M.A.Confidential

Pacific Rim

Director: Guillermo del Toro

Intèrprets: Charlie Hunnam, Idris Elba, Rinko Kikuchi, Charlie Day, Diego Klattenhoff, Burn Gorman, Ron Perlman, Santiago Segura.

Gènere: Ciència ficció, acció. USA, 2013. 130 min.

Al llarg de la seva història, el cinema ens ha fet presenciar l’atac de monstres de tot tipus al nostre planeta. Criatures altes com gratacels que resultaven pràcticament immunes a qualsevol armament amb què se’ls pogués fer front, ridiculitzant míssils, avions, tancs i el que se’ls posés per davant. Llavors, per què no igualar forces fabricant robots gegants amb la mateixa estatura i potència? Una idea tan aparentment simple com aquesta no s’ha materialitzat fins que el senyor Guillermo del Toro s’ha decidit a regalar-nos Pacific Rim, una història que d’una banda porta els esquemes del cinema catastròfic un pas més enllà i de l’altra rememora la seva vessant més purament lúdica. Sí, són robots gegants contra monstres gegants, és cinema “pop” en la seva màxima expressió, al servei de l’espectacle per sobre de tot, però no podem oblidar que, agradi o no, el setè art també ha estat, és i serà això. I Pacific Rim n’és el seu exponent més brillant en els últims temps.

Poc esperava escriure això quan vaig veure els tràilers de la pel·lícula fa uns mesos. Veia una versió encara més exagerada i descarada de la buidor i l’avorriment que solien generar aquest tipus de films, però Guillermo del Toro ha capgirat tot això per infligir-hi una mescla de talent artístic i capacitat nostàlgica; ha tret el nen que porta dins per convidar-nos a fer el mateix i a deixar-nos portar de forma irracional pels excessos de Pacific Rim. Tot és tan simple, tan estereotipat, tan previsible i tan desproporcionat… però al mateix temps el conjunt és tan conscient de tots aquests adjectius, que es converteix en entranyable. La pròpia pel·lícula s’encarrega de demostrar-nos en més d’una ocasió que no es pren seriosament a si mateixa i que buscar-li el component humà, la profunditat de la trama o la rellevància del missatge és tan inútil com totalment inapropiat. I aquesta gran honestedat és, precisament, el gran encert i el secret de l’èxit de Pacific Rim.

Un robot gegant avançant per una ciutat a punt d’utilitzar un vaixell a mode de bat de beisbol per atacar un monstre. Possiblement és la imatge que millor resumeix l’esperit d’aquesta pel·lícula: si ens flipem, anem a flipar-nos de veritat, portant l’espectador allà on vol, amb decisió. I és que tots tenim dins un nen amb ganes de destruir coses, no ens enganyem, i quan ens mostren això gaudim com si tinguéssim deu anys. Si després les diferents històries personals dels personatges són fluixes i tòpiques, poca importància li donem, ja que el que volem és més acció. El disseny dels robots és tan atractiu com equilibrat, dotant-los de l’armament i la tecnologia més aparatosa, però també fent-los vulnerables davant uns Kaiju que no es queden gens enrere en espectacularitat. Són combats mastodòntics, portats a l’extrem en dimensions i capacitat destructiva, però també estudiats. Del Toro tracta a bons i dolents amb el mateix respecte i dedicació, i aquest és un gran punt a favor.

En una pel·lícula d’aquest tipus, els actors saben que no és la seva oportunitat d’or per a lluir-se a nivell de qualitat interpretativa, per tant han d’afrontar-la decidits a aportar el màxim a l’objectiu global; i compleixen. Charlie Hunnam (conegut per protagonitzar la sèrie Sons of Anarchy) resol amb solvència el seu primer paper protagonista important a la gran pantalla, mentre que Idris Elba fa gala de la seva imponent presència per tornar-se a allunyar de la imatge de Luther o The Wire i també convenç en l’altre paper principal (a pesar del bigotet). Pel que fa a la resta, destacar les aparicions del sempre inigualable Ron Perlman i d’un Santiago Segura que posa una de les notes més divertides de la pel·lícula. En general, els actors s’emmotllen als clixés de cada personatge, des dels científics tocats de l’ala, passant pel tio dur de torn que s’acaba estovant i fins a la noia que arrossega problemes d’infantesa i els acaba superant. Res de nou, però d’altra banda res que no es busqui de forma deliberada.

La producció també es beneficia de l’èpica banda sonora de Ramin Djawadi (creador de les sintonies de Prison Break o Juego de Tronos, entre altres) i una qualitat visual molt treballada, que fàcilment hauria pogut atabalar l’espectador pels seus excessos, però que gràcies a la gran direcció de Guillermo del Toro el permet gaudir de l’acció en tot moment. I és que els 130 minuts de Pacific Rim passen volant, ni més ni menys. En resum, que el director mexicà se’ns ha ficat a la butxaca gràcies a la seva capacitat de dotar a un film eminentment comercial de l’autoconeixement i a honestedat que tan trobàvem a faltar en aquest gènere, i que ens ha fet rememorar títols dels 90 com Independence Day (hi té molts paral·lelismes) que tants cops vam veure en VHS. Els qui no apreciïn la vessant més “superficial” del cinema d’acció com a entreteniment, fugiran de Pacific Rim, però els qui de tant en tant busquem dues hores per simplement passar-ho bé davant la pantalla, voldrem més. Fins i tot, voldrem que ens comprin un robot. Si és que en el fons, som com criatures.