M.A.Confidential

Atlanta

Creador: Donald Glover

Intèrprets: Donald Glover, Brian Tyree Henry, Keith Stanfield, Zazie Beetz, Harold House, Griffin Freeman.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2016. 10 capítols de 20-25 min.

La temporada televisiva de tardor sempre sol incloure una o dues sèries de les anomenades “tapades”, que aconsegueixen introduir de veritat propostes fresques i diferenciades. Aquest any, és inevitable adjudicar aquesta posició a Atlanta, la nova comèdia del canal FX anunciada com un retrat de l’escena hip hop actual a la ciutat nord-americana, però que a l’hora de la veritat és moltes més coses a la vegada. Explicar-ho no és fàcil, ja que Atlanta defuig els paràmetres ordinaris des d’un punt de vista estructural i també narratiu, i és capaç de combinar registres de tota mena sense preocupar-se massa de seguir un desenvolupament lineal concret. La fórmula és transgressora i funciona, sobretot perquè ofereix un ampli ventall de registres humorístics: des del més absurd o quotidià, fins el llançament d’alguns dards amb força mala llet, passant per un gran sentit de l’autoparòdia.

Donald Glover, creador, guionista i protagonista de la sèrie, planteja la temporada amb una absoluta llibertat de moviments, prioritzant clarament les temàtiques a tocar sobre la necessitat de crear una trama continuada. Això pràcticament converteix els deu capítols d’Atlanta en una antologia, sense una estricta cohesió entre ells. De fet, bona part dels episodis es centren en un únic esdeveniment (un acte benèfic, una sortida nocturna, una festa d’etiqueta, un sopar entre amigues, una nit a la comissaria…), el qual s’utilitza per a anar introduint els diferents detalls de la particular visió de la sèrie sobre la vida a Atlanta. No hi ha ‘cliffhangers’, ni tampoc una clara evolució narrativa dels personatges, a excepció del protagonista i la seva particular lluita per a no perdre la seva nòvia. No obstant, Atlanta no para d’explicar-nos coses, moltes més del que podria semblar.

La mirada satírica de la sèrie es focalitza sobretot en dos àmbits: la desigualtat social i el món de l’espectacle. A Donald Glover li encanta explotar les absurditats que encara provoca la convivència racial, i porta a extrems ridículs els comportaments de totes les parts; hi ha escenes brillants, però en el fons també un clar missatge que som lluny d’assolir una veritable normalitat i igualtat en aquest aspecte. D’altra banda, Atlanta també és capaç de condensar en un sol capítol les diferències entre classes socials, una capa que té una presència constant al llarg de tota la temporada. L’altra gran font d’alimentació de la sèrie són les particularitats de l’escena musical a la ciutat que li dóna nom, que de nou queden en evidència sota l’afilat punt de vista de Glover. El capítol dedicat als debats televisius que busquen la polèmica barata, amb falsos anuncis i reportatges incorporats, és senzillament per a emmarcar.

Una de les bases de l’èxit d’Atlanta és la naturalesa humil dels seus protagonistes, gràcies a la qual poden resultar molt propers a nosaltres, a pesar de les evidents distàncies culturals. La seva descoberta del món de la fama, els seus codis de funcionament i les seves conseqüències els fa sentir constantment fora de lloc, sense saber molt bé com actuar o reaccionar. Fins i tot els deixa atònits davant situacions que no tenen cap mena de sentit o explicació racional. Així, Atlanta aconsegueix que l’espectador connecti amb els protagonistes, ja que en gran mesura compartiríem les seves sensacions si fóssim nosaltres els qui ens trobéssim al seu lloc. Des del pobre Earn fent esforços per posar bona cara en ambients refinats i plens de falsedat, fins el propi “Paper Boi” quan un seguidor l’ataca a les xarxes socials sense que hi hagi cap motiu de pes per a fer-ho.

Convé no quedar-se amb les conclusions que pugui deixar el primer capítol, ja que és en el tram central de la temporada on Atlanta deixa anar tot el seu potencial: diàlegs absurds, però en el fons amb tota la lògica del món; personatges sense un especial carisma, però perfectament il·lustratius en cada situació concreta; uns quants gags que apareixen en el moment menys esperat; i en general un plantejament narratiu que fa el que li dóna la gana a cada capítol. I el millor és que, entre tanta anarquia i comèdia, la sèrie fins i tot és capaç d’encabir una trama dramàtica que no tan sols no desentona, sinó que en realitat exemplifica tot allò que preocupa de veritat al seu protagonista. Per la valentia i l’èxit amb què sap combinar tots aquests elements, Atlanta és molt difícil d’equiparar a altres productes similars. Una mostra més que la comèdia encara té camins nous per a explorar.