Tommy Lee Jones és un d’aquells actors de qui sembla impensable poder dir res dolent. Tindrà papers més i menys afortunats, però la seva solvència i compromís amb el cinema són exemplars. Com a actor, ja ho té més que demostrat, però a sobre ja ens va demostrar fa uns anys que com a director també tenia un talent especial. Recordo que després de veure la més que recomanable Los Tres Entierros de Melquíades Estrada (2005) em vaig quedar amb ganes de veure més exemples de Lee Jones darrere la càmera, però han hagut de passar nou anys perquè s’animés a fer la seva segona pel·lícula. The Homesman repeteix gènere, el western, i explica la història d’un lladre de mines i una atrevida dona que s’uneixen per transportar tres dones boges des de Nebraska fins a Iowa, a finals del segle XIX.
Cine – 2014
Tot i que les seves últimes pel·lícules han provocat certa irregularitat, no descobrirem ara que David Fincher és un dels més grans de la nostra època. Sense anar més lluny, el cinema dels anys 90 no s’entén sense tres pel·lícules seves com Seven (1995), El Club de la Lucha (1999) o, en menor mesura, The Game (1997). Últimament, sembla que es decanta per l’adaptació de grans “best-sellers” contemporanis, i l’últim exemple és el de Gone Girl, una novel·la que aquí es va traduir com a Perdida (encara no està confirmat que la traducció s’apliqui al film), escrita per l’autora nord-americana Gillian Flynn. La història gira al voltant de la misteriosa desaparició d’una dona el dia del seu aniversari de boda i tot el posterior procés de recerca, liderat pel seu marit, qui a més del patiment per trobar-la, és objecte d’acusacions d’assassinat.
Non-Stop
Director: Jaume Collet-Serra
Intèrprets: Liam Neeson, Julianne Moore, Michelle Dockery, Lupita Nyong’o, Scoot McNairy, Nate Parker, Anson Mount.
Gènere: Acció, thriller. USA, 2014. 100 min.
El veterà agent Bill Marks, del servei aeri dels Marshalls d’Estats Units, empren un altre vol en què, de forma encoberta, ha de vetllar per la seguretat dels passatgers si es dóna una situació de perill. Quan és a bord i el vol ja s’ha enlairat, comença a rebre missatges al seu mòbil per part d’un desconegut que l’amenaça de matar una persona de l’avió cada 20 minuts si no se l’ingressa una gran quantitat de diners en un compte corrent.Tot i que la seva filmografia segueix combinant papers de tot tipus en qualsevol gènere, Liam Neeson s’ha convertit en tota una icona del cinema d’acció. Segurament ho ha fet sense buscar-ho en cap moment, però va ser sobretot l’estrena de la trepidant Taken (Luc Besson, 2008) on es va posar de manifest la particular potència i el gran carisma de l’actor nord-irlandès en aquest tipus d’històries. I curiosament ha estat un director català, Jaume Collet-Serra, un dels qui ha fet més per a consolidar-lo en aquesta posició. Primer va ser amb Sin Identidad, amb què Collet-Serra va fer el salt a Hollywood el 2011, i ara continua amb Non-Stop, que ha arrasat a la taquilla d’Estats Units gràcies a la seva absoluta identificació amb el thriller d’acció al més pur estil nord-americà. No ens descobrirà res de nou -al contrari, se li poden trobar desenes de referents-, però exerceix la seves funcions amb ofici i eficàcia, que no és poc.
Els capritxos de la vida, en aquest cas sumats als imprevisibles intervals temporals entre el rodatge d’una pel·lícula i la seva estrena, propicien que més d’un cop seguim veient en pantalla un actor que ja fa mesos que no és entre nosaltres. Tothom recorda el cas de Heath Ledger –El Caballero Oscuro va arribar sis mesos després de la seva mort, i el seu últim treball com a actor, El Imaginario del Doctor Parnassus, quan ja havia passat un any i mig-, i ara està succeint el mateix amb James Gandolfini, mort el juny de 2013. A finals d’any ja el vam poder veure a Sobran las Palabras, i serà aquesta tardor quan arribarà la seva última pel·lícula: The Drop. Marxarà, doncs, amb el que més li escau: un thriller policíac amb tocs mafiosos.
The Grand Budapest Hotel
Director: Wes Anderson
Intèrprets: Ralph Fiennes, Tony Revolori, Saoirse Ronan, Jude Law, Willem Dafoe, Tilda Swinton, Adrien Brody, Harvey Keitel, Edward Norton, Jeff Goldblum, F. Murray Abraham, Mathieu Amalric, Bill Murray, Owen Wilson, Jason Schwartzman, Tom Wilkinson, Léa Seydoux.
Gènere: Comèdia. USA, 2014. 100 min.
A inicis dels anys 30, durant l’incert període d’entreguerres a Europa, Gustave H. regenta el prestigiós Gran Hotel Budapest, situat en una regió dels Alps. Allà, comença una relació laboral, però també d’amistat, amb el nou mosso de vestíbul Zero Moustafa, que de seguida es converteix en el seu protegit. Després de la mort d’una de les hostes més fidels de l’hotel, amb qui Gustave mantenia un tracte “més que proper”, els dos assisteixen al funeral, on la família de la dona no els rebrà amb gaire simpatia.En els seus vint anys de carrera cinematogràfica, Wes Anderson ha estat un dels directors que s’ha guanyat a pols la virtut d’aixecar veneració i odi a parts iguals. La seva subjectivitat darrere la càmera, tant a nivell de direcció com d’estètica global, ha creat ja un segell propi i inconfusible, capaç d’atraure els seus incondicionals i repel·lir els qui no el suporten de forma quasi automàtica. Doncs amb El Gran Hotel Budapest sembla que Anderson tingui ganes d’accentuar encara més aquesta polarització, ja que el film és com una màxima expressió de tot el seu univers cinematogràfic plasmat al llarg de 100 minuts. Esteu avisats. Després de tota la tendresa que irradiava l’aventura de Moonrise Kingdom, aquí ens trobem davant una comèdia pura i dura caracteritzada per l’humor absurd i planer, l’extravagància de la trama, la caricaturització de tots els seus personatges i un immens dinamisme de l’acció.
300: Rise of an Empire
Director: Noam Murro
Intèrprets: Sullivan Stapleton, Eva Green, Rodrigo Santoro, Lena Headey, Jack O’Connell, David Wenham.
Gènere: Acció, bèl·lic. USA, 2014. 100 min.
Vora l’any 500 a.C., Grècia es prepara per un atac imminent de l’exèrcit persa que amenaça amb envair i destruir per complet el país. El general Temístocles, artífex d’una victòria grega uns anys abans, intenta que totes les ciutats s’uneixin per fer front al rei Xerxes i la guerrera Artemisa, que s’acosten cap a Grècia amb una enorme superioritat en nombre de soldats i també en armament.Recordo perfectament les sensacions amb què vaig sortir del cinema després d’haver vist 300: embadalit per l’inigualable espectacle visual que havia presenciat durant gairebé dues hores. Era plenament conscient que allò era el paradigma del cinema on l’estètica es troba per sobre de tota la resta, però la veritat és que aquell univers digitalitzat per on m’havia deixat portar tenia una efectivitat enorme. Vaig revisionar-la i vaig parlar d’ella durant un bon temps. No obstant, la idea d’una continuació no em generava una especial il·lusió. Ara que ha arribat, 8 anys després, les sensacions no són oposades, però sí força més tèbies. Com no podia ser d’altra forma, 300: El Origen de un Imperio recupera i mimetitza l’espectacularitat visual de la seva predecessora, però no assoleix tot l’èxit que pretén quan vol injectar èpica a la seva narració. Es queda en un bon entreteniment que, òbviament, demana a crits ser vist en una gran pantalla de cine.
Semblava que no arribaria mai. Ara sí, després d’anys de rumors de tota mena i dates d’estrena posposades una i altra vegada, l’esperada seqüela Sin City: A Dame to Kill For ja és una realitat. Caldrà esperar uns quants mesos, però almenys sabem que arribarà, que ja és molt més del que teníem. Agradés més o menys (personalment, em va encantar), no hi ha dubte que Sin City va causar impacte quan es va estrenar -ja fa nou anys!-, sobretot per la seva elegant estètica, que mimetitza per complet el còmic que adapta. Com era evident, la seqüela manté aquest estil visual i torna a estar codirigida per Robert Rodriguez i Frank Miller, autor del còmic en qüestió. La pel·lícula recupera força personatges de la primera part, i centra el seu argument en una història de venjança protagonitzada per Dwight (que canvia d’actor) i una misteriosa dama.
El gènere d’acció amb ciència-ficció i monstres monumentals pel mig pot haver tingut un abans i un després amb l’estrena de Pacific Rim. O potser no, qui sap, però és el primer que em ve al cap després de veure el tràiler definitiu de Godzilla. Sí, és un “remake” d’un “remake”, no pot ser pitjor en aquest sentit, però la sensació és que, igual que Guillermo del Toro ara fa un any, sembla que han entès un cop més la fórmula per fer aquest tipus de pel·lícules. El director és Gareth Edwards, en el que tot just és el seu segon film després de Monsters (2010), i l’argument protagonitzat pel monstre més famós del món ja el coneixem pràcticament tots, tot i que aquest cop s’haurà d’enfrontar a altres criatures, a més dels humans.
Una de les tendències que s’han anat imposant en el món del cinema és l’extensa incapacitat de fer tràilers sense haver d’explicar dues terceres parts de l’argument de la pel·lícula en qüestió. Potser per aquesta raó, celebro de forma especial cada cop que n’apareix un que realment compleix la seva funció: presentar un petit tast del film de forma sorprenent i atractiva, deixar-nos la mel als llavis amb poc més d’un minut, i fins i tot tenir una narrativa pròpia. És per això que cal parlar de Locke, un thriller britànic escrit i dirigit per Steven Knight (guionista de Promesas del Este) sobre el gir radical que experimenta la vida d’un home després d’una simple trucada telefònica mentre torna a casa de treballar.
Seth MacFarlane ha decidit fer el salt cinematogràfic definitiu. El creador de Padre de Familia i American Dad ja va debutar com a director fa un parell d’anys amb Ted, una comèdia gamberra que va funcionar prou bé, però si llavors la seva presència va ser “virtual” a través de la veu de l’ós de peluix protagonista, ara és llença per complet a la piscina i no només dirigeix, sinó que també encapçala el repartiment de Mil Maneras de Morder el Polvo (traducció coberta de glòria de A Million Ways to Die in the West, se n’han deixat 999.000 pel camí). Es tracta d’un western en forma de comèdia ambientat a finals del segle XIX, en un poble d’Arizona on l’índex de mortalitat és especialment elevat, i explica la història d’un granger que ha de posar a prova el seu coratge per guanyar-se el cor d’una misteriosa dona que acaba d’arribar.



















