Sembla que Oliver Stone s’ha deixat de tonteries i està disposat a fer-nos gaudir de nou. Després d’una dècada vagant pel panorama cinematogràfic amb despropòsits com World Trade Center o Alejandro Magno i controvertits documentals com Comandante i South of the Border, el director recupera el seu esperit dels 90 i adapta Savages, un dels “best sellers” de més èxit de Don Winslow, per presentar-nos un thriller ambientat en el món del tràfic de drogues a la frontera entre Estats Units i Mèxic. La història, carregada de trames i personatges, arrenca amb el segrest de la nòvia d’uns cultivadors de marihuana, que s’enfronten a un perillós càrtel mexicà per recuperar-la. Colors pujats, estètica “videoclipera” i que corri la sang!
Arxius
All posts by Martí
Fidel a la seva cita anual, Woody Allen presenta la seva nova comèdia i estrena capital europea. Aquest cop, Roma és la protagonista de la col·lecció de postals que inclouen totes les pel·lícules del director novaiorquès en la seva particular gira europea i, com no podia ser d’altra forma, també el nom de la ciutat forma part del títol: To Rome With Love. Després de la petita joia de Midnight in Paris, Allen recupera el seu típic format de comèdia coral en què presenta quatre històries paral·leles que probablement s’acabaran trobant, molt a l’estil de Conocerás al Hombre de Tus Sueños. Per ara, el tràiler no promet massa, però sí que hi ha una gran novetat a celebrar, i és que el director torna a posar-se davant la càmera, sis anys després.
[REC] 3: Génesis
Director: Paco Plaza
Intèrprets: Leticia Dolera, Diego Martín, Emilio Mencheta, Javier Botet, Mireia Ros, Àlex Monner.
Gènere: Terror, comèdia. Espanya, 2012. 80 min.
El Koldo i la Clara celebren el seu casament somiat. Després de la cerimònia religiosa, tots els convidats es traslladen a una antiga sala de festes per celebrar el convit, però, quan tot sembla anar com una seda, el tiet del nuvi cau del primer pis i mossega una de les invitades. A partir d’aquí, el caos s’apodera del lloc, el número d’infectats creix cada vegada més i sobreviure es converteix en una missió quasi impossible.La saga de terror per excel·lència del cinema espanyol demostra que té corda per estona. Tot i els dubtes que va generar la fluixa [REC] 2 (2009), que va posar en dubte la necessitat d’allargar l’impacte que havia tingut la sorprenent [REC] (2007), els creadors de la saga Jaume Balagueró i Paco Plaza han sabut reinventar-ne l’enfocament i oferir una tercera entrega (en aquest cas, dirigida només per Plaza) que sap mantenir-se fidel al concepte inicial, però amb una personalitat diferent i uns objectius renovats. [REC] 3: Génesis no abandona el gènere terrorífic, però s’acosta de forma molt més clara a la comèdia que no pas al suspens i tensió constant que buscaven les seves dues antecessores. També l’apartat visual és diferent, ja que l’efecte de la càmera en mà es reserva tan sols pels primers minuts del film i queda definitivament abandonat just després de l’aparició del títol de la pel·lícula. Tota una declaració d’intencions.
Torna un dels grans provocadors del cinema actual. Després de posar-se a la pell d’un reporter de Kazakhstan a Borat i d’un amanerat periodista de moda a Brüno, el camaleònic Sacha Baron Cohen es transforma ara en el General Aladeen, un dictador àrab que és convidat a Estats Units perquè ofereixi un discurs a les Nacions Unides. El Dictador arriba amb el mateix propòsit que les seves antecessores: afrontar amb un humor aparentment fàcil i simple, però de missatge profundament irònic, els aspectes més espinosos de la societat nord-americana. En aquest cas, és força evident per on aniran els trets.
En plena era de la digitalització i el 3D, sempre és curiós fer un salt enrere (especialment pels que ho vàrem viure) i imaginar com serien algunes coses adaptades a l’entorn tecnològic de fa 25 anys. En aquest cas, el dissenyador Eric Palmer ha convertit uns quants pòsters de conegudes pel·lícules de la història del cine a una caracterització en 8-bits, la que es feia servir pels primers videojocs i que molts vam tenir la sort de gaudir. El resultat és força catxondo. Aquests en són alguns exemples (click a la imatge per ampliar):
We Need to Talk About Kevin
Director: Lynne Ramsay
Intèrprets: Tilda Swinton, Ezra Miller, John C. Reilly, Jasper Newell, Rock Duer, Ashley Gerasimovich.
Gènere: Drama, thriller. Gran Bretanya, 2011. 110 min.
La vida d’Eva Katchadourian canvia per complet quan queda embarassada, de forma no desitjada, del seu fill Kevin. A pesar dels seus esforços, Eva no pot amagar el seu poc afecte cap al nen i la relació entre els dos cada cop es complica més a mida que Kevin va creixent. Poc a poc, el fill es dedica sistemàticament a fer-li la vida impossible a la seva mare, amb conseqüències que s’aniran agreujant amb el pas del temps.El cinema britànic segueix colpejant amb força i sacsejant consciències. Després de l’impressionant exercici sobre el sentiment de culpa plasmat per Steve McQueen a Shame, ara és Lynne Ramsay qui n’agafa el relleu per presentar-nos una obra que afronta també la culpabilitat, però des del punt de vista de la frustració maternal i de la forta càrrega del penediment. Amb una narració explícita, però d’estructura complexa i carregada de detalls i al·legories, Tenemos que Hablar de Kevin conté un atractiu molt especial que atrapa des del primer moment i avança de forma implacable fins el seu desenllaç, mantenint una intensitat molt alta. Tot i algun excés de sofisticació i extremisme per part de la directora a l’hora d’imposar el seu marcat exercici d’estil, el film aconsegueix calar en l’espectador gràcies al seu caràcter obsessiu i la seva habilitat per jugar amb la nostra expectació fins l’últim moment.
Intouchables
Directors: Olivier Nakache, Eric Toledano
Intèrprets: François Cluzet, Omar Sy, Anne Le Ny, Audrey Fleurot, Clotilde Mollet, Alba Gaïa.
Gènere: Comèdia. França, 2011. 105 min.
Philippe, un ric aristòcrata parisenc que ha quedat postrat en una cadira de rodes després de quedar tetraplègic a causa d’un accident de parapent, decideix contractar com a assistent a Driss, un jove immigrant que acaba de sortir de la presó i viu en un barri marginal de la ciutat. Tot i la seva aparent incompatibilitat, Philippe l’escull per davant d’altres candidats que semblaven molt més apropiats. Després d’uns inicis força difícils, la relació comença a rutllar a mesura que cadascun va descobrint el que li aporta l’altre, fins que arriben a convertir-se en inseparables.Rècord històric d’espectadors a França, on ja s’apropa a la vertiginosa xifra de 20 milions de persones i ha encapçalat la taquilla durant deu setmanes consecutives, entusiasme gairebé unànime per part de la crítica i frec a frec directe amb tota una guanyadora de l’Oscar com The Artist als premis del cinema francès. La carta de presentació d’Intocable impressiona, i un cop vista resulta força comprensible que hagi rebut aquests nivells tan alts d’acceptació. La naturalitat, el respecte i l’espontaneïtat amb què la pel·lícula encara una temàtica tan delicada com la discapacitat, juntament amb l’habilitat per a tocar la fibra de l’espectador sense necessitat de recórrer a la llagrimeta fàcil, són clau en la seva capacitat per a commoure el públic de forma tan generalitzada. Gràcies a això, Philippe i Driss ja s’han convertit en una de les parelles estrella dins del gènere de la comèdia més recent.
Cada any, l’entorn mediàtic cinematogràfic ve marcat per tres o quatre títols que estan destinats a rebentar taquilles a nivell mundial i acumular protagonisme a tots els mitjans de comunicació. Indubtablement, un d’ells és Prometheus, el nou projecte de ciència-ficció de Ridley Scott, del qual ja fa mesos que es parla i que ara mateix centra tota l’atenció gràcies a l’aparició del seu primer tràiler de llarga durada. El film explica la història d’uns exploradors que busquen els orígens de la vida al planeta Terra i que durant la seva missió es topen amb uns convidats que no esperaven trobar. Tot i els rumors que es tractava d’una preqüela d’Alien, el propi Ridley Scott ho ha desmentit; en tot cas, les reminiscències són força clares.
Pot ser que estigui en hores baixes, pot ser que s’hagi autoencasellat, però s’ha de reconèixer que Tim Burton ens ha descol·locat una mica a tots amb l’esperat tràiler de la seva nova pel·lícula, Dark Shadows. I és que el títol no pot ser més enganyós veient el color i to humorístic que desprenen les primeres imatges del film, que ens presenta la història d’un vampir que, després de rebre un encanteri d’una bruixa i quedar sepultat viu durant més de 200 anys, es troba de nou a casa seva i es veu obligat a adaptar-se a la vida dels anys 70. Una comèdia de terror que no abandona l’estil gòtic tan particular de Burton, però que té un toc autoparòdic que pot ser interessant.
The Ides of March
Director: George Clooney
Intèrprets: Ryan Gosling, George Clooney, Evan Rachel Wood, Philip Seymour Hoffman, Paul Giamatti, Marisa Tomei.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 95 min.
El partit demòcrata nord-americà afronta a Ohio la fase final de les eleccions primàries que decidiran el candidat a president dels Estats Units. Stephen Myers és el jove director de comunicació de la campanya del governador Mike Morris i el principal cervell de la seva estratègia, però ha de veure’s les cares amb persones molt més experimentades que ell. Poc a poc, descobreix que no pot fiar-se de ningú i que el món de la política és molt més despiadat del que ell creia.En temps de l’imperi romà, els anomenats idus de març coincidien amb el dia 15 d’aquest mes i eren considerats com una època de bons auguris i esperança, però el seu significat va canviar després que Juli Cèsar fos assassinat precisament en aquesta data i va passar a convertir-se en un dia on calia estar alerta davant uns esdeveniments podien ser traïdors. Aquest concepte històric (gràcies Wikipedia) ha estat simbòlicament traslladat a l’actualitat per part de l’escena política nord-americana, ja que tant el partit demòcrata com el republicà celebren el tram clau de les seves eleccions primàries durant aquestes mateixes dates, i és el que dóna títol i sentit a la tercera pel·lícula de George Clooney com a director. Amb Los Idus de Marzo, el seductor per excel·lència de Hollywood comença a esvair qualsevol dubte sobre la seva qualitat darrere la càmera i s’envolta de grans actors per firmar un drama polític intens, intel·ligent i amb les idees molt clares.



![[REC] 3](https://maconfidential.com/wp-content/uploads/2012/04/rec-31.jpg?w=627)
















