguen. Més enllà d’aquesta recerca, l’argument es sustenta en el tractament de les dues parelles protagonistes i les relacions que hi ha establertes de forma respectiva, de mode que el film acaba adquirint un gran valor com a retrat de la vida i la mentalitat texanes.

La veritable implicació amb una pel·lícula sorgeix quan entenem perquè cada personatge actua com actua, encara que no ho compartim, i això és exactament el que aconsegueix Hell or High Water. La relació fraternal entre els dos atracadors és important, però encara ho és més el perfil individual de cadascun d’ells, amb un futur completament oposat per davant. De la mateixa manera, la complicitat entre els dos oficials, oculta entre un munt d’improperis ofensius i racistes, adquireix un pes emocional molt més intens del que ens pensem –amb la inestimable contribució d’un un enorme Jeff Bridges–. D’aquesta manera, David Mackenzie sap dignificar uns personatges que ni ells mateixos es creuen dignes, i acaba elevant i arrodonint el que en altres condicions hauria estat una pel·lícula correcta i prou. (Martí)

Continue Reading

FESTIVAL DE SITGES 2016 – Crònica (part I)

Posted by Martí on 18 d'Octubre de 2016
Posted in: Sitges 2016. Tagged: , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Amb prou feines han passat tres dies des que la voràgine cinèfila del Festival de Sitges ha començat a calmar-se, però, com sempre, és necessari recuperar i valorar tot el que hi hem pogut veure. Tot i que possiblement no arriba a les cotes de l’any passat, de nou el nivell mig de les pel·lícules és d’allò més bo. Títols que caldrà tenir en compte quan apareguin en cartellera (si és que ho arriben a fer), i també d’altres que potser no passarà res si es deixen de banda. Aquesta és la primera entrega de la collita, i com no podia ser d’altra manera, compto de nou amb les aportacions del Breixo com a inestimable complement.

Tickled (David Farrier, 2016)

7stars

Les excentricitats i manies de l’espècie humana semblen tenir una capacitat infinita per a sorprendre’ns. Tanta, que fins i tot pot haver-hi periodistes que es guanyin la vida a base de buscar històries curioses i vendre-les en forma de reportatges o documentals. Aquest és el cas del neozelandès David Farrier, que a Tickled ens acosta una curiosa investigació sobre una pràctica tan insòlita -i fins ara desconeguda- com les competicions de resistència de pessigolles. La peça basa la seva evolució en la gràcia inicial que ens provoca el descobriment d’aquesta pràctica, i com aquesta es va enfosquint de forma progressiva a mida que la investigació avança.

Tot i tractar-se d’una temàtica realment original que poc a poc va convertint el documental en una recerca d’un fantasma que sembla impossible d’identificar, Tickled no acaba d’aportar tot l’impacte que se’n podria esperar. Farrier s’esforça per a contextualitzar la seva recerca i ens sorprèn amb la quantitat d’antecedents que pot arribar a haver-hi darrere del costat obscur de les pessigolles, però no conté aquell instant en què ens hauria de deixar amb la boca oberta. Tickled resulta ser més aviat un retrat psicològic personal en què la temàtica resulta ser el menys important; una prova més que estem rodejats de persones molt més estranyes del que ens sembla. Amb tot, i donat que a nivell de realització és neutre com una mala cosa, es queda en una certa condició anecdòtica. (Martí)

Continue Reading

NARCOS – 2a temporada

Posted by Martí on 10 d'Octubre de 2016
Posted in: Sèries TV. Tagged: , , , , , , , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Narcos

Creadors: Chris Brancato, Carlo Bernard, Doug Miro

Intèrprets: Wagner Moura, Boyd Holbrook, Pedro Pascal, Joanna Christie, Paulina Gaitán, Paulina García, Raúl Méndez, Cristina Umana, Damián Alcázar, Alberto Ammann

Gènere: Policíac, drama. USA, 2015. 10 capítols de 50-60 min.


Després d’escapar de “La Catedral”, Pablo Escobar es veu obligat a actuar des de l’ombra i viure constantment amagat de la policia. Tot i trepitjar el terreny en comptades ocasions, desplega una enorme xarxa de persones que executen tots els passos del seu negoci de narcotràfic i s’acaba convertint en un dels homes més rics del món. A la vegada, però, la DEA i el cos especial colombià intensifiquen els seus recursos per a trobar-lo i s’hi van acostant progressivament. La irrupció del càrtel de la droga de Cali, que també busca com sigui la caiguda del seu competidor Escobar, encara hi afegeix més interès.  

Després d’arrasar amb la seva temporada inicial, Netflix tenia clar que tenia bona part de la partida guanyada amb el llançament de la segona entrega de Narcos. Tant, que ni tan sols la seva pròpia campanya de marketing es va molestar en marejar la perdiu respecte la resolució que tindrien aquests 10 capítols nous: “Pablo muere”, deien alguns dels cartells que van llançar online. Tampoc calia ser massa espavilat per a preveure-ho. Així doncs, coneixedors ja del final i sense cap mena d’incògnita a desvetllar en aquest sentit, només calia veure si el trajecte fins a arribar-hi sabia mantenir l’alt nivell de ritme i entreteniment que ens havia regalat la primera temporada, i la veritat és que així ha estat. La sèrie disposa de teca suficient per a omplir tot el camí sense deixar pràcticament cap descans entre els diferents fets rellevants, però a la vegada mostra una bona capacitat per a gestionar narrativament una trama que creix en amplitud i en ambició, tot i que no sempre en matisos.

Continue Reading

EL PORVENIR

Posted by Martí on 4 d'Octubre de 2016
Posted in: Cine - 2016. Tagged: , , , , , , , , . Deixa un comentari

L’Avenir

Directora: Mia Hansen-Løve

Intèrprets: Isabelle Huppert, Edith Scob, Roman Kolinka, André Marcon, Sarah Le Picard, Solal Forte

Gènere: Drama. França, 2016. 100 min.


Nathalie és una enamorada de la filosofia: és professora, divulgadora i fins i tot responsable d’una col·lecció editorial dedicada a aquesta matèria. Combinant-ho amb la seva vida familiar i la cura que ha de tenir de la seva mare, que no la deixa en pau, el seu dia a dia és atrafegat i intens, però l’entusiasme per la seva feina la fa ser feliç. No obstant, la seva vida fa un gir de 180 graus quan una desafortunada successió de fets trenquen els seus esquemes i l’obliguen a plantejar-se de nou quin tipus de vida vol portar.

Amb tan sols 26 anys, Mia Hansen-Løve va situar la seva òpera prima Todo Está Perdonado entre les finalistes a millor pel·lícula als Premis Cèsar de 2007. Nou anys més tard, i ja amb cinc títols a la seva filmografia, la directora no només té una bona col·lecció de premis i reconeixements a nivell internacional, sinó que ha creat un segell propi força identificable en la que es podria definir com la seva visió cinematogràfica de la vida. I El Porvenir no fa més que demostrar-ho. Sense estridències però tampoc atenuants, Hansen-Løve ens introdueix a la vida d’una dona just abans que la seva trajectòria comenci a patir un gir darrere l’altre, i ens convida a participar de les seves obligades decisions vitals; aquelles que no creia que hauria de prendre havent superat ja els 50 anys. Amb un to molt mesurat i equilibrat, el film no necessita recórrer a situacions gaire trencadores o originals per a resultar efectiu i enriquidor.

Continue Reading

LOS SIETE MAGNÍFICOS

Posted by Martí on 1 d'Octubre de 2016
Posted in: Cine - 2016. Tagged: , , , , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

The Magnificent Seven

Director: Antoine Fuqua

Intèrprets: Denzel Washington, Chris Pratt, Ethan Hawke, Vincent D’Onofrio, Byung-hun Lee, Manuel García-Rulfo, Martin Sensmeier, Haley Bennett, Peter Sarsgaard

Gènere: Western, acció. USA, 2016. 130 min.


Els habitants de Rose Creek viuen sotmesos a la tirania de Bartholomew Bogue, un magnat de la indústria minera que explota les mines d’or properes al petit poble. Després que Bogue mati alguns homes del poble i amenaci definitivament amb fer fora tots els seus habitants, aquests comencen a buscar ajuda per a poder fer-hi front. En primer lloc, convencen a Sam Chisolm, un oficial de la llei de l’estat de Kansas, però aquest comença a reclutar alguns dels homes que coneix fins a formar un grup de set que intentaran evitar que Bogue es surti amb la seva.

Quan la mítica melodia d’Elmer Bernstein comença a sonar, tan bon punt arranquen els crèdits finals de Los Siete Magníficos, és fàcil notar certa sensació de desencaixament. No tant perquè aquest “remake” destrossi el llegat del títol que reinterpreta, sinó perquè el concepte de pel·lícula és sensiblement diferent. Així com John Sturges va dotar d’ànima de western la història original de Kurosawa, ara Antoine Fuqua filtra molts dels elements susceptibles d’entorpir-li el ritme i la vistositat, i busca clarament un film d’entreteniment massiu. I això és el que acaba sent: un producte de fàcil digestió, plantejat amb tot el dinamisme i la gràcia que es requerien per a l’ocasió, i que no es complica massa la vida a l’hora de buscar un estil o un enfocament propis. Vaja, que es gaudeix amb la mateixa facilitat que s’acaba guardant al calaix de pel·lícules irrellevants.

Continue Reading

FESTIVAL DE SITGES 2016 – Prèvia (2 de 2)

Posted by Martí on 28 de Setembre de 2016
Posted in: Avanços, Sitges 2016. Tagged: , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Després del primer repàs a alguns dels títols més destacats del Festival de Sitges de fa un parell de dies, arriba l’anunciada segona part per als qui dubten sobre les pel·lícules a escollir. Gèneres, històries i ambicions de tota mena perquè tothom hi trobi el que busca i es pugui escapar algun dia fins la localitat del Garraf a respirar ambient friki-cinèfil sense por de trobar-se amb cap sorpresa inesperada. Aquestes són, doncs, vuit pel·lícules més a tenir en compte. Ens veiem a Sitges d’aquí un parell de setmanes!

Continue Reading

FESTIVAL DE SITGES 2016 – Prèvia (1 de 2)

Posted by Martí on 26 de Setembre de 2016
Posted in: Avanços, Sitges 2016. Tagged: , , , , , , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Ja el tornem a tenir aquí a tocar, a la cantonada. El Festival de Sitges és a 10 dies de tornar a estendre la catifa vermella a les seves particulars estrelles, zombis i, principalment, frikis de tota mena que acudeixen incondicionalment a la seva cita cinèfila preferida de l’any. Després de la magnífica edició de l’any passat, tant per l’evident millora de l’organització com pel nivell sorprenentment alt que van presentar les pel·lícules projectades, aquesta edició no ho tindrà fàcil, però de nou l’oferta és d’allò més atractiva. Aquest és un primer recull dels que, a priori, poden ser els títols més destacats que s’hi veuran del 7 al 16 d’octubre. En breu, la segona part.

Continue Reading

CAPTAIN FANTASTIC

Posted by Martí on 25 de Setembre de 2016
Posted in: Cine - 2016. Tagged: , , , , , , , , . Deixa un comentari

Captain Fantastic

Director: Matt Ross

Intèrprets: Viggo Mortensen, Missi Pyle, Kathryn Hahn, George MacKay, Steve Zahn, Hannah Horton, Trin Miller, Frank Langella.

Gènere: Drama. USA, 2016. 115 min.


Ben Cash és un pare de família que viu amb els seus sis fills enmig d’un bosc d’Oregón, a Estats Units. Allà, els nens reben un entrenament de supervivència per a saber com afrontar tots els perills del bosc, però a la vegada tenen a la seva disposició un munt de llibres que el seu pare els fa llegir per a curtir-se intel·lectualment, de mode que tenen un enorme coneixement teòric d’un munt de temàtiques. Tot i l’aparent felicitat amb què viuen tots, la situació de la mare de la família, greument malalta, és una preocupació que cada vegada incideix més en la seva convivència.

Després de ser la veritable ànima de la trilogia d’El Senyor dels Anells, el més normal és que Viggo Mortensen iniciés una trajectòria cinematogràfica orientada a les pel·lícules de gran consum, aprofitant el carisma i la popularitat forjades gràcies al personatge d’Aragorn. No obstant, l’actor novaiorquès d’origen argentí ha decidit amb el pas dels anys que el cinema comercial no és cosa seva, i que tan sols participaria en aquells projectes que realment li aportaven alguna cosa. I és per això que enlloc de veure’l encarnant algun superheroi de Marvel o DC (segur que d’ofertes no n’hi ha faltat), el podem gaudir en propostes tan alternatives com Captain Fantastic. Aquí, interpreta un peculiar pare de família que ha decidit educar els seus sis fills des d’una visió molt particular de la vida: combinant la vida salvatge en ple bosc amb un estricte i exhaustiu ensenyament acadèmic a partir de llibres i novel·les dels autors més prominents en cada àmbit.

Continue Reading

TARDE PARA LA IRA

Posted by Martí on 23 de Setembre de 2016
Posted in: Cine - 2016. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

Tarde para la Ira

Director: Raúl Arévalo

Intèrprets: Antonio de la Torre, Luis Callejo, Ruth Díaz, Manolo Solo, Alicia Rubio, Raúl Jiménez, Font García

Gènere: Thriller. Espanya, 2016. 90 min.


Vuit anys després de participar en un robatori d’una joiera, Curro surt de la presó per a iniciar una nova vida amb la seva parella Ana i la seva filla, nascuda poc després que fos empresonat. En tornar al bar propietat de la seva família i recuperar les habituals partides de mus, topa amb José, un home a qui no coneix i que durant tot aquest temps s’ha convertit en un bon amic de tota la gent del bar. L’ambient està un pèl enrarit, sobretot per uns fets succeïts poc abans de l’alliberament de Curro, però en realitat el veritable conflicte encara està per arribar. 

El millor símptoma que pot deixar l’òpera prima d’un director és que en sortir de la sala de cine ja estiguis esperant amb candeletes la seva segona pel·lícula. I és exactament això el que ha aconseguit Raúl Arévalo amb Tarde para la Ira. Després de demostrar la seva versatilitat com a actor, el madrileny s’ha aventurat a posar-se darrere la càmera amb tan sols 36 anys i ha demostrat que el seu criteri cinematogràfic va molt més enllà del nivell interpretatiu que li havíem vist fins ara. Poques vegades s’havia percebut tanta convicció i seguretat en un debut, i a més a més amb aquest punt d’atreviment, ja que la pel·lícula fuig en tot moment de qualsevol atenuant i s’entrega per complet al seu esperit cru i implacable. La decisió córre tot el risc d’espantar alguns espectadors, però és clau perquè Tarde para la Ira s’expressi amb la contundència adequada i es mantingui fidel a si mateixa de principi a fi.

Continue Reading

NO RESPIRES

Posted by Martí on 19 de Setembre de 2016
Posted in: Cine - 2016. Tagged: , , , , , , , . Deixa un comentari

Don’t Breathe

Director: Fede Álvarez

Intèrprets: Jane Levy, Dylan Minnette, Stephen Lang, Daniel Zovatto, Sergej Onopko, Jane May Graves

Gènere: Thriller. USA, 2016. 85 min.


A la decadent ciutat de Detroit, tres joves lladres aprofiten que el pare d’un d’ells té una agència de seguretat per a entrar a diverses cases quan els amos no hi són i acumular petits robatoris que els ajudin a reunir els diners necessaris per marxar de la ciutat. Quan s’assabenten que en una casa en un barri quasi deshabitat hi ha guardada una enorme suma de diners, no dubten en fixar-la com a objectiu, i encara es freguen més les mans en descobrir que el propietari és cec. No obstant, no són conscients del que els espera dins.

Hi ha pel·lícules que, en algun moment puntual del seu visionat, et fan pensar que el que estàs veient és una estupidesa. És una idea fugaç que en realitat forma part de l’experiència que proposa el propi film, però que precisament necessita ser assumida per a poder gaudir-lo de veritat. Passava, per exemple, a Infierno Azul, i ara ho tornem a trobar a No Respires, que comparteix bona part de les propietats d’aquella aventura de supervivència marina, però duent-les a un altre tipus de terreny. Capitanejada per l’uruguaià Fede Álvarez, un altre director que com Jaume Collet-Serra s’ha obert camí en el cinema de gènere a Estats Units, No Respires ofereix un interessant exercici d’estil a mig camí entre el thriller i el terror per a submergir-nos durant poc menys d’hora i mitja en la seva particular prova a vida o mort. Una nova mostra de cinema baix en pressupost, però d’allò més elevat en tensió i dramatisme.

Continue Reading