M.A.Confidential

Incerta Glòria

Director: Agustí Villaronga

Intèrprets: Marcel Borràs, Núria Prims, Oriol Pla, Bruna Cusí, Luisa Gavasa, Terele Pávez, Juan Diego, Fernando Esteso.

Gènere: Drama. Espanya, 2017. 110 min.

L’any 1937, en plena Guerra Civil espanyola, el tinent de l’exèrcit republicà Lluís de Brocà és destinat al Front d’Aragó, concretament a un petit poble situat en plena zona dels Monegros. Allà, el Lluís es retroba amb el Juli Soleràs, un vell amic seu, que li recorda que porta mesos sense escriure a la seva dona Trini, que viu a Barcelona. Des de la seva arribada, el Lluís nota que tothom parla de la misteriosa “Carlana”, una dona vídua que viu a la casa senyorial, a la part més alta del poble, per això comença a interessar-se per ella. 

La brometa sobre l’obsessió del cinema espanyol amb la Guerra Civil té, per què enganyar-nos, bona part de raó. Però també és veritat que quan la guerra es converteix en un element de context, que afecta a la trama però no n’és el focus principal, en poden sortir films amb personalitat. Un dels millors dels últims anys és Pa Negre, on Agustí Villaronga adaptava la novel·la d’Emili Teixidor per a convertir-la en un autèntic thriller rural. Set anys després, Incerta Glòria es pot considerar fàcilment la seva hereva en molts aspectes: un poblet aïllat en ple camp, uns habitants obligats a conviure amb la guerra i els soldats, i una misteriosa ombra del passat que ho sobrevola tot. No obstant, aquí els esforços de Villaronga per a crear una atmosfera incòmoda i anar desvetllant els secrets dels personatges no són suficients. En tenen la culpa una narració irregular i el poc èxit de la pel·lícula a l’hora de transmetre tot el dramatisme que pretén.

Incerta Glòria sorprèn per la lleugeresa amb què afronta la seva vessant enfocada a la Guerra Civil. En tot moment els militars desprenen la impressió que són allà fent més un “numeret” que no pas altra cosa. El tracte dels oficials entre ells no té cap mena de solemnitat, els soldats es comporten amb certa distensió, i fins i tot es parla amb tota normalitat de la presència de l’enemic a pocs metres. S’entén, doncs, la intenció de Villaronga de treure ferro a l’apartat pròpiament bèl·lic, si més no des del punt de vista dramàtic. Aquí, les ferides importants són d’un altre tipus, i encara estan obertes. Incerta Glòria vol acostar-se als mals de la guerra endinsant-se en els danys col·laterals que provoca als seus protagonistes; en el que suposa viure en unes condicions excepcionals dominades pel dolor, la por i la sensació que el futur ha deixat de ser un motiu d’il·lusió o esperança. Però aquest retrat no acaba de funcionar en tota la seva dimensió.

La figura sobre la qual pivota tota la història és la Carlana del poble: una femme fatale que arrossega les persones del seu voltant perquè acabin complint segons la seva voluntat i els seus interessos, i que es camufla sota l’aparença de vídua fràgil i inconsolable. Tothom parla d’ella des de la prudència, advertint del perill que suposa relacionar-s’hi o fer-hi tractes; i més d’un cop se la defineix com una “dona aranya”. Ara bé, realment el film ens transmet tota aquesta dimensió del personatge? La sensació és que es queda curt. És cert que l’actuació de Núria Prims és sens dubte el millor d’Incerta Glòria, i que Villaronga li dedica una cuidada caracterització i interpretació visual cada cop que apareix en pantalla. Ara bé, creure’s el seu poder magnètic o manipulador requereix un cert exercici de fe en l’espectador, ja que la narració no ens en dóna una explicació massa convincent. La relació que té amb el personatge del Lluís, per exemple, té una evolució massa sobtada, sense que realment es percebi un motiu per les reaccions per part d’ell.

Aquesta sensació de narració atropellada i incompleta és, en realitat, el principal problema que presenta Incerta Glòria. La relació d’amistat entre el Lluís i el Juli, les seves respectives històries amb la Carlana, el triangle sentimental que es forma amb el personatge de la Trini… tot va succeint així sense més, com si Villaronga donés per sobreentesa part de la informació que necessitem per a conèixer els personatges i saber ben bé com pensen. Sense anar més lluny, el personatge del Juli, que es percep com a figura important dins de la història, apareix i desapareix, dóna voltes, es rebel·la, va i ve de Barcelona… però en cap moment el film es para a explicar-nos qui és. A nivell global, hi ha una sèrie de “fets del passat” que Incerta Glòria utilitza com a comodí per a explicar un munt de diàlegs i situacions, però que a l’hora de la veritat s’introdueixen a corre-cuita o de forma no massa ben explicada.

La gran conseqüència de tot això és que costa establir una relació clara amb els protagonistes, i això deriva en una falta d’implicació a l’hora de viure la història. Hi ha una necessitat de comprendre millor per què fan el que fan, o per què canvien el seu rumb de la forma en què el canvien. Incerta Glòria avança i creix en contundència, però com a espectador no es percep de la mateixa manera. El film vol ser molt més contundent del que en realitat acaba sent, fins al punt que les seves escenes àlgides -que les té, i força potents- no desperten tota l’emoció desitjada. A banda de dirigir amb una gran qualitat, Villaronga torna a demostrar a Incerta Glòria que controla els entorns rurals i que els sap extreure el costat més obscur. Ara bé, a l’hora d’explicar la història, pren la novel·la original i es comporta com aquell lector que decideix obviar el pròleg i, de tant en tant, saltar-se unes quantes pàgines pensant que no passarà gran cosa. El resultat demostra el contrari.