M.A.Confidential

Horace and Pete

Creador: Louis C.K.

Intèrprets: Louis C.K., Steve Buscemi, Edie Falco, Steven Wright, Kurt Metzger, Alan Alda, Jessica Lange.

Gènere: Drama. USA, 2016. 10 capítols de 30-65 min.

En algun racó del barri de Brooklyn, a Nova York, hi ha el bar “Horace and Pete’s”. Amb 100 anys d’història i després de ser regentat per diverses generacions de la mateixa família, ara són dos cosins anomenats Horace i Pete els qui se n’encarreguen. El primer viu en un pis just a sobre de l’establiment, i el segon en una habitació contigua a la sala del propi bar, i cap dels dos gaudeix d’una vida excessivament feliç. El local no té massa clients, però els qui hi van, ho fan des de fa una pila d’anys i de forma fidel.

Tothom qui conegui mínimament la trajectòria de Louis C.K. ja sabrà que no és un home massa satisfet amb la seva vida, i que acostuma a utilitzar la comèdia per a canalitzar d’alguna manera totes les seves desventures. Fa riure, sí, però la franquesa amb què aborda els diferents problemes personals i socials sol deixar un pòsit agredolç. A Horace and Pete, podríem dir que aquest pòsit es converteix directament en autèntiques bufetades. Potser per això aquesta sèrie, que està produïda, escrita, dirigida i protagonitzada per Louis C.K., no s’ha arribat a emetre a cap canal de televisió, sinó que l’ha ofert el propi autor a través de la seva pàgina web. L’absoluta llibertat de la seva estructura narrativa, el format heterogeni dels capítols i els quatre duros amb què està rodada fan d’Horace and Pete un producte insòlit i complicat d’entomar. No obstant, la lucidesa dels seus texts, l’enorme nivell dels actors i la valentia amb què trenca convencions i codis de conducta li donen un valor enorme i necessari.

La posada en escena d’Horace and Pete és més pròpia d’una obra de teatre que no pas d’una sèrie de televisió. El 80% de l’acció té lloc al bar que dóna nom a la sèrie, mentre que el 20% restant -a excepció de tres o quatre escenes concretes en què sortim de l’edifici- es trasllada al pis d’Horace. No només els espais són pràcticament sempre els mateixos, sinó que també ho és la perspectiva que en tenim com a espectadors, com si realment estiguéssim asseguts en un pati de butaques davant l’escenari. Òbviament, aquesta limitació no suposa un problema, ja que la sèrie viu bàsicament del seu guió i deixa com a última prioritat el disseny de producció. En realitat, Louis C.K. converteix el bar en una espècie de microcosmos on hi té cabuda una petita mostra d’infinitat de temàtiques, conflictes i històries vitals diferents, Així, Horace and Pete acaba tenint moltíssima més riquesa de continguts que la gran majoria de sèries que es poden veure a la televisió, i a més a més aquests són molt més identificables amb la vida real.

I què és la vida real per Louis C.K.? Doncs no precisament flors i violes, sinó tot el contrari. No només m’atreviria a dir que a Horace and Pete no hi apareix cap personatge que es pugui considerar feliç, sinó que el nivell de maltractament de la sèrie cap a molts d’ells gairebé deixa sense paraules. Malalties, trastorns mentals, traumes, depressions, odis, rancúnies, menyspreus… tot se’ns mostra tal com raja, sense cap mena de concessió, adorn o atenuant. I és que Louis C.K. vol recordar un cop més que la vida sovint no té aquests atenuants, a no ser que els vulguem posar nosaltres. Però ell es nega a ser benèvol o a donar falses esperances, sobretot vers el seu propi personatge i –encara menys– amb el de Steve Buscemi. És per això que Horace and Pete deixa l’ànim realment tocat en més d’una ocasió, perquè les seves escenes i diàlegs es viuen molt més a flor de pell, per molt que la majoria de cops ens provoquin una enorme incomoditat.

El guió de la sèrie no segueix cap mena d’estructura establerta. Louis C.K. avança a partir de blocs narratius que no han de tenir obligatòriament relació amb l’anterior ni el posterior, i que tenen la durada que requereixen. Horace and Pete té capítols de 30, 45, 50 minuts, i fins i tot algun que supera l’hora de metratge, sense que ho hagi de justificar; és el que aquella història o tram argumental necessita, i ja està. De la mateixa manera, la sèrie és capaç de dedicar un capítol sencer a una sola conversa muntada a partir d’un simple pla-contraplà, o d’introduir dos personatges i un tema concret que no tenen res a veure amb la resta i que després no tindran cap mena de continuïtat. No obstant, la sensació és que res és gratuït, i que la sèrie parla constantment sobre nosaltres i la nostra societat; i el que és millor: genera debats reals, alguns força ocurrents, i activa la nostra capacitat reflexiva, de manera que més d’una vegada ens aixecaríem per a intervenir en les converses.

El cert és que costa trobar restes de la vessant còmica de Louis C.K. a Horace and Pete. Tret de les intervencions del malcarat Alan Alda en els primers capítols i d’algun moment puntual de distensió, el somriure no és l’acompanyant més adient per a la sèrie. De fet, fins i tot aconsegueix que et facin sentir malament les possibles rialles que deixis anar en segons quina ocasió. Realment el conjunt pot arribar a fregar l’empatx de desgràcies en algun moment, i també és cert que no totes les situacions es resolen amb el mateix grau d’enginy, però la impressió que Horace and Pete t’està oferint quelcom diferent i arriscat és ben clara durant tots els seus 10 episodis. A això cal sumar-hi que tot, absolutament tot el repartiment està a un nivell enorme. És una sèrie fotuda, cruel i no massa adient per a qui busqui un entreteniment per a oblidar-se dels problemes, però també és honesta i parla a l’espectador cara a cara. Entre un oceà tan ampli de sèries com l’actual, Horace and Pete és una petita illa salvatge on val la pena parar-s’hi una estona.