M.A.Confidential

Narcos

Creadors: Chris Brancato, Carlo Bernard, Doug Miro

Intèrprets: Wagner Moura, Boyd Holbrook, Pedro Pascal, Joanna Christie, Paulina Gaitán, Paulina García, Raúl Méndez, Cristina Umana, Damián Alcázar, Alberto Ammann

Gènere: Policíac, drama. USA, 2015. 10 capítols de 50-60 min.

Després d’arrasar amb la seva temporada inicial, Netflix tenia clar que tenia bona part de la partida guanyada amb el llançament de la segona entrega de Narcos. Tant, que ni tan sols la seva pròpia campanya de marketing es va molestar en marejar la perdiu respecte la resolució que tindrien aquests 10 capítols nous: “Pablo muere”, deien alguns dels cartells que van llançar online. Tampoc calia ser massa espavilat per a preveure-ho. Així doncs, coneixedors ja del final i sense cap mena d’incògnita a desvetllar en aquest sentit, només calia veure si el trajecte fins a arribar-hi sabia mantenir l’alt nivell de ritme i entreteniment que ens havia regalat la primera temporada, i la veritat és que així ha estat. La sèrie disposa de teca suficient per a omplir tot el camí sense deixar pràcticament cap descans entre els diferents fets rellevants, però a la vegada mostra una bona capacitat per a gestionar narrativament una trama que creix en amplitud i en ambició, tot i que no sempre en matisos.

Globalment, aquesta 2a temporada de Narcos aposta per la continuïtat estilística, de mode que si ens diuen que en realitat hem vist una sola temporada de 20 capítols, resultaria perfectament concebible. Si bé és cert que hauria estat estrany que la sèrie canviés de fisonomia o estructura a “mig camí” del seu objectiu final, també és pertinent apuntar que aquesta ha posat un relatiu pilot automàtic i no ha arriscat més del necessari. No obstant, es detecta un augment de l’espectacularitat en les escenes d’acció (suposo que la sèrie ha disposat de més recursos), i també s’han accentuat les imatges sanguinàries sense por a l’explicitació. Tampoc no s’ha escatimat duresa en algunes escenes, tot i que evidentment seria un sense sentit que Narcos intentés suavitzar els fets que explica. Amb tot, la sèrie aconsegueix de nou un equilibri en el to que li permet arribar a una enorme amplitud d’espectadors.

Però si hi ha dos aspectes que caracteritzen la 2a temporada de Narcos, aquests són el clar apropament emocional que la sèrie busca entre el personatge de Pablo Escobar i l’espectador, i la intensificació dramàtica que es percep a mida que la resolució es va acostant. Les dues cares d’Escobar es fan molt més evidents, i es subratllen de forma respectiva: d’una banda, el marit i pare que es desviu per la seva família, i de l’altre el criminal capaç d’atacar-ho tot i tothom sense cap mena d’escrúpol. Aquí, la sèrie busca clarament que no arribem a la resolució final odiant Escobar o desitjant la seva mort, sinó que haguem desenvolupat una relació més ambivalent amb ell; sense justificar-lo, ni molt menys, però tampoc simplificant la seva maldat. En aquest sentit, Narcos ofereix un parell de muntatges creuats (Escobar a casa seva i els seus homes “fent-li la feina”) que mostren aquest contrast de forma brillant.

Aquest augment del vincle emocional es veu ajudat per un fet que té una incidència més que rellevant, i és que Wagner Moura es mostra molt més còmode i confiat en el paper de Pablo. L’actor brasiler aconsegueix neutralitzar el seu accent (que ens feia fer més d’una ganyota en diverses ocasions durant la primera temporada) gràcies a una actuació molt sòlida i carismàtica, que el consoliden com un dels personatges més icònics de la televisió actual. El seu llenguatge i la seva veu ja són tot un fenomen. Tampoc cal deixar de banda els agents Murphy i Peña, que segueixen evolucionant, tot i que d’una forma una mica més intermitent, i que confirmen que més enllà de Narcos farien una gran parella per a una ‘buddy movie’ policíaca. Les seves respectives històries, a pesar de quedar en segon pla, ajuden a entendre els danys col·laterals que pot comportar una figura com la d’Escobar.

Es podria dir, doncs, que la sèrie ha aprofitat la seva maduresa per a polir i perfeccionar el seu estil, fugint de grans canvis d’identitat i a la vegada evitant coses noves. Se li podia demanar més ambició a Narcos? Segurament sí, en el sentit que no serà recordada com una sèrie d’enorme qualitat. No obstant, al mateix temps ningú pot negar que es tracta d’un conservadorisme coherent i comprensible, i també molt en la línia dels productes que està oferint Netflix. Cantat el seu final, la 2a temporada transcorre sense la pressió de dependre d’aquesta conclusió, i es dedica a amenitzar-nos el camí de forma quasi incansable gràcies a l’augment de participants a la trama global i a les voltes i voltes que es pot permetre fer gràcies a tot el contingut de què disposa. De cara a les dues pròximes temporades ja anunciades, i aprofitant l’obligat canvi de focalització de la sèrie, potser estaria bé que Narcos i Netflix s’atrevissin a fer un pas més enllà i buscar una personalitat diferent. Si més no, la de Pablo Escobar ja no la tindran.