M.A.Confidential

Després de la primera entrega, arriba una nova remesa de pel·lícules que hem pogut gaudir durant aquest Festival de Sitges 2016. En aquest cas, s’hi troben alguns dels títols que ocupen les primeres posicions en les respectives llistes de favorites del Breixo i meva, així com una de les grans decepcions del festival. I encara anem tot just per la meitat!

Hell or High Water (David Mackenzie, 2016)

El thriller independent nord-americà porta diversos anys deixant una empremta molt valuosa al Festival de Sitges, i Hell or High Water no només ha confirmat aquesta tendència, sinó que ha estat una de les obres més rotundes vistes enguany. Està estructurada com a drama policíac, però els tics de neo-western són clarament perceptibles en aquesta història on dos veterans Rangers de Texas persegueixen una parella de germans que es dediquen a atracar bancs de forma successiva per a superar els problemes econòmics que arrosseguen. Més enllà d’aquesta recerca, l’argument es sustenta en el tractament de les dues parelles protagonistes i les relacions que hi ha establertes de forma respectiva, de mode que el film acaba adquirint un gran valor com a retrat de la vida i la mentalitat texanes.

La veritable implicació amb una pel·lícula sorgeix quan entenem perquè cada personatge actua com actua, encara que no ho compartim, i això és exactament el que aconsegueix Hell or High Water. La relació fraternal entre els dos atracadors és important, però encara ho és més el perfil individual de cadascun d’ells, amb un futur completament oposat per davant. De la mateixa manera, la complicitat entre els dos oficials, oculta entre un munt d’improperis ofensius i racistes, adquireix un pes emocional molt més intens del que ens pensem –amb la inestimable contribució d’un un enorme Jeff Bridges–. D’aquesta manera, David Mackenzie sap dignificar uns personatges que ni ells mateixos es creuen dignes, i acaba elevant i arrodonint el que en altres condicions hauria estat una pel·lícula correcta i prou. (Martí)

The Age of Shadows (Kim Ji-Woon, 2016)

Kim Ji-woon demuestra desde la primera secuencia que tiene un pulso prodigioso para dirigir acción y que, con los medios adecuados, puede lograr resultados espectaculares. Por eso es curioso que esa primera secuencia dé paso a una hora de película casi sin acción. Jee-woon se aplica en presentarnos con calma y pulso firme a unos personajes y una trama muy complejos, con los que nos implicamos de forma natural, sin aspavientos. Y de pronto la película parece que explota otra vez. Y se vuelve a calmar de nuevo sin grandes consecuencias. Y así en varias ocasiones.

El ritmo resulta extraño, sincopado, sobre todo si se busca una progresión clásica hacia lo trepidante, pero si uno entra en él y se deja llevar, The Age of Shadows ofrece numerosas recompensas. Incluso en los tramos más tranquilos, hay secuencias muy brillantes en las que una borrachera puede ser a la vez un gag, un estudio en profundidad de tres personajes y una pieza llena de tensión. Eso por no hablar de las grandes “set pieces” como el tren, la estación, o el clímax final, que consiguen remitir al artificio de virtuoso de Hichcock, pero aplicadas a una trama de espías mucho más naturalista e incluso patosa. En The Age of Shadows no hay planes brillantes que se mantienen ocultos hasta el último momento, sino que la historia avanza gracias a los errores humanos de dos protagonistas que se necesitan, utilizan y finalmente se estiman. Es difícil no dejarse llevar por su relación y acabar empatizando con lo que básicamente es un grupo terrorista. (Breixo)

Your Name (Makoto Shinkai, 2016)

Resulta un poco difícil hablar de este anime de Makoto Shinkai y contener de entrada el entusiasmo que me produce, pero creo que hay que advertir antes de nada que no es para todos los públicos. Hay que entrar en sus códigos, que son los del anime de amor adolescente, y dejarse llevar para disfrutarla. La película está llena de magia arbitraria, canciones ñoñas a todo trapo, declaraciones de amor más grandes que la vida, machismo japonés, lágrimas al viento, espiritualidad desatada y gags chorras. Si uno no es capaz de disfrutar de esas cosas, si necesita de un cierto realismo cinematográfico o verosimilitud para entrar en una historia, entonces es mejor pasar de Your Name. Por el contrario, si se abraza el género sin complejos, este anime proporciona una de las experiencias más disfrutables que yo he tenido en mucho tiempo.

Your Name va a tope en todo momento, nunca se contiene, se la juega a cada instante y trata de ser la película más preciosa, dramática, divertida y trascendente en todas sus secuencias. Y lo más curioso de todo, es que lo consigue. Algo extraño hace Shinkai, que logra que esa mezcla imposible de tonos te atrape, incluso a pesar de la reiteración de algunos pasajes, que quizás se podrían haber aligerado o incluso eliminado por repetitivos. Ver Your Name es volver a vivir la intensidad de ser adolescente, sabemos que es absurda e incluso ridícula a menudo, pero también sincera… Y engancha. (Breixo)

La Propera Pell (Isaki Lacuesta i Isa Campo, 2016)

“És o no és el Gabriel?” és la pregunta del milió, aquella que Isaki Lacuesta i Isa Campo s’entesten a fer-nos rondar pel cap durant la pràctica totalitat de La Propera Pell i sobre la qual basen la gran majoria d’escenaris i personatges que van participant de la intriga. Ambientada en un poble mig perdut dels Pirineus catalans, molt a prop de la frontera francesa, la història d’aquest adolescent que reapareix després de vuit anys desaparegut transpira una atmosfera de sospita permanent, on cada personatge té molt més a aportar que no pas allò que mostra portes enfora. Impregnada de la fredor i la poca hospitalitat del clima d’alta muntanya, la pel·lícula propicia el dubte constant sobre la veritable identitat del seu protagonista a mida que va interactuant amb la resta de personatges, amb diàlegs on sembla que sempre queda part de la informació encriptada, fins i tot en les converses que té amb la seva mare. Un camí que no només ens permet “conèixer” progressivament el Gabriel(?), sinó que també fa aflorar altres secrets de la gent que l’envolta.

Gràcies a la ciudada ambientació i a la retirada progressiva d’aquesta capa superior que oculta la veritable naturalesa dels elements (no és casualitat que la pel·lícula obri amb imatges del desglaç), La Propera Pell manté un bon grau d’interès a pesar de la relativa parsimònia del seu ritme. Lacuesta i Campo ens presenten uns personatges clarament afectats per la càrrega de l’entorn on viuen, lluny de qualsevol comoditat i suportant un clima molt dur que els va deixant empremta. A mida que evoluciona, la història juga cada cop més amb la identificació del passat i l’ambigüitat dels records, aprofitant la condició semiamnèsica del Gabriel(?) per explorar altres figures com la de la seva mare, el seu tiet o el seu millor amic. El principal problema de la pel·lícula arriba, però, durant el seu tram final, on sembla no saber molt bé com tancar tot el misteri plantejat. Escenes innecessàries i moments massa explícits acaben enrarint el conjunt, deixant clar que La Propera Pell funciona molt millor quan es comporta igual que els seus personatges, que no pas quan ens assenyala allà on ens hem de fixar. (Martí)

Blair Witch (Adam Wingard, 2016)

Tengo que reconocer que nunca he visto The Blair Witch Project y que mi interés en esta secuela/remake radicaba únicamente en ver la nueva película de Adam Wingard que me había dejado muy buen sabor de boca con You’re Next y The Guest. No sé qué grado de satisfacción produce esta película a los seguidores de la saga de la bruja de Blair, pero a los de Wingard estoy seguro de que muy poca. En Blair Witch no hay ni rastro de la inventiva, el atrevimiento, o la diversión de sus otras cintas.

Unos personajes insulsos se adentran en un bosque y a partir de ahí se suceden las situaciones desaprovechadas y los sustos repentinos provocados por golpes de sonido. En ningún momento se construyen situaciones de tensión, o se nos produce angustia (más allá de la inherente a no ver absolutamente nada por culpa del continuo movimiento de cámara). No hay “normas” a las que atenerse, en ningún momento se atisba algún modo de derrotar al ente malvado, o de salir con vida. Aquí todo vale, y así los chavales van cayendo de la manera más absurda, y normalmente menos interesante posible, desperdiciando en muchas ocasiones elementos plantados por la propia narrativa que nunca se llegan a utilizar ni van a ningún lado. La sensación final es de apatía y desgana: las que han puesto los cineastas al hacer esta secuela, y las que sentimos nosotros como espectadores al ver un espectáculo tan pobre. (Breixo)

Operation Mekong (Dante Lam, 2016)

Quan un surt de l’auditori de l’hotel Melià després de veure Operation Mekong, constata que un dels propòsits del Festival de Sitges és poder veure pel·lícules com aquesta. En realitat, les dosis d’acció asiàtica rarament fallen any rere any, però dubto que assoleixin el nivell de la nova pel·lícula de Dante Lam. El director de Hong Kong, un dels grans puntals del cinema d’aquest país, ofereix un desplegament de recursos que no només impressiona pel seu ritme elèctric i la seva espectacularitat, sinó per l’increïble realisme que s’hi percep. La d’Operation Mekong és una acció que gairebé es pot palpar, ja que anteposa la nitidesa de les imatges als moviments de càmera. Dante Lam combina com ningú les perspectives obertes amb l’apropament fins el més mínim detall, convertint cada lluita, cada persecució i cada tiroteig en una coreografia orientada clarament a l’espectador.

La història es basa en una missió real que un equip especial de recerca xinès va dur a terme al Triangle Daurat (on s’ajunten Vietnam, Birmània i Laos) per capturar el narcotraficant d’opi més important de la zona. Tot i comptar amb un argument força típic basat en el joc constant entre policies perseguidors i criminals perseguits, el film és una demostració absoluta de control del gènere per part de Dante Lam, que a més a més aprofita una fotografia ultradefinida i de colors pujats per a embadalir-nos recorrent localitzacions de tota mena i oferint recursos nous de forma constant. Com sol passar en la majora d’aquests casos, Operation Mekong resulta molt menys afortunada a l’hora de tractar les històries personals dels protagonistes, però sap atorgar un enorme carisma al duo principal. Si ens pensem que el millor cinema d’acció ens arriba des de l’altra banda de l’Atlàntic, potser hauríem de girar el cap 180 graus, ja que la solidesa d’Operation Mekong com a pel·lícula de gènere no la trobarem a pràcticament cap estrena nord-americana. (Martí)

Hardcore Henry (Ilya Naishuller, 2016)

En plena fase d’impuls de la realitat virtual com a següent dimensió tecnològica en el món de l’entreteniment, l’aparició d’una pel·lícula com Hardcore Henry té tot el sentit del món. Gràcies a l’adopció de la perspectiva dels videojocs FPS (“shooter” en primera persona), el film iguala el punt de vista de protagonista i espectador en tot moment i converteix la seva acció desmesurada en una experiència immersiva i, en ocasions, una mica atordidora. El resultat és realment insòlit com a experiència visual, però força discutible en el seu interès com a pel·lícula. Vaja, una flipada en tots els seus sentits.

Com no podia ser d’altra manera, Hardcore Henry evoluciona amb la única preocupació de treure tot el suc al seu format, cosa que situa la qualitat de l’argument com a última de les seves prioritats. Un cop assumit això, no es pot negar que el film té una execució impactant i assoleix del tot el seu objectiu a nivell formal, explotant tot el potencial del punt de vista en situacions de tota mena, i amb un meritori treball de planificació i muntatge darrere. El film podria cansar fàcilment després de vint minuts, però aguanta prou bé, a pesar que el seu fil narratiu és una estupidesa considerable. Així doncs, Hardcore Henry acaba resultant una experiència tan intensa com oblidable. (Martí)