M.A.Confidential

El millor cinema d’autor torna a picar la porta de la ciutat de Barcelona, puntual a la seva cita de cada any. I ho fa cada vegada amb més força i atractiu per a tots els cinèfils que volen allunyar-se durant uns dies de les sales comercials. Després del gran sabor de boca de la passada edició, el Festival D’A 2017 sorprèn de nou amb una programació tan sòlida com variada que promet 10 dies intensos de cinema diferent i arriscat; aquell que després ho té difícil per a arribar a les sales convencionals. Seran 74 pel·lícules i 14 curts que ompliran l’Aribau Club, la Filmoteca i el CCCB del 27 d’abril al 5 de maig.

La programació del D’A 2017 amplia categories i ara es es divideix en Direccions, Talents, Transicions i Un Impulso Colectivo. A més, cal sumar-hi els títols fora de competició, una retrospectiva dedicada al director mexicà Amat Escalante i altres seccions especials. A continuació, fem una tria dels títols més llaminers que s’hi podran veure.

ESTIU 1993 (Carla Simón, 2017)

Aquest inici d’any hi ha una pel·lícula catalana en boca de tothom, i no és altra que Estiu 1993, que s’encarregarà de concloure aquesta edició del Festival de Cinema d’Autor. Després de triomfar als Festivals de Berlín (Millor Opera Prima i Gran Premi del Jurat en la secció de noves generacions) i Màlaga (Millor Pel·lícula i Premi de la Crítica), el film de la catalana Carla Simón aterra a casa seva disposada a encisar el públic local. La seva trama, autobiogràfica, ens acosta al primer estiu que una nena ha de passar amb la seva família adoptiva, després de la recent mort de la seva mare. No ens la podem perdre.

LADY MACBETH (William Oldroyd, 2016)

La guanyadora del Premi de la Premsa al passat Festival de Donosti inaugurarà el D’A 2017 disposada a compungir els espectadors que acudeixin a l’Aribau Club el dijous 27 d’abril. Dirigida pel desconegut director William Oldroyd, Lady Macbeth viatja a l’Anglaterra de mitjans del segle XIX per a endinsar-se al dolor d’una dona que viu rodejada d’amargor degut a un marit i una família als quals rebutja. Amb un caire evidentment shakespearià, Lady Macbeth busca una nova visió d’aquesta figura femenina carregada d’ambició, ràbia i sense cap mena d’escrúpol.

FREE FIRE (Ben Wheatley, 2017)

A aquestes alçades, una pel·lícula de Ben Wheatley ja és sinònim d’expectació, i també de falta total d’unanimitat. Només cal veure el rastre que va deixar aquell deliri –per mi, fallit– anomenat High-Rise. Ara, el director anglès es passa a l’acció més directa i violenta amb Free Fire, un thriller centrat en una operació de tràfic d’armes que es complica fins a convertir-se en un inacabable tiroteig. De nou, els excessos semblen tenir un lloc assegurat, així que promet controvèrsia. A més, compta amb un més que atractiu repartiment comandat per Armie Hammer, Brie Larson, Sharlto Copley i Cillian Murphy.

PERSONAL SHOPPER (Olivier Assayas, 2016)

El cinema indie nord-americà també serà present en aquesta edició del festival, en aquest cas amb una relació a tres entre una parella de gais i la seva millor amiga, a qui demanen que Consagrat com un dels autors francesos més importants dels últims 25 anys, Olivier Assayas segueix proposant històries arriscades i molt personals, fins i tot quan la seva protagonista era fins fa poc una estrella adolescent de Hollywood. Protagonitzada per Kristen Stewart, amb qui ja va treballar a Viaje a Sils Maria, Assayas presenta a Personal Shopper un drama que inclou elements sobrenaturals, i que es centra en una noia que viatja a París a seguir el rastre del seu germà bessó desaparegut. Un misteri que de ben segur no tindrà una resolució típica.

NOCTURAMA (Bertrand Bonello, 2016)

En l’escena independent francesa, tampoc es queda gens enrere la figura de Bertrand Bonello (només cal recordar aquella meravella que era L’Apollonide), i en aquest cas el D’A ens permet descobrir la seva última i –òbviament– polémica pel·lícula. Nocturama es submergeix a la nit de París per a presentar un grup d’adolescents que es mouen per la ciutat de forma tan peculiar com desconcertant, i ofereix el que molts han definit com una interpretació artísticament macabra de certs fets recents a la capital francesa. De ben segur que no deixarà opinions neutres.

20th CENTURY WOMEN (Mike Mills, 2016)

El 2010, Mike Mills va dirigir una de les millors pel·lícules independents d’aquell any, Beginners, i des de llavors no n’havíem sentit parlar més. Per això el seu retorn és una gran notícia, i més encara si té tan bona pinta com 20th Century Women. Aquest drama viatja a la Califòrnia dels anys 70 de la mà de tres dones de diferents generacions (Annette Bening, Greta Gerwig i Elle Fanning) que miren de superar els seus problemes familiars de la millor forma que poden. Tot i estar nominada a l’Oscar a millor guió original, 20th Century Women no ha arribat a les sales, així que el D’A és l’ocasió idònia per a descobrir-la.

JÚLIA IST (Elena Martín, 2017)

Una de les sorpreses del cinema català dels últims anys va ser Les Amigues de l’Àgata, dirigida per quatre joves realitzadores de la UPF i presentada al D’A 2015. Ara, la que era la seva actriu principal, Elena Martín, està disposada a agafar-ne el relleu amb la seva òpera prima Júlia Ist. La història torna a ser una mirada femenina, aquest cop sobre una estudiant d’arquitectura que marxa a Berlín d’Erasmus i es troba amb uns dubtes existencials i de futur que no esperava. Premiada al Festival de Màlaga, Júlia Ist arriba com un dels grans al·licients del D’A 2017.

LE SECRET DE LA CHAMBRE NOIR (Kiyoshi Kurosawa, 2016)

El director japonès Kiyoshi Kurosawa (res a veure amb Akira Kurosawa) sol ser un habitual del Festival de Sitges, però les particularitats del seu cinema també el fan idoni per al D’A. Le Secret de la Chambre Noire és la seva primera pel·lícula fora de Japó, i presenta una mescla de romanticisme i cinema fantàstic al voltant d’un fotògraf turmentat per la mort de la seva dona, i un jove ajudant que comença a treballar amb ell. Els fantasmes del passat i les obsessions del fotògraf prometen bons moments de tensió.

THE LEVELLING (Hope Dickson Leach, 2016)

Després del suicidi del seu germà, la jove Clover decideix tornar a la granja on va créixer per a trobar-se amb el seu pare, el qual viu dominat per l’amargor i la melanconia. Les circumstàncies de la mort del germà i aquesta relació pare-filla són el nucli de The Levelling, el debut com a directora de Hope Dickson Leach. La pel·lícula ja ha deixat bocabadada la crítica britànica, que l’ha considerat una de les millors òperes primes de 2016. La veritat és que té força ingredients per a convèncer també el públic català.

HARMONIUM (Kôji Fukada, 2016)

Els japonesos també saben cuinar drames a foc lent on la tensió va escalant poc a poc, i Harmonium n’és un dels exemples més recents. Kôji Fukada no compta encara amb el prestigi d’altres directors, però després de guanyar el Premi del Jurat a la secció “Un Certain Regard” del Festival de Cannes ja mereix tota l’atenció del món. Harmonium explica la història d’una família d’un suburbi japonès que acull un vell amic del marit que acaba de sortir de la presó, i que poc a poc es va implicant en la vida de la família. D’intriga no n’hi faltarà.

Recomanació extra, amb advertència:

PLAYGROUND (Bartosz M. Kowalski, 2016)

Des d’improperis al director, passant per escandalitzacions de tota mena, fins a aplaudiments per la seva valentia. Per on ha passat, la pel·lícula polonesa Playground ha aixecat una enorme polèmica. El motiu: uns minuts finals que, segons afirmen, posen a prova la resistència de qualsevol espectador. La seva trama es centra en una teòricament inofensiva cita d’una nena de 12 anys amb el nen a qui es vol declarar, i que no acaba de sortir com ella voldria. A partir d’aquí, podem simplement imaginar-nos el pitjor, o bé anar més enllà i atrevir-nos a presenciar-ho.

Tota la programació del D’A 2017, aquí.

(post original publicat a Gent Normal)