M.A.Confidential

TONI ERDMANN

Posted by Martí on 2 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: comèdia, drama, Maren Ade, Michael Wittenborn, Peter Simonischek, Sandra Hüller, Toni Erdmann, Trystan Pütter. Deixa un comentari

Toni Erdmann

Directora: Maren Ade

Intèrprets: Sandra Hüller, Peter Simonischek, Michael Wittenborn, Trystan Pütter, Thomas Loibl, Ingrid Bisu.

Gènere: Comèdia, drama. Alemanya, 2016. 160 min.

Winfried Conradi és un home a qui li agrada fer broma posant-se una perruca i dentadura postissa per fer-se passar per una altra persona, encara que sigui en la situació més inesperada i sense cap motiu aparent. Un dia, la seva filla Inès ve de visita per a celebrar el seu aniversari, però està constantment pendent del mòbil i ha de marxar ràpidament a Bucarest, on treballa per una important empresa alemanya. Vist això, i també la fredor amb què el tracta, Winfried decideix fer-li una visita sorpresa a la capital romanesa.

A tothom li ha entrat més d’una vegada el desig de trencar amb els protocols, ignorar les formalitats establertes i rebel·lar-se contra els comportaments considerats “normals” en una situació concreta; i a sobre fer-ho amb la més absoluta naturalitat i sense cap mena de sentit del ridícul. Possiblement la directora alemanya Maren Ade també ho ha pensat en repetides ocasions, per això ens planteja un repte: posa un ‘Toni Erdmann’ a la teva vida. El film, que està col·leccionant premis per allà on passa i és clara favorita a l’Oscar a la pel·lícula de parla no anglesa, es basa en una mescla d’humor absurd i sàtira social focalitzada en el món empresarial més elitista. Partint d’ella, i prenent-se unes llibertats molt particulars, Toni Erdmann aconsegueix situacions surrealistes i també força entranyables, però topa amb una durada completament innecessària (2 hores i 40 minuts) que la fa ser massa irregular i també reiterativa.

MÚLTIPLE

Posted by Martí on 31 de gener de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Anya Taylor-Joy, Betty Buckley, intriga, James McAvoy, m night shyamalan, psicològic, Split, thriller. 4 comentaris

Split

Director: M. Night Shyamalan

Intèrprets: James McAvoy, Anya Taylor-Joy, Betty Buckley, Haley Lu Richardson, Jessica Sula, Brad William Henke.

Gènere: Thriller, intriga. USA, 2016. 115 min.

Després de celebrar la seva festa d’aniversari, Claire, la seva amiga Marcia i Casey, una noia no massa sociable a qui ha convidat per compromís, són acompanyades a casa pel pare de la primera. No obstant, abans de pujar al cotxe, el pare és abatut per un home que tot seguit entra al cotxe i adorm les noies amb un spray. Més tard, les tres es desperten tancades en una habitació sota terra, però a banda d’intentar escapar, s’adonen que el seu segrestador té múltiples personalitats i no saben amb quina es trobaran cada vegada.

Tot i l’irrefutable daltabaix que ha patit la seva carrera durant la última dècada, ningú li pot negar a M. Night Shyamalan la seva posició com un dels grans narradors de l’era cinematogràfica actual. Les seves no solen ser pel·lícules absolutament rodones, però abracen els seus missatges amb un sentit molt particular i mostren una astúcia que funciona com poques a l’hora d’executar-ho en pantalla. Fa dos anys celebràvem La Visita com una reconciliació amb el director, tot i que a nivell formal s’entenia com un capritx per part seva; però amb Múltiple sí que podem parlar d’un ple retrobament amb el cinema de Shyamalan: el que primer ens deixa amb la boca oberta i després provoca una pila de converses posteriors. El director vessa tot el seu ADN a la història per a jugar amb l’espectador com a ell tant li agrada, i també per a crear, amb aquest toc sobrenatural marca de la casa, un univers propi amb el qual tractar certs aspectes de la naturalesa humana presents a tota la seva filmografia.

LOVING

Posted by Martí on 23 de gener de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: anys 50, drama, Jeff Nichols, Joel Edgerton, Loving, Marton Csokas, Michael Shannon, racisme, Ruth Negga. 1 comentari

Loving

Director: Jeff Nichols

Intèrprets: Joel Edgerton, Ruth Negga, Michael Shannon, Marton Csokas, Nick Kroll.

Gènere: Drama, romàntic. USA, 2016. 120 min.

Richard Loving i Mildred Jeter acaben de saber que tindran un fill. Emocionats, decideixen casar-se i començar a planejar una vida junts. El problema és que Richard és de raça blanca i Mildred de raça negra, la qual cosa converteix el seu casament en il·legal a l’estat de Virginia, on viuen. És per això que viatgen a Washington per a fer efectiu el seu enllaç, però al cap de poc de tornar a casa seva, les autoritats descobreixen el que han fet i els tanquen els dos al calabós.

“Quin perill suposa per a l’estat de Virginia el matrimoni interracial?”. La pregunta que l’advocat de la família Loving fa al jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units resulta tan absurda que pràcticament la converteix en retòrica. No obstant, a l’Amèrica dels anys 50, aquesta i altres qüestions que qualsevol persona mínimament raonable ni tan sols s’hauria de plantejar ni mig segon necessitaven d’una lluita incansable per a acabar imposant el sentit comú. El cas que ens presenta Jeff Nichols a Loving no només n’és un dels més paradigmàtics sinó també un dels més rellevants per l’abans i el després que va suposar. Tot i que la història té un component de perseverança i defensa dels drets socials molt susceptible de ser subratllat i accentuat a nivell dramàtic, Nichols aposta per una història de caràcter humil i contingut. A Loving, l’amor de la parella protagonista passa per davant de tot, i a la vegada es manifesta com l’arma més difícil de combatre, per moltes lleis que hi hagi pel mig.

11è ANIVERSARI M.A.CONFIDENTIAL

Posted by Martí on 18 de gener de 2017

Posted in: General. Tagged: aniversari, cinema, M.A.Confidential. 4 comentaris

Arriba un moment en què celebrar l’aniversari del blog ja sembla una qüestió quasi rutinària, sobretot si véns de superar la dècada d’història (una marca que sempre suposa una aspiració a la qual arribar) i les unitats tornen a situar-se a l’1. Però què cony, 11 anys són un porró d’anys escrivint sobre la tonteria aquesta de les pel·lícules, i mai està de més anar-ho recordant. Per tant, una nit com aquesta de 2006 vaig decidir començar i aquí segueixo, així que a banda de l’evident part que em toca, un cop més cal donar les gràcies a totes les persones que de tant en tant entreu i llegiu, i que fins i tot a vegades m’ho dieu i tot; cosa que, encara que ja faci 11 anys, segueix fent una il·lusió especial.

LA LA LAND

Posted by Martí on 17 de gener de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Damien Chazelle, drama, Emma Stone, John Legend, La La Land, los angeles, musical, Ryan Gosling. 6 comentaris

La La Land

Director: Damien Chazelle

Intèrprets: Ryan Gosling, Emma Stone, John Legend, Rosemarie De Witt, J.K. Simmons, Finn Wittrock.

Gènere: Drama, musical. USA, 2016. 125 min.

Mia i Sebastian són dos joves artistes que viuen a Los Ángeles amb la il·lusió de complir el somni de la seva vida. Ella aspira a ser una estrella de Hollywood, però comença a estar cansada de càstings on no se sent valorada; ell vol obrir el seu propi club de jazz, però veu amb preocupació com aquest gènere musical cada cop va més a la baixa. Després de coincidir un parell de vegades per casualitat i tenir les seves discrepàncies, poc a poc inicien una relació amorosa que hauran de compaginar amb les seves respectives ambicions.

És complicat encarar una pel·lícula quan aquesta ve acompanyada d’un martelleig mediàtic tan unànime com és el cas de La La Land. La inundació de qualificatius superlatius ha arribat a tal nivell que els espectadors pràcticament ens hem sentit empesos a què ens agradi el film, o a pensar que ens hem begut l’enteniment si després resulta que no és així. Però sí, encara que sembli mentida, existeix la possibilitat que La La Land no agradi, i també existeixen bones raons per a justificar-ho. Damien Chazelle construeix la pel·lícula amb astúcia, conscient que els seus primers minuts són clarament susceptibles de generar una gran empatia amb el públic i que a partir d’aquí només ha d’anar tocant les tecles adequades per a seguir encisant tothom, però sota aquesta capa envernissada hi ha clares mancances i problemes. És evident que cada espectador decidirà la importància que els dóna, i en el meu cas expliquen la fredor amb què vaig sortir del cinema.

LA AUTOPSIA DE JANE DOE

Posted by Martí on 13 de gener de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Andre Ovredal, Brian Cox, emile hirsch, La Autopsia de Jane Doe, Olwen Kelly, terror. 1 comentari

The Autopsy of Jane Doe

Director: Andre Øvredal

Intèrprets: Emile Hirsch, Brian Cox, Olwen Kelly, Ophelia Lovibond, Michael McElhatton.

Gènere: Terror. USA, 2016. 95 min.

Tommy Tilden i el seu fill Austin són dos forenses que regenten un dipòsit de cadàvers en un petit poble d’Estats Units. Un vespre, quan són a punt de tancar, arriba el sheriff amb el cadàver d’una noia trobada en una escena d’un crim que no han pogut identificar, i els demana que investiguin la causa de la seva mort. El cos no presenta cap mena de signe de violència, per això inicien l’exploració de l’interior per a intentar trobar algun indici. No obstant, des que comencen la intervenció, comencen a passar coses estranyes a la sala.

El terror és un dels gèneres que millor ho té per a aconseguir una gran efectivitat sense necessitat de comptar amb massa recursos. A vegades, n’hi ha prou amb tancar un parell de protagonistes en un únic espai, envoltar-los de perills insospitats, crear l’atmosfera pertinent i jugar amb tots els elements que hi ha al seu voltant amb la suficient mala llet per a tenir-nos aterrats durant una estona. I és precisament això el que busca el director noruec André Øvredal a La Autopsia de Jane Doe. La pel·lícula basa el seu potencial en una escalada progressiva de la incomoditat que acaba desembocant en un terror directe i sense massa complicacions, tot plegat sota la batuta d’un director que sap molt bé el què es fa. És una llàstima, però, que el terç final resulti el menys convincent de tots per culpa de la poca traça del guió a l’hora de tancar una història que fins llavors no havia necessitat un gran desplegament narratiu per a mantenir-nos del tot expectants.

SILENCIO

Posted by Martí on 11 de gener de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Adam Driver, Andrew Garfield, Ciarán Hinds, drama, Issei Ogata, japó, liam neeson, martin scorsese, religió, segle XVII, Silence. Deixa un comentari

Silence

Director: Martin Scorsese

Intèrprets: Andrew Garfield, Adam Driver, Liam Neeson, Ciarán Hinds, Issei Ogata, Tadanobu Asano, Shin’ya Tsukamoto.

Gènere: Drama. USA, 2016. 160 min.

Durant la segona meitat del segle XVII, l’església jesuïta rep una carta procedent de Japó que explica que el missioner Pare Ferreira ha apostatat i s’ha quedat a viure allà. En saber-ho, dos joves jesuïtes, el Pare Rodrigues i el Pare Garupe, decideixen viatjar al país nipó per a trobar Ferreira, tot i que aquest es troba sota una forta inquisició budista que persegueix i tortura aquells cristians que no accepten renunciar a la seva fe. Tot i rebre l’ajuda de petites aldees que practiquen el cristianisme de forma clandestina, la missió es presenta plagada de perills.

Hi ha certs comportaments o aspectes de la vida que són especialment complicats de comunicar, o que simplement van més enllà de qualsevol expressió oral o escrita. I és per això que sovint resulten tan difícils d’entendre. Aquest és el cas, més que cap altre, de la fe o la creença religiosa: tan personal i tan interioritzada que ningú és capaç de comprendre-la i sentir-la de la mateixa manera que ho fa la persona que la duu dins. Pocs títols, doncs, ho podien resumir millor que el de Silencio. Així ho va decidir el japonès Shusaku Endō en la seva novel·la original dels anys 60, i així ho ha traslladat a la gran pantalla el mestre Martin Scorsese. El repte d’adaptar un relat tan complex com aquest només era a l’abast d’un cineasta com ell, i Scorsese ho materialitza desplegant tot el seu talent i demostrant una gran entrega per allò que explica. El film no ho posa fàcil a l’espectador, però és suficientment lúcid, impactant i controvertit per a remoure la seva ment i deixar una empremta considerable.

TRAIN TO BUSAN

Posted by Martí on 9 de gener de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: acció, Ahn So-hee, ciència ficció, Corea del Sud, Gong Yoo, Kim Soo-an, Ma Dong-seok, terror, Train to Busan, Yeon Sang-ho, zombies. 4 comentaris

Busanhaeng

Director: Yeon Sang-ho

Intèrprets: Gong Yoo, Ma Dong-seok, Ahn So-hee, Kim Soo-an, Jung Yu-mi, Kim Eui-sung, Choi Woo-sik.

Gènere: Terror, acció, ciència-ficció. Corea del Sud, 2016. 115 min.

Un pare i la seva filla, a qui ell no presta gaire atenció per estar massa obsessionat amb la feina, agafen un tren a l’estació de Seúl per anar a veure la mare, que viu a la ciutat de Busan. Durant el trajecte fins l’estació, se succeeixen les notícies sobre importants aldarulls a la capital coreana, però el pare no li dóna més importància. El que no sap és que els problemes són causats per un perillós virus que està infectant tota la població, i que el tren on acaben de pujar no en quedarà del tot impune.

L’escassa distribució que encara pateix a les nostres sales fa que el seu grau de popularitat sigui massa baix, però el cinema sud-coreà s’ha consolidat ja com una de les fonts més riques i fiables de pel·lícules de gènere. No són el súmmum de l’originalitat ni la transgressió, però tot el que fan, ho fan bé i amb un gran sentit de l’espectacle. I si hi ha un títol recent que recull totes aquestes qualitats, aquest és indubtablement Train to Busan. La pel·lícula, que ens va descobrir el darrer Festival de Sitges, és una lliçó de ritme, de tensió i també de gestió exemplar de tots els clixés que defineixen el cinema de zombis, de mode que ofereix dues hores divertidíssimes d’acció, terror i també aquest humor tan particular que tenen els asiàtics. El film no inventa res, corre els riscos justos i necessaris, però es desenvolupa amb una seguretat i una constància que el converteixen en un mirall on hauria de mirar-se tot el seu gènere. En definitiva, tot allò que pretenia Guerra Mundial Z i no va saber aconseguir-ho.

QUARRY

Posted by Martí on 7 de gener de 2017

Posted in: Cine - 2016, Sèries TV. Tagged: Cinemax, drama, Jodi Balfour, Logan Marshall-Green, Michael D. Fuller, Nikki Amuka-Bird, Peter Mullan, Quarry, sèrie, thriller. 1 comentari

Quarry

Creadors: Michael D. Fuller i Graham Gordy

Intèrprets: Logan Marshall-Green, Jodi Balfour, Peter Mullan, Nikki Amuka-Bird, Damon Herriman, Edoardo Ballerini, Jamie Hector.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2016. 8 capítols de 60-75 min.

L’any 1973, Mac Conway i el seu millor amic Arthur arriben a Memphis després d’haver lluitat a la guerra del Vietnam. Tot i el seu bon servei a l’exèrcit i la satisfacció de tornar a casa, la seva tornada no és gens fàcil, ja que se’ls acusa d’haver participat en una massacre en un poble vietnamita. A més, Mac arrossega problemes en la relació amb el seu pare i té dificultats per a trobar una feina. És llavors quan apareix un misteriós home que es fa dir The Broker i ofereix a Mac una forma ràpida però perillosa de guanyar bastants diners.

La inabastable oferta de sèries disponibles al llarg de l’any pot arribar a atabalar una mica. Són tantes les opcions en comparació amb el temps limitat de què disposem per a veure-les, que sempre hi ha cert dubte de si aquella que hem escollit per a seguir realment haurà valgut la pena. Aquesta tardor, dues de les principals alegries les hem trobat rebuscant entre l’escena més alternativa: dins del gènere de comèdia, Atlanta ha estat la gran sorpresa; com drama, em quedo sens dubte amb Quarry. Pertanyent al canal Cinemax però coproduïda per la HBO, la sèrie es podria emmarcar sense problemes en la nova fornada de thrillers independents nord-americans: pacients, tensos, perfectament treballats i del tot implacables quan cal passar a l’acció. A més de tot això, Quarry presenta una colla de personatges carregats de moralitat dubtosa i castigats per la conjuntura social i econòmica de l’Amèrica dels anys 70, així com una història mastegada poc a poc que mai perd la substància.

ESTRENES 2017

Posted by Martí on 3 de gener de 2017

Posted in: Avanços, Cine - 2016, Cine - 2017, General. Tagged: estrenes, tràiler. 1 comentari

Un any més, he fet una selecció de les pel·lícules més destacades que s’estrenaran en el transcurs del 2017 que tot just acabem de començar. El mes previst de cada estrena és el vigent a dia d’avui, però podria haver-hi, com sempre, algunes modificacions. Segurament, retards, tenint en compte els precedents. Clicant al títol accediu al tràiler o a més informació sobre cada film.

La La Land (Damien Chazelle). Drama musical que està meravellant per allà on passa i gran favorita a l’Oscar. Amb Ryan Gosling i Emma Stone.
Silencio (Martin Scorsese). El mestre Scorsese torna amb Aventura èpica del segle XVII a la recerca d’un missioner perdut a Japó. Amb Liam Neeson.
Sólo el Fin del Mundo (Xavier Dolan). El jove i provocador director francès s’envolta de grans noms per a explicar una trobada familiar problemàtica.
Loving (Jeff Nichols). Història real sobre la lluita d’una parella interracial a Estats Units que és detinguda i exiliada. Amb Joel Edgerton i Ruth Negga
Toni Erdmann (Maren Ade). Comèdia alemanya sobre un pare que irromp de cop a la vida de la seva filla. Premiada com a Millor Pel·lícula Europea de 2016.
Vivir de Noche (Ben Affleck). Affleck torna a posar-se darrere la càmera en un thriller sobre el crim organitzat a Boston durant els anys 20.
Múltiple (M. Night Shyamalan). James McAvoy interpreta un jove amb 23 personalitats diferents que es veu empès a raptar tres noies.
Lion (Garth Davis). Drama sobre un jove indi adoptat per una parella australiana que decideix tornar al seu país natal per buscar la seva família biològica.
Billy Lynn (Ang Lee). Narra la història d’un jove soldat que torna d’Iraq i és utilitzat per a promocionar l’exèrcit. Primera pel·lícula rodada a 120 fps.
Train to Busan (Yeon Sang-ho). Una de les últimes sensacions del cinema coreà, en què un pare i una filla han de sobreviure a una infecció per tot el país.