M.A.Confidential

Silence

Director: Martin Scorsese

Intèrprets: Andrew Garfield, Adam Driver, Liam Neeson, Ciarán Hinds, Issei Ogata, Tadanobu Asano, Shin’ya Tsukamoto.

Gènere: Drama. USA, 2016. 160 min.

Hi ha certs comportaments o aspectes de la vida que són especialment complicats de comunicar, o que simplement van més enllà de qualsevol expressió oral o escrita. I és per això que sovint resulten tan difícils d’entendre. Aquest és el cas, més que cap altre, de la fe o la creença religiosa: tan personal i tan interioritzada que ningú és capaç de comprendre-la i sentir-la de la mateixa manera que ho fa la persona que la duu dins. Pocs títols, doncs, ho podien resumir millor que el de Silencio. Així ho va decidir el japonès Shusaku Endō en la seva novel·la original dels anys 60, i així ho ha traslladat a la gran pantalla el mestre Martin Scorsese. El repte d’adaptar un relat tan complex com aquest només era a l’abast d’un cineasta com ell, i Scorsese ho materialitza desplegant tot el seu talent i demostrant una gran entrega per allò que explica. El film no ho posa fàcil a l’espectador, però és suficientment lúcid, impactant i controvertit per a remoure la seva ment i deixar una empremta considerable.

La paciència, la cura i la degustació que hi ha darrere la gran majoria de plans i seqüències de Silencio deixa clar que aquesta era una pel·lícula especial per a Scorsese, qui ha expressat en diverses entrevistes que tenia el projecte al cap des de fa quasi 30 anys. Es nota la preocupació del director per a fer arribar el seu missatge de la forma més àmplia i precisa possible, dotant de contingut totes les imatges fins l’últim segon i mirant de plasmar la mentalitat i les creences dels seus personatges amb la màxima exactitud. No només se’ns transmeten les seves conviccions a través de diàlegs carregats de sentit i de situacions extremes d’allò més doloroses, sinó que fins i tot podem arribar a percebre què es mou dins seu. Per això Silencio és una pel·lícula que transcorre per una doble via: d’una banda, tot allò que veiem i escoltem, i de l’altra, la nostra pròpia comprensió, posició i -en alguns casos- identificació amb aquest concepte de la fe que ho acaba englobant tot.

Ara bé, el nivell de compromís que Martin Scorsese demostra amb allò que explica a Silencio també fa sorgir la que segurament és la gran barrera del film: i és que l’espectador no mostri el mateix compromís o la mateixa necessitat que ell davant la història. Aquesta cura del director per a no deixar-se res en la seva narració es tradueix en 160 minuts que avancen amb parsimònia, sense grans davallades de ritme però sí que amb certa reiteració, sobretot durant la primera meitat de la pel·lícula. A Scorsese no l’importa allargar els plans, espaiar els diàlegs i pausar el ritme de l’acció; com un conductor que creua un gran paisatge i redueix la marxa per a poder gaudir-ne més estona, mentre la resta d’ocupants preferirien accelerar una mica i estalviar-se temps de viatge. El problema no és la durada en si del conjunt, sinó que s’arriba al tram més rellevant i revelador de Silencio amb un cert desgast a sobre, cosa que minva una mica el seu efecte.

És evident que Scorsese planteja la pel·lícula com una projecció de la història del propi Jesucrist. Des que Andrew Garfield entreveu la imatge d’aquest quan es veu reflectit a l’aigua, pocs dubtes queden que les vivències del seu personatge són una representació del que s’explica al Nou Testament. El seu apropament al poble desemparat, la seva persecució, el seu sofriment, la seva fe posada a prova una i altra vegada, el seu sacrifici… tot plegat és el que porta el Pare Rodrigues a entendre quin és el veritable camí a seguir. A la vegada, Scorsese fa que cada cop anem coneixent de forma més profunda i sincera els dilemes interns del personatge; és a dir, que posem veu al seu “silenci”. Un altre element clau per a aquesta evolució és el xoc cultural entre catòlics i budistes que planteja Silencio, que acaba sent la principal vàlua de la història. Els diàlegs de Rodrigues amb l’inquisidor o el seu intèrpret són una joia, ja que són capaços d’expressar amb poques paraules i simples metàfores la no necessitat d’un pensament religiós únic.

Scorsese emmarca l’acció en un període i localització molt concrets, però és inevitable contemplar Silencio des d’un punt de vista històric molt més ampli. Aquí és on afloren les contradiccions i inconsistències dels personatges, siguin cristians o budistes, i on segurament la visió de l’espectador variarà segons les seves creences personals. Tot i que es detecta l’esforç personal del director per a fer-nos arribar una visió concreta de l’exercici de la fe, és complicat arribar a compartir el pensament dels seus protagonistes. Personalment, n’extrec un missatge de respecte: d’una banda, el respecte entre aquells qui comparteixen la fe religiosa però l’entenen d’un mode diferent, i de l’altra, el respecte per a les persones que professen la seva fe sense danyar els demés. I és que en el fons, Silencio ens explica que la relació entre una persona i la seva fe només es manifesta de forma plena a l’interior d’un mateix, en silenci, i que cap acte o paraula té la força suficient per a posar-ho en dubte.