The Magnificent Seven
Director: Antoine Fuqua
Intèrprets: Denzel Washington, Chris Pratt, Ethan Hawke, Vincent D’Onofrio, Byung-hun Lee, Manuel García-Rulfo, Martin Sensmeier, Haley Bennett, Peter Sarsgaard
Gènere: Western, acció. USA, 2016. 130 min.
Quan la mítica melodia d’Elmer Bernstein comença a sonar, tan bon punt arranquen els crèdits finals de Los Siete Magníficos, és fàcil notar certa sensació de desencaixament. No tant perquè aquest “remake” destrossi el llegat del títol que reinterpreta, sinó perquè el concepte de pel·lícula és sensiblement diferent. Així com John Sturges va dotar d’ànima de western la història original de Kurosawa, ara Antoine Fuqua filtra molts dels elements susceptibles d’entorpir-li el ritme i la vistositat, i busca clarament un film d’entreteniment massiu. I això és el que acaba sent: un producte de fàcil digestió, plantejat amb tot el dinamisme i la gràcia que es requerien per a l’ocasió, i que no es complica massa la vida a l’hora de buscar un estil o un enfocament propis. Vaja, que es gaudeix amb la mateixa facilitat que s’acaba guardant al calaix de pel·lícules irrellevants.
“Pateix el que podríem anomenar com ‘símptoma Escuadrón Suicida’, ja que el septet protagonista mostra una manca total de conjunció com a grup i funciona més aviat com una suma de totes les individualitats.”
Los Siete Magníficos es sustenta bàsicament en el carisma dels seus protagonistes, l’espectacularitat de tots els tiroteigs i la celeritat amb què Fuqua va encadenant un fet darrere l’altre. Aquestes dues armes fan del tot portables les 2 hores i 10 minuts, ja que no dónen lloc a grans alts i baixos, però a la vegada comporten tots els danys col·laterals que no permeten a la pel·lícula unes aspiracions una mica més elevades. El primer d’ells és el que podríem anomenar com “símptoma Escuadrón Suicida“, ja que el septet protagonista mostra una manca total de conjunció com a grup i funciona més aviat com una suma de totes les individualitats. En realitat, aquesta és una conseqüència del pobre treball que hi ha darrere dels personatges, ja que, tret d’un parell d’excepcions, Los Siete Magníficos amb prou feines dedica tres o quatre diàlegs per a explicar-nos el rerefons de cadascun d’ells. Queda clar, doncs, que a Fuqua no l’interessava “perdre minuts” amb aquestes qüestions.
La falta de profunditat en les històries personals converteix Los Siete Magníficos en un d’aquells títols que no surt gaire ben parat si ens posem a qüestionar-li el perquè del comportament de cada personatge. És més, cap dels motius que ens podria donar el film és prou sòlid per a justificar que aquests set homes s’uneixin en una causa de caràcter gairebé kamikaze com és la que defensen. Si ho recordem, el pes de les respectives motivacions de cada “magnífic” era un fet clau a la trama original, però aquí queda del massa diluït i es troba a faltar. I no és el primer cop que Antoine Fuqua cau en aquesta mancança, ja que la seva The Equalizer presentava una problemàtica semblant. Degut a això, Los Siete Magníficos no arriba a generar una implicació emocional massa important en l’espectador, de mode que la seva èpica final té un component purament adrenalínic, sense que la mort o la supervivència d’un o altre ens afecti especialment.
“A pesar de totes les mancances en el fons del conjunt, Los Siete Magníficos es pot gaudir perfectament si s’assumeix la seva concepció de ‘blockbuster’ d’acció.”
A pesar de totes les mancances en el fons del conjunt, Los Siete Magníficos es pot gaudir perfectament si s’assumeix la seva concepció de ‘blockbuster’ d’acció. En aquesta vessant, el director de Pittsburgh té recursos de sobra per a oferir un bon material, i no es pot negar que ho aconsegueix amb efectivitat. El film té capacitat de sorpresa, bones coreografies i seqüències de mèrit, a banda d’un puntual ús de l’humor que sempre funciona. Això sí, per sobre de tot, el film té a Chris Pratt: el millor tot terreny que ha trobat Hollywood en els últims anys. Per posar-se a la pell del trampós i amant del whisky Josh Faraday, es podria dir que l’actor trasllada el seu Star-Lord de Guardianes de la Galaxia al terreny del western, i el seu carisma fa la resta per a convertir-se en l’ànima de la pel·lícula. Això sí, Denzel Washington -tot i que costa veure’l sota el barret de cowboy- també hi contribueix imposant la seva presència, i fins i tot Ethan Hawke sap complementar-los amb el seu peculiar Goodnight Robicheaux.
Tot i que a nivell global Los Siete Magníficos té punts reivindicables que cal apuntar, el cert és que cal fer grans esforços per a justificar-la com a “remake”. No és que consideri el film de John Sturges com un dels millors westerns de la història, però és evident que forma part del gran llegat cinematogràfic que va deixar aquest gènere durant els anys 60 i 70, i el fet de reconvertir-lo ara en una pel·lícula de vocació tan estandarditzada és clarament discutible. Per això s’haurien pogut estalviar la banda sonora de Bernstein durant els crèdits finals i evitar aquesta comparació de la qual aquesta nova versió no en surt gaire ben parada. En aquests casos, el millor és ser conscient que l’objectiu perseguit és del tot diferent, i que aquí primen unes altres prioritats. És complicat que el públic no trobi un mínim nivell de diversió assegurada veient Los Siete Magníficos, però el cert és que si no s’hagués fet tampoc l’hauríem trobat a faltar.
