M.A.Confidential

Ted

Director: Seth MacFarlane

Intèrprets: Mark Wahlberg, Mila Kunis, Seth MacFarlane (veu), Joel McHale, Giovanni Ribisi, Sam J. Jones.

Gènere: Comèdia, fantàstic. USA, 2012. 100 min.

Seth MacFarlane va convertir-se durant la passada dècada en una de les figures prominents del post-humor televisiu. El creador de Padre de Familia i American Dad, entre altres, va sorprendre amb unes sèries d’animació, especialment la primera, que donaven una volta de rosca més al camí que havia marcat Matt Groening amb produccions com Los Simpson o Futurama. El de MacFarlane és humor molt corrosiu, irreverent, absurd i bastant surrealista, sense cap respecte envers res ni ningú i totalment mancat de tabús. Tot val i tot ha de ser tractat de la mateixa forma. A Ted, els fans de Padre de Familia de seguida identificaran els trets inconfusibles de MacFarlane, tot i que la pel·lícula marqui distàncies importants amb les seves sèries i suavitzi el seu conjunt. I és que en el fons estem davant d’una comèdia romàntica d’estructura molt típica i previsible, però vestida amb un estil que la fa molt més divertida de l’habitual.

Ted presenta l’habitual plantejament en què una parella es veu condicionada per la presència d’un tercer, i en què el protagonista arriba a aquell temut instant en què ha de prioritzar la relació amb la dona de la seva vida o l’amic inseparable de la infància. En aquest cas, a banda de la circumstància que aquest amic és un ós de peluix que parla, la decisió comporta el pas definitiu de John cap a la maduresa, la qual encara no ha assolit tot i els seus 35 anys. En el fons, aquesta resistència a madurar, a comportar-nos com a adults i abandonar el nen o l’adolescent irresponsable que portem dins és un element -probablement autobiogràfic- que marca tot el que fa Seth MacFarlane. No només això, la presència d’un personatge de fantasia, però que es comporta com un humà i encarna tot allò socialment mal vist (alcohol, sexe, drogues…), també és un recurs que trobem tant a Padre de Familia (el gos Brian) com a American Dad (l’alien Roger).

D’altra banda, la pel·lícula també conté tots els altres ingredients propis de MacFarlane, com els referents dels anys 80, la introducció de referències a personatges de la cultura de masses actual, diàlegs estúpids sobre la quotidianitat, bromes racials i religioses que esquitxen cap a totes bandes i fins i tot un gran duel al més pur estil Peter Griffin vs. pollastre (qui conegui Padre de Familia, sap de què parlo). A més a més, incorpora diversos “cameos”, alguns d’ells força il·lustres, que afegeixen atractiu al film. Tot plegat aporta grans dosis d’humor i escenes realment divertides, que, en tot cas, no aconsegueixen amagar una trama d’allò més convencional i una vessant sentimental de la pel·lícula que a vegades ensucra un pèl massa el conjunt, però que en el fons pertoca a tota comèdia romàntica. Això fa que Ted no resulti tan incendiària com alguns voldrien, però esperar tota la mala llet de MacFarlane en una pel·lícula així seria pecar d’ingenus.

Com indica el seu propi títol, la pel·lícula té la seva basa principal en el personatge de Ted, l’animació del qual permet que estigui brillantment integrat amb tota l’acció real. El personatge porta, com no podia ser d’altra forma, la veu de Seth MacFarlane (a la versió doblada és Santi Millán i, segons m’han dit, de forma no gaire afortunada) i sorprèn amb les seves sortides fora de lloc i punyals a tort i a dret. La seva caracterització està perfectament aconseguida i de seguida el percebem com un personatge humà més. Pel que fa a Mark Wahlberg, compleix força bé en la seva interacció fictícia amb Ted, tot i que els seus bíceps no acabin d’encaixar amb aquest tipus de paper. Per la seva banda, l’atractiva Mila Kunis funciona a la perfecció com a cara bonica de la pel·lícula, tot i que el seu personatge tampoc dóna per gaire, no ens enganyem.

A pesar que no estem davant l’argument més original de la història, el ritme narratiu de Ted i l’eficàcia i frescor del seu humor fa que la pel·lícula passi volant i que el conjunt sigui força sòlid. A més, no és una comèdia superficial, ja que com he dit abans parla d’aquesta immaduresa que actualment identifica a una generació concreta i aquesta por a deixar enrere tot allò que ens va fer feliços durant la nostra joventut. Sense ser un prodigi, Ted està per sobre la mitjana d’aquest tipus de pel·lícules i és probable que acabi com una de les millors comèdies comercials d’aquest anys. Seth MacFarlane ha sabut portar al cinema la seva forma de fer, adaptant-se al format i equilibrant forces, però sense perdre la seva essència descarada, provocadora i ofensiva. Els fans de les seves sèries i els qui sàpiguen entendre aquest tipus d’humor no en sortiran decebuts.