M.A.Confidential

YOUR NAME

Posted by Martí on 12 d'Abril de 2017

Posted in: Animació, Cine - 2016. Tagged: Animació, ciència ficció, drama, japó, Makoto Shinkai, manga, Mone Kamishiraishi, Ryô Narita, Ryûnosuke Kamiki, Your Name. 1 comentari

Kimi No na Wa

Director: Makoto Shinkai

Veus originals: Ryûnosuke Kamiki, Mone Kamishiraishi, Ryô Narita, Aoi Yuki, Nobunaga Shimazaki, Masaki Terasoma.

Gènere: Animació, drama, ciència-ficció. Japó, 2016. 105 min.

Mitsuha és una noia que viu en un poble anomenat Itomori, en una regió muntanyosa de Japó; és filla de l’alcalde, però conviu amb la seva àvia i la seva germana. Per la seva banda, Taki és un noi que viu en plena ciutat de Tokio amb el seu pare, i que treballa com a cambrer en una pizzeria de la ciutat. Un dia, descobreixen que mentre somien els seus cossos s’intercanvien, de mode que cadascú viu la vida de l’altre durant un dia, cosa que provoca el desconcert d’ells, així com de la gent que els rodeja.

Per al públic que té com a referents de l’animació japonesa els títols de l’Studio Ghibli i els dibuixos que es poden veure als canals infantils, Your Name pot ser una pel·lícula complicada d’entomar. No estem davant la profunditat adulta i el misticisme de Miyazaki i companyia, i en cap cas trepitgem el terreny infantil, sinó que cal obrir-nos a la mentalitat del teen manga. Això significa: romanticisme amb un punt naïf, detalls propis de l’actual generació adolescent japonesa, un parell o tres de cançons ensucrades i tocs de fantasia una mica recarregats. Si s’assimilen aquests aspectes de forma que no ens treguin de la història, ens queda un film amb un potencial enorme, que juga amb una narrativa molt peculiar i menys previsible del que sembla. Després d’arrasar al seu país de forma històrica, Your Name és una mostra més que l’animació japonesa té credencials suficients per a triomfar a Occident.

El millor cinema d’autor torna a picar la porta de la ciutat de Barcelona, puntual a la seva cita de cada any. I ho fa cada vegada amb més força i atractiu per a tots els cinèfils que volen allunyar-se durant uns dies de les sales comercials. Després del gran sabor de boca de la passada edició, el Festival D’A 2017 sorprèn de nou amb una programació tan sòlida com variada que promet 10 dies intensos de cinema diferent i arriscat; aquell que després ho té difícil per a arribar a les sales convencionals. Seran 74 pel·lícules i 14 curts que ompliran l’Aribau Club, la Filmoteca i el CCCB del 27 d’abril al 5 de maig.

INCERTA GLÒRIA

Posted by Martí on 9 d'Abril de 2017

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Agustí Villaronga, anys 30, Bruna Cusí, drama, Fernando Esteso, Guerra Civil, Incerta Glòria, Juan Diego, Luisa Gavasa, Marcel Borràs, Núria Prims, Oriol Pla, Terele Pávez. Deixa un comentari

Incerta Glòria

Director: Agustí Villaronga

Intèrprets: Marcel Borràs, Núria Prims, Oriol Pla, Bruna Cusí, Luisa Gavasa, Terele Pávez, Juan Diego, Fernando Esteso.

Gènere: Drama. Espanya, 2017. 110 min.

L’any 1937, en plena Guerra Civil espanyola, el tinent de l’exèrcit republicà Lluís de Brocà és destinat al Front d’Aragó, concretament a un petit poble situat en plena zona dels Monegros. Allà, el Lluís es retroba amb el Juli Soleràs, un vell amic seu, que li recorda que porta mesos sense escriure a la seva dona Trini, que viu a Barcelona. Des de la seva arribada, el Lluís nota que tothom parla de la misteriosa “Carlana”, una dona vídua que viu a la casa senyorial, a la part més alta del poble, per això comença a interessar-se per ella.

La brometa sobre l’obsessió del cinema espanyol amb la Guerra Civil té, per què enganyar-nos, bona part de raó. Però també és veritat que quan la guerra es converteix en un element de context, que afecta a la trama però no n’és el focus principal, en poden sortir films amb personalitat. Un dels millors dels últims anys és Pa Negre, on Agustí Villaronga adaptava la novel·la d’Emili Teixidor per a convertir-la en un autèntic thriller rural. Set anys després, Incerta Glòria es pot considerar fàcilment la seva hereva en molts aspectes: un poblet aïllat en ple camp, uns habitants obligats a conviure amb la guerra i els soldats, i una misteriosa ombra del passat que ho sobrevola tot. No obstant, aquí els esforços de Villaronga per a crear una atmosfera incòmoda i anar desvetllant els secrets dels personatges no són suficients. En tenen la culpa una narració irregular i el poc èxit de la pel·lícula a l’hora de transmetre tot el dramatisme que pretén.

LA CURA DEL BIENESTAR

Posted by Martí on 3 d'Abril de 2017

Posted in: Cine - 2017. Tagged: A Cure for Wellness, Celia Imrie, Dane DeHaan, Gore Verbinski, intriga, Jason Isaacs, Mia Goth, paranoia, psicològic, Susanne Wuest, thriller. 1 comentari

A Cure for Wellness

Director: Gore Verbinski

Intèrprets: Dane DeHaan, Jason Isaacs, Mia Goth, Susanne Wuest, Celia Imrie, Lisa Banes, Adrian Schiller, Ivo Nandi, Natalia Bobrich.

Gènere: Thriller, intriga. USA, 2017. 150 min.

Lockhart és un jove i ambiciós executiu que és enviat a un luxós centre termal de Suïssa a buscar el director general de la gran empresa financera nord-americana on treballa, ja que sense ell és impossible tancar una operació clau. En arribar-hi, Lockhart es troba amb què la direcció del centre li posa força pegues per a trobar l’home a qui ha anat a buscar, i també comença a veure coses estranyes en el comportament dels pacients.

Després d’iniciar la dècada com un dels directors comercials més rellevants gràcies a la saga de Piratas del Caribe, Gore Verbinski va patir un important revés per culpa del fracàs d’El Llanero Solitario. Quatre anys després, Verbinski ha ressorgit d’una forma del tot inesperada, però també carregada de significat. La Cura del Bienestar és un títol més propi d’un cineasta novell que aprofita el cinema de gènere per a desenvolupar una idea boja, experimentar, moure’s amb llibertat i deixar en un segon pla la preocupació de que tot quadri. En aquest cas, cal entendre-ho com el punt i a part d’un director que es treu un pes de sobre, que recupera sensacions i que les vol compartir amb l’espectador. La Cura del Bienestar ens endinsa a una trama de pur thriller psicològic, però també s’atreveix a jugar amb apunts de terror i fins i tot de ciència-ficció amb regust de sèrie B; un còctel on no tot funciona amb la mateixa efectivitat, però que genera un magnetisme molt particular de principi a fi.

EL FUNDADOR

Posted by Martí on 30 de Març de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: drama, John Carroll Lynch, John Lee Hancock, Laura Dern, Linda Cardellini, Michael Keaton, Nick Offerman, Patrick Wilson, The Founder. Deixa un comentari

The Founder

Director: John Lee Hancock

Intèrprets: Michael Keaton, Nick Offerman, John Carroll Lynch, Laura Dern, Linda Cardellini, Patrick Wilson, B.J. Novak.

Gènere: Drama, biopic. USA, 2016. 110 min.

A mitjans dels anys 50, un comercial d’Illinois anomenat Ray Kroc recorre part del país intentant vendre batedores, sense massa èxit. Gràcies a una important comanda que arriba des del sud de Califòrnia, descobreix l’hamburgueseria McDonalds, regentada pels germans Rick i Mac McDonald. Després de conèixer la seva història i impressionat per la velocitat amb què preparen i serveixen les hamburgueses, Kroc anima els dos germans perquè iniciïn una franquícia de locals que segueixin el mateix model.

Un dels conceptes que ens ens deixava més clars el primer tram d’El Lobo de Wall Street és que l’ètica i la honestedat no són precisament els acompanyants idonis per a obrir-se pas en el món empresarial i financer nord-americà. El Fundador és una pel·lícula amb un estil que rebaixa considerablement l’extremisme de l’obra de Scorsese, però es podria dir que el missatge que ens transmet va en la mateixa direcció. Així ho afirma una gravació que el protagonista Ray Kroc escolta a l’inici de la història: “Talent no, geni no, educació no; la persistència i la determinació, per si soles, són poderoses”. A partir d’aquí, El Fundador desenvolupa tot el procés que va portar a la creació de l’imperi McDonalds. La història desperta una especial curiositat per la familiaritat que tots tenim amb la marca, però a la vegada suposa un controvertit retrat sobre la figura de Kroc i l’ambició com a motor de l’èxit.

HORACE AND PETE

Posted by Martí on 23 de Març de 2017

Posted in: Sèries TV. Tagged: Alan Alda, drama, Edie Falco, Horace and Pete, Jessica Lange, Louis C.K., sèrie, steve buscemi. Deixa un comentari

Horace and Pete

Creador: Louis C.K.

Intèrprets: Louis C.K., Steve Buscemi, Edie Falco, Steven Wright, Kurt Metzger, Alan Alda, Jessica Lange.

Gènere: Drama. USA, 2016. 10 capítols de 30-65 min.

En algun racó del barri de Brooklyn, a Nova York, hi ha el bar “Horace and Pete’s”. Amb 100 anys d’història i després de ser regentat per diverses generacions de la mateixa família, ara són dos cosins anomenats Horace i Pete els qui se n’encarreguen. El primer viu en un pis just a sobre de l’establiment, i el segon en una habitació contigua a la sala del propi bar, i cap dels dos gaudeix d’una vida excessivament feliç. El local no té massa clients, però els qui hi van, ho fan des de fa una pila d’anys i de forma fidel.

Tothom qui conegui mínimament la trajectòria de Louis C.K. ja sabrà que no és un home massa satisfet amb la seva vida, i que acostuma a utilitzar la comèdia per a canalitzar d’alguna manera totes les seves desventures. Fa riure, sí, però la franquesa amb què aborda els diferents problemes personals i socials sol deixar un pòsit agredolç. A Horace and Pete, podríem dir que aquest pòsit es converteix directament en autèntiques bufetades. Potser per això aquesta sèrie, que està produïda, escrita, dirigida i protagonitzada per Louis C.K., no s’ha arribat a emetre a cap canal de televisió, sinó que l’ha ofert el propi autor a través de la seva pàgina web. L’absoluta llibertat de la seva estructura narrativa, el format heterogeni dels capítols i els quatre duros amb què està rodada fan d’Horace and Pete un producte insòlit i complicat d’entomar. No obstant, la lucidesa dels seus texts, l’enorme nivell dels actors i la valentia amb què trenca convencions i codis de conducta li donen un valor enorme i necessari.

KONG: LA ISLA CALAVERA

Posted by Martí on 20 de Març de 2017

Posted in: Cine - 2017. Tagged: aventures, Brie Larson, Corey Hawkins, fantàstic, John C Reilly, John Goodman, Jordan Vogt-Roberts, Kong: Skull Island, remake, Samuel L. Jackson, Tian Jing, Toby Kebbell, Tom Hiddleston. 3 comentaris

Kong: Skull Island

Director: Jordan Vogt-Roberts

Intèrprets: Tom Hiddleston, Brie Larson, Samuel L. Jackson, John C. Reilly, John Goodman, Corey Hawkins, Tian Jing, Toby Kebbell, Jason Mitchell, Thomas Mann, Shea Whigham.

Gènere: Fantàstic, aventures, acció. USA, 2017. 120 min.

Estats Units acaba d’abandonar la Guerra de Vietnam, però un grup de soldats comandats pel tinent Packard reben l’ordre de quedar-se per a acompanyar una peculiar expedició. El seu objectiu és arribar a una illa desconeguda de la qual no n’ha tornat mai ningú, i descobrir què hi ha. La comitiva amb prou feines aconsegueix creuar amb helicòpters l’enorme tempesta que rodeja l’illa, però després de fer-ho, no s’imagina el tipus de rebuda que tindran.

La concepció d’una nova pel·lícula de King Kong –la quarta de la història– en ple 2017 no té raó de ser si no estàs disposat a aportar coses noves. Sigui a nivell d’argument, de tonalitat, de reinterpretació de la història, d’evolució en l’apartat visual i tecnològic… alguna cosa havia de tenir per a reivindicar la seva aparició, 84 anys després de l’estrena de la primera King Kong. I la veritat és que a Kong: La Isla Calavera no se li pot negar un important grau de diferenciació respecte les seves predecessores, així com una actitud coherent en aquest sentit. Ara bé, que d’aquí en surti una bona pel·lícula ja és una altra història. És evident que Kong: La Isla Calavera no podia fugir de la seva condició de blockbuster massiu, i com a tal ofereix tot el ritme i diversió que es podia esperar d’ella, però també cal dir que a vegades costa passar totalment per alt l’absurditat del seu guió i la nul·la elaboració dels seus personatges.

CRUDO

Posted by Martí on 16 de Març de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: adolescència, drama, Ella Rumpf, Garance Marillier, Grave (Raw), Julia Ducournau, Laurent Lucas, Rabah Nait Oufella, terror. 5 comentaris

Grave (Raw)

Directora: Julia Ducournau

Intèrprets: Garance Marillier, Ella Rumpf, Rabah Nait Oufella, Laurent Lucas, Bouli Lanners, Joana Preiss.

Gènere: Terror, drama. França, 2016. 95 min.

75estrelles

Justine és una jove estudiant que per primer cop deixarà de conviure amb els seus pares, per passar fer-ho en una residència universitària on cursarà la carrera de Veterinària durant els propers anys. La noia és vegetariana acèrrima, per això ho passa realment malament quan, durant les proves a què són sotmesos els estudiants novells, és obligada a menjar-se un ronyó de conill. No obstant, aquest fet provocarà una reacció que ni la pròpia Justine podia esperar.

Sempre resulta injust que un fet anecdòtic acabi convertit en una arma de màrqueting purament efectista que condiciona la percepció d’una pel·lícula. Després de tota la polseguera aixecada per les seves primeres projeccions, semblava que exposar-se a Crudo era més aviat una qüestió de resistència estomacal que no pas d’apreciació d’una narrativa que va més enllà de l’impacte superficial de les seves imatges. Si bé és evident que en aquest aspecte Crudo decideix ser incòmodament explícita, i que aquesta és una de les indubtables senyes que la defineixen, l’obra de Julia Ducournau cal ser entesa a partir de la seva particular aproximació al despertar identitari de Justine, una adolescent que comença la seva etapa a la universitat. El plantejament podria correspondre a un exponent qualsevol del gènere “coming-of-age”, però acaba agafant camins que esborren per complet la seva condició de “qualsevol”.

9 MESES

Posted by Martí on 10 de Març de 2017

Posted in: Cine - 2015. Tagged: adolescència, Corentin Lobet, drama, Galatéa Bellugi, Guillaume Senez, Kacey Mottet Klein, Keeper, Laetitia Dosch. Deixa un comentari

Keeper

Director: Guillaume Senez

Intèrprets: Kacey Mottet Klein, Galatéa Bellugi, Laetitia Dosch, Corentin Lobet, Sam Louwyck, Catherine Salée.

Gènere: Drama. USA, 2015. 95 min.

Amb només 15 anys, Mélanie i Maxime tenen una relació amorosa d’allò més intensa. Tant, que mentre descobreixen la seva sexualitat cometen un descuit que acaba amb ella embarassada. Davant la notícia, els dos joves reaccionen sense una aparent consciència de la dimensió de la situació, i decideixen amagar-ho als seus pares mentre fan vida normal. No obstant, poc a poc comença a afectar-los tant en el seu dia a dia com en la relació entre ells.

La vida és plena de decisions crucials que marquen un abans i un després a la trajectòria de qualsevol. Són moments inevitables, que determinen el rumb de cada persona en funció de les seves prioritats o, simplement, de la seva intuïció. Però la dificultat i la rellevància es multiplica quan aquestes decisions es presenten amb tan sols 15 anys d’edat. Aquesta és exactament la premissa de 9 Meses, opera prima del director belga Guillaume Senez, que es centra en una parella d’adolescents que s’enfronta a una sèrie de disjuntives massa adultes per ells, començant –com si fos poc– per la de convertir-se en pares. La temàtica no és ni molt menys nova, però el film n’ofereix una mirada realista i flexible que desperta un interès notable, a la vegada que evita, amb encert, qualsevol efectisme dramàtic o voluntat alliçonadora.

LOGAN

Posted by Martí on 7 de Març de 2017

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Boyd Holbrook, Dafne Keen, drama, Hugh Jackman, James Mangold, Lobezno, Logan, Marvel, Patrick Stewart, Stephen Merchant, western, X-Men. 1 comentari

Logan

Director: James Mangold

Intèrprets: Hugh Jackman, Patrick Stewart, Dafne Keen, Boyd Holbrook, Stephen Merchant, Elizabeth Rodriguez, Richard E. Grant.

Gènere: Acció, còmic, western. USA, 2017. 135 min.

L’any 2029, els mutants pràcticament s’han extingit, i els que queden són perseguits per un programa governamental que els vol utilitzar per a crear noves criatures sota el seu control. Després dels seus anys de lluita al costat dels X-Men, Logan és ara un home que s’està consumint i que mira de sobreviure com a conductor de limusines a Texas, mentre malviu amagat en una antiga granja just passada la frontera de Mèxic, on cuida d’un Professor X també en molt mal estat. Un dia, Logan es creua amb una dona que li demana ajuda per a protegir una nena que pot ser clau per al futur dels mutants.

És curiós el rebombori que s’arriba a generar al voltant de l’elecció d’un o altre director per a una gran pel·lícula de superheroïs. Més enllà de tres o quatre detalls, rara és la ocasió en què un títol d’aquest gènere destaqui precisament per la identitat que hi aporta el seu autor, ja que és la Marvel o DC de torn qui acaba dictant el resultat final segons el seu principal objectiu: vendre entrades. Evitar aquesta situació és l’inici del gran triomf de Logan, ja que James Mangold agafa les regnes de la pel·lícula de principi a fi i explica la història que ell vol, de la forma que ell considera més adequada. Per això Logan no és com la resta de pel·lícules del seu tipus que hem pogut veure fins ara: perquè tot és més sec, més salvatge, més brut i, en el fons, més humà. La decisió suposa tot un risc dins un gènere que busca un públic massiu, però en realitat és un veritable regal per als qui començàvem a estar cansats del pilot automàtic en el cinema de superheroïs, per molt que ens intentessin vendre les peculiaritats de cada títol.