M.A.Confidential

Amb prou feines han passat tres dies des que la voràgine cinèfila del Festival de Sitges ha començat a calmar-se, però, com sempre, és necessari recuperar i valorar tot el que hi hem pogut veure. Tot i que possiblement no arriba a les cotes de l’any passat, de nou el nivell mig de les pel·lícules és d’allò més bo. Títols que caldrà tenir en compte quan apareguin en cartellera (si és que ho arriben a fer), i també d’altres que potser no passarà res si es deixen de banda. Aquesta és la primera entrega de la collita, i com no podia ser d’altra manera, compto de nou amb les aportacions del Breixo com a inestimable complement.

Tickled (David Farrier, 2016)

Les excentricitats i manies de l’espècie humana semblen tenir una capacitat infinita per a sorprendre’ns. Tanta, que fins i tot pot haver-hi periodistes que es guanyin la vida a base de buscar històries curioses i vendre-les en forma de reportatges o documentals. Aquest és el cas del neozelandès David Farrier, que a Tickled ens acosta una curiosa investigació sobre una pràctica tan insòlita -i fins ara desconeguda- com les competicions de resistència de pessigolles. La peça basa la seva evolució en la gràcia inicial que ens provoca el descobriment d’aquesta pràctica, i com aquesta es va enfosquint de forma progressiva a mida que la investigació avança.

Tot i tractar-se d’una temàtica realment original que poc a poc va convertint el documental en una recerca d’un fantasma que sembla impossible d’identificar, Tickled no acaba d’aportar tot l’impacte que se’n podria esperar. Farrier s’esforça per a contextualitzar la seva recerca i ens sorprèn amb la quantitat d’antecedents que pot arribar a haver-hi darrere del costat obscur de les pessigolles, però no conté aquell instant en què ens hauria de deixar amb la boca oberta. Tickled resulta ser més aviat un retrat psicològic personal en què la temàtica resulta ser el menys important; una prova més que estem rodejats de persones molt més estranyes del que ens sembla. Amb tot, i donat que a nivell de realització és neutre com una mala cosa, es queda en una certa condició anecdòtica. (Martí)

Colossal (Nacho Vigalondo, 2016)

Amb Nacho Vigalondo, el cinema espanyol compta amb una ment privilegiada, tot i que segurament no n’acaba de ser conscient. No és tant que la seva obra no sigui prou apreciada, sinó que el director no sempre ha sabut arrodonir les seves pel·lícules per a empaquetar bé els conceptes que hi volia expressar. A Colossal, per fi, es percep una idea molt més sòlida i enriquida d’allò que Vigalondo ens vol expressar. La pel·lícula es focalitza en Gloria, una noia a qui es podria definir perfectament com a ‘bala perduda’ (despistada, immadura, ingènua, acomodada i fins i tot un punt alcohòlica), la qual es veu obligada a tornar al seu poble natal per a mirar de reorientar la seva vida. Allà, comencen a aflorar tots els seus mals, i és aquí on la imaginació de Vigalondo se les empesca per a explicar-nos-ho de forma realment genuïna.

Colossal pot ser una pel·lícula sci-fi catastròfica de monstres ‘kaiju’, una comèdia indie existencialista, un triangle romàntic i fins i tot un drama psicològic. Però no és tantes coses només perquè al director cantàbric li surt dels nassos, sinó per la interpretació que cal fer de tot allò que passa, sempre des del punt de vista de la seva protagonista. Hi ha un procés de maduresa, de descàrrega de fets passats que han quedat incrustats i, per sobre de tot, d’alliberament personal com a dona dins de la societat. Tants aspectes a resoldre crearien un monstre dins de qualsevol dona, i és això el que ens vol transmetre Vigalondo a Colossal. El film no s’escapa de trams més o menys dubtosos en el to, especialment durant el tram final, però s’aferra a una idea molt clara i la desplega amb enginy i seguretat. Tinc la sensació que aquesta sí que serà la pel·lícula que ens ajudarà a entendre el que passa dins la ment de Nacho Vigalondo, i només per això ja cal considerar-la tot un èxit. (Martí)

La Autopsia de Jane Doe (Andre Øvredal, 2016)

André Øvredal consigue crear una primera hora de metraje magistral en La Autopsia de Jane Doe. Hace gala de una concisión inaudita a la hora de plantear una situación con muchísimo potencial en la que los escasos elementos de los que dispone funcionan como un reloj y están perfectamente medidos. Nos presenta un escenario fascinante, una pequeña morgue rural situada en el sótano de una casa idílica, a dos personajes muy bien definidos, padre e hijo forenses, cuya relación comprendemos sin necesidad de explicitar nada, y por último, una trama de misterio que se trenza alrededor de un cadáver sin causa de defunción aparente.

La película avanza a un ritmo calmado pero constante, convirtiendo la morgue en una cárcel de atmósfera agobiante, propinándonos unos primeros sustos muy efectivos, haciendo que nos impliquemos con los personajes, que queramos saber y nos metamos cada vez más en la trama… Hasta que, de pronto, todo se desmorona en la última media hora. La película no sólo entra en una especie de “todo vale” argumental, en el que las revelaciones efectistas, pero sin sentido, se acumulan, saltándose de paso las normas que la propia narrativa ha establecido, sino que además se dedica a verbalizar todo aquello que antes se daba por intuido entre padre e hijo, haciendo vulgar lo que antes era elegante. Todo culmina, además, en un clímax absurdo y sin tensión en el que ya todo nos da igual, y aquella sensación de estar ante una obra mayúscula que teníamos durante buena parte de la película, se va irremediablemente por el sumidero. (Breixo)

Melanie. The Girl with All the Gifts (Colm McCarthy, 2016)

En plena era de The Walking Dead, no tindria massa sentit plantejar una nova pel·lícula de zombis si no hi ha voluntat d’oferir un angle diferent. L’any passat, era Maggie la que ens sorprenia amb el seu enfocament intimista i paternal sobre el propagament d’una infecció; ara, torna a ser un nom femení el que centra l’atenció per a introduir noves idees en aquest subgènere. Com a superproducció britànica, Melanie. The Girl With All the Gifts té un caire molt més massiu i una vocació més espectacular, però la visió que ens planteja desperta un interès considerable: aquí, els zombis són tractats com una nova espècie, i com tal, poden evolucionar, millorar i adaptar-se de generació en generació.

La pel·lícula va exposant aquesta i altres idees en un primer tram realment sòlid gràcies a la intriga que genera el seu escenari -una espècie de centre de màxima seguretat per a nens d’una condició “especial”- i la presentació de la nena protagonista ritme trepidant, però també pel sorprenent dinamisme que adopta l’acció quan sortim a l’exterior. El progressiu descobriment de l’entorn i la tensió amb què el director Colm McCarthy construeix algunes escenes ho acaben de reforçar. No obstant, és a partir de mig metratge quan es detecta cert estancament, i quan el desenvolupament de les idees plantejades anteriorment comença a ser irregular. A partir d’aquí, Melanie. The Girl With All the Gifts manté bons diàlegs i escenes potents, però es combinen amb passatges que no acaben de convèncer. En tot cas, la originalitat de la seva proposta, que d’una banda presenta un caire apocalíptic i de l’altra reflecteix el valuós llegat que al capdavall pot deixar l’espècie humana, conté prou elements valuosos i inspiradors per a aplaudir aquesta nova incursió a una temàtica tan recurrent. (Martí)

The Transfiguration (Michael O’Shea, 2016)

Las comparaciones de The Transfiguration con Déjame Entrar son constantes en cualquier material que encontremos sobre esta película, incluido el propio texto de la misma, ya que los personajes hacen continuas referencias no sólo al film sueco, sino a todo tipo de narrativas vampíricas. Ahí está la diferencia fundamental, yo creo, entre ambas. Mientras Déjame Entrar reflexiona sobre la figura del vampiro, The Transfiguration lo hace sobre las historias de vampiros y cómo nos influyen. Milo, el niño protagonista, está obsesionado con este tipo de historias, las analiza en detalle y las deconstruye, y la propia película hace lo mismo: se nos presenta como un cuento de vampiros, pero al mismo tiempo se enfrenta constantemente con esa narrativa y nos hace dudar de lo que estamos viendo. ¿Es Milo un vampiro o sólo un perturbado?

La película pivota constantemente entre estas dos visiones para demostrarnos que lo que desde un punto de vista es un ser romántico y torturado al que estamos dispuestos a comprender e incluso perdonar, desde el otro lado, más crudo y real, resulta mucho más difícil de tolerar incluso. ¿Han servido las historias de vampiros para glamourizar a los psicópatas o simplemente para comprender mejor sus psiques retorcidas? Son cuestiones muy interesantes que The Transfiguration se plantea constantemente sin olvidarse, al mismo tiempo, de crear unos personajes tridimensionales y un entorno social y familiar muy bien definido y creíble que atrapa desde el principio. Lástima que en algunos momentos la película se recree demasiado en ese reconocible tono de indie festivalero, contemplativo y trascendental, difuminando un poco la fuerza que indudablemente tiene. (Breixo)

Under the Shadow (Babak Anvari, 2016)

La visió femenina que ens arriba a través del cinema d’Orient Mitjà sempre té un valor especial, tenint en compte les pràcticament nul·les oportunitats d’expressió lliure que les dones tenen a bona part d’aquells països. Però Under the Shadow no es limita només a fer pal·lesa la seva denúncia social, encara que aquesta hi tingui una rellevància important, sinó a regirar les pors interiors que turmenten Shideh, una mare iraquiana a l’hora de protegir la seva filla mentre les bombes cauen al seu voltant. Ambientada a la guerra entre Iraq i Iran durant els anys 80, la pel·lícula aprofita la creixent angoixa de la protagonista per a endinsar-se al més pur gènere del terror psicològic, convertint el bombardeig real sobre Teheran en una qüestió quasi secundària davant el que sí que és el veritable terror d’una mare: deixar indefensa la seva petita. I no és cap coincidència que tot es desencadeni un cop Shideh ha intentat reprendre els seus estudis, en una mena de càstig per pretendre buscar una altra ocupació que no siguin les seves obligacions a casa.

Tot i la fàcil comparació amb Babadook per la coincidència de diversos aspectes, Under the Shadow segueix un rumb diferent a la cinta australiana vista també a Sitges fa un parell d’anys. Aquí, el director Babak Anvari parla d’una mare sola davant el perill degut a tots els condicionants que l’envolten, i de la facilitat amb què pot deixar-se emportar per fantasmes de tota mena quan la seva ment ja no dóna per més. En hora i mitja escassa, Ancari és capaç d’anar cuinant poc a poc la manifestació de totes aquestes pors, en una atmosfera que cada cop sembla més viciada i opressiva de la qual és impossible apartar la mirada. Tampoc no necessita personalitzar aquest enemic, sinó que el va representant de diferents formes, ja siguin corpòries o no, cada vegada que “gosa” desviar l’atenció de la seva filla. Under the Shadow és, per sobre de tot, un reflex d’aquesta enorme pressió que pot sentir una dona iraquiana. Esclar que la guerra és un perill evident per a elles, però l’ombra sota la qual hauran de viure dones com Shideh, i probablement també la seva filla quan es faci gran, és permanent. (Martí)

Trash Fire (Richard Bates Jr., 2016)

Se habla mucho de “películas inclasificables” para referirse a ese tipo de films que nos dejan con el gesto torcido, que se esfuerzan demasiado por ser diferentes y cuyo único valor, la mayoría de las veces, es esa “rareza”, ese salirse de la norma. Hay que decir que no es el caso de Trash Fire. Sí que se aprecia una voluntad evidente por desconcertar y llamar la atención, rodando, por ejemplo, las conversaciones sin escorzos, siempre con primeros planos simétricos de los actores mirando a cámara, un poco al estilo de Buffalo’66. Aun así, Trash Fire consigue algo que la mayoría de esas “películas inclasificables” ni siquiera intentan: entretener.

Lo que podría ser un estudio coñazo sobre el tipo más egocéntrico y narcisista del mundo y su deprimente relación de pareja, se acaba convirtiendo en una comedia familiar muy disfrutable en la que, de manera misteriosa, todos los elementos dispares que se van añadiendo al guiso funcionan: la tensión que se cuece a fuego lento, los chistes brutos, la empatía por unos protagonistas que no se la merecen, las continuas revelaciones culebroneras sobre el pasado y hasta un clímax repentino y fugaz. Trash Fire debería ser una de esas películas raras que nos dejan con el gesto torcido, pero Richard Bates Jr. consigue que no sea así. Todo encaja de forma coherente y al acabar tenemos la impresión no sólo de haber pasado un muy buen rato, sino de que esta historia no se podía haber contado de otra manera. (Breixo)