M.A.Confidential

Kong: Skull Island

Director: Jordan Vogt-Roberts

Intèrprets: Tom Hiddleston, Brie Larson, Samuel L. Jackson, John C. Reilly, John Goodman, Corey Hawkins, Tian Jing, Toby Kebbell, Jason Mitchell, Thomas Mann, Shea Whigham.

Gènere: Fantàstic, aventures, acció. USA, 2017. 120 min.

La concepció d’una nova pel·lícula de King Kong –la quarta de la història– en ple 2017 no té raó de ser si no estàs disposat a aportar coses noves. Sigui a nivell d’argument, de tonalitat, de reinterpretació de la història, d’evolució en l’apartat visual i tecnològic… alguna cosa havia de tenir per a reivindicar la seva aparició, 84 anys després de l’estrena de la primera King Kong. I la veritat és que a Kong: La Isla Calavera no se li pot negar un important grau de diferenciació respecte les seves predecessores, així com una actitud coherent en aquest sentit. Ara bé, que d’aquí en surti una bona pel·lícula ja és una altra història. És evident que Kong: La Isla Calavera no podia fugir de la seva condició de blockbuster massiu, i com a tal ofereix tot el ritme i diversió que es podia esperar d’ella, però també cal dir que a vegades costa passar totalment per alt l’absurditat del seu guió i la nul·la elaboració dels seus personatges.

L’elecció d’un director de la més pura escena independent com Jordan Vogt-Roberts per a encarregar-se d’una superproducció com aquesta ja és un potent senyal dels nous aires que Warner buscava per a la pel·lícula. Vogt-Roberts, que venia de rodar The Kings of Summer amb uns escassos 1,5 milions de dòlars, afronta els 185 milions de pressupost de Kong: La Isla Calavera amb unes intencions que s’evidencien sobretot en la primera meitat del film. Sorprèn, per exemple, la presentació del simi gegant: directa i amb tot el seu esplendor des d’un principi, amb la consciència que a aquestes alçades ja no cal un procés de revelació progressiva que vulgui generar expectació. Amb això, i sumant-hi la primera i sanguinària trobada amb els humans, Kong: La Isla Calavera no es preocupa per a guardar-se aquesta carta; la mostra des d’un inici. I no és mala idea.

Detalls com aquest desvien la pel·lícula de camins com el que trobàvem per exemple a l’últim Godzilla, on trigàvem ben bé una hora a veure el monstre en qüestió. No obstant, també es nota que Kong: La Isla Calavera pren la pel·lícula de Gareth Edwards (amb la qual comparteix aquest univers de monstres creat per Warner) com a inspiració en més d’una imatge. Jordan Vogt-Roberts també introdueix altres trets estilístics com la gran proximitat de la càmera en l’acció (espectacular i del tot immersiva en l’escena dels helicòpters, tot i que s’arrisca a cert mareig), de mode que no sempre busca el costat estètic de les imatges. En tot cas, la pel·lícula mai busca passar-se de profunda i compta amb tots els ingredients per a completar la quota d’una bona història fantàstica d’aventures. El ritme és imparable, sense grans baixades ni estancaments, i la història es preocupa perquè el ventall de criatures i la funció que juguen tingui la major varietat possible.

Tot i que l’enfocament de la història cap una funció lúdica i superficial no és cap misteri, el cert és que Kong: La Isla Calavera arriba a fregar el ridícul en alguns apartats. Els personatges són absolutament plans, sense cap mena d’interès particular ni relació concreta entre ells, cosa que els converteix en irrellevants. Tampoc són especialment graciosos, a excepció d’un John C. Reilly que aporta el toc pintoresc al conjunt, i l’únic element que els acaba distingint és la seva comprensió, o no, del paper de Kong a l’illa. De la resta d’elements sense sentit que formen part de l’acció –relativament assumibles en aquest tipus de pel·lícules–, millor no parlar-ne. Si bé el rigor no brilla per la seva abundància a qualsevol producció com aquesta, Kong: La Isla Calavera té el problema de quedar-se a mitges en el seu to: no s’arriba a apreciar de forma suficientment clara que no s’està prenent seriosament a si mateixa. A un títol com Pacific Rim, per exemple, aquest humor còmplice era molt més identificable.

Aquesta poca definició en la personalitat pròpia de la pel·lícula i en el tractament dels personatges contrasta amb el fet que Kong: La Isla Calavera arribi precisament per a explicar-nos una història diferent a la ja coneguda per tothom. Hi ha un esforç de contextualització i de mescla amb fets històrics reals, i fins i tot la banda sonora “setantera” ens trasllada fàcilment a aquella època; a més, tota la interacció amb Kong és força novedosa. Sorprèn, doncs, que no s’hagi aprofitat per a crear personatges mínimament atractius o amb un ganxo especial. És per això que el film quedarà com una eficaç revisió del cinema d’aventures dels anys 90, on la quantitat acaba passant una mica massa per davant de la qualitat, però tampoc no suposarà un títol suficientment memorable. I sí, és possible que la pel·lícula tingués potencial per a poder haver aspirat a més.