Després de tres mesos de confinament, l’endarreriment de desenes d’estrenes importants i els vaivens de restriccions a les sales, poques llistes del millor de l’any poden dur més asteriscs que la del 2020 que acabem de tancar. No obstant, de cinema, n’hem seguit veient: ja sigui durant el primer tram de l’any o en el parèntesi d’estiu i tardor, com a tots els festivals que s’han adaptat al format online i a les diferents estrenes en plataformes de streaming. Gràcies a això, es pot fer perfectament una llista de les millors pel·lícules de l’any, les quals ho mereixen tant com la d’anys anteriors, per molt condicionada que aquesta pugui estar per totes les absències provocades per la pandèmia. Deu títols que ens han fet vibrar des de la butaca del cine (poques) o ens han permès descobrir nous talents i sorpreses des del sofà de casa (la majoria). Aquesta és doncs, la llista de les millors pel·lícules de 2020 segons M.A.Confidential:
Taika Waititi s’ha erigit com una de les personalitats més excèntriques i pintoresques que han arribat a Hollywood els últims anys, i JoJo Rabbit és la pel·lícula que millor ho exemplifica. El director neozelandès s’atreveix amb una visió satírica, però gens exempta de cinisme i crueltat, sobre els primers anys del nazisme a Alemanya. I ho fa amb la capacitat de fer-nos riure i plorar; de divertir-nos, però a la vegada sent conscients de la gravetat del que explica. JoJo Rabbit és una raresa que, a pesar de totes les contradiccions que sembla incloure, acaba funcionant d’allò més bé. [crítica / tràiler]
El Festival D’A sol aportar algunes de les millors produccions independents de cada any, i aquest no n’ha estat una excepció. Acompanyant una jove mare soltera i els seus dos fills, la mexicana Los Lobos fa un dur retrat de l’anti-somni americà i s’erigeix gairebé com una germana petita de The Florida Project. Gràcies a la naturalitat amb què capta, sobretot, la vida dels dos nens que han de passar hores tancats mentre la seva mare treballa, Los Lobos troba una tonalitat molt equilibrada entre la seva innocència, la seriositat del drama que estan passant i, fins i tot, certs moments per al somriure. Tota una joia. [crítica / tràiler]
De la mateixa manera que Pixar i Ghibli són tòtems dins del món de l’animació, potser caldria començar a parlar també, i salvant les distàncies, de Cartoon Saloon. Després d’obres tan destacades com El Pan de la Guerra o El Secreto del Libro de Kells, l’estudi irlandès torna a situar-se a un nivell molt alt amb Wolfwalkers. Aquesta història d’humans i llops, a mig camí entre El Libro de la Selva i La Princesa Mononoke, enlluerna gràcies a un estil visual deliciós i també a un enorme sentit de l’humor i de l’aventura. Si gaudís d’una mica més de popularitat, Wolfwalkers podria convertir-se perfectament en un clàssic contemporani. [crítica / tràiler]
De totes les pel·lícules estrenades per Netflix durant el 2020, que no han resultat poques, no hi ha dubte que la més sòlida de totes ha estat El Juicio de los 7 de Chicago. Amb el sempre punyent Aaron Sorkin al capdavant, aquest relat sobre el popular judici a set ideòlegs antisistema a finals dels anys 60 no només revela les injustícies d’aquest procés en sí, sinó que ofereix un interessant retrat dels diferents angles d’aquesta lluita. Sorkin aposta per un ritme molt més dinàmic i una estructura narrativa idònia perquè El Juicio de los 7 de Chicago enganxi de principi a fi. [crítica / tràiler]
El cinema europeu mai falla, i aquest any cal aturar-se a la que va ser l’aposta polonesa per als Oscars 2020. Corpus Christi ens trasllada a la Polònia rural de la mà d’un jove exdelinqüent que aprofita les circumstàncies per a convertir-se en el capellà d’un poble, i deixa al descobert les contradiccions i hipocresies d’aquells que viuen completament regits per la fe. Un film marcat per la potència de la seva fotografia i pel magnetisme d’un jove protagonista que, a la vegada, representa una bufetada de modernitat a una societat que ha quedat antiquada. Corpus Christi ha estat d’aquelles que ha deixat empremta. [crítica / tràiler]
Sabent que Pixar estrenava pel·lícula a finals d’any, aquest no es podia donar per tancat fins llavors. I realment ha valgut la pena apurar. Soul és una nova demostració de la inigualable capacitat de la factoria d’animació per a representar allò més profund i intangible dels humans, i traslladar-ho a una història que, a més, combina tons i estils visuals de forma sorprenent. Tot i deixar també certa sensació que Pixar potser hauria d’anar canviant de tendència, Soul conté tantes coses ben resoltes i tants moments de gran cinema, que passa a formar part del millor de l’any sense discussió. [crítica / tràiler]
A cada festival hi sol haver aquella “pel·lícula de què tothom parla”, i en aquest Atlàntida Film Fest 2020, aquesta ha estat sens dubte La Pintora y el Ladrón. Aquest documental noruec parteix d’una morbosa trobada entre una pintora i l’home que va robar un quadre seu d’una exposició, però poc a poc es va convertint en un retrat social i personal molt més profund i impactant. Gairebé sense que ens n’adonem, La Pintora y el Ladrón passa del pla anecdòtic del seu inici a endinsar-nos en dos personatges realment complexos i, també, imprevisibles. Tota una sorpresa. [crítica / tràiler]
Sembla que faci segles, però l’any va començar amb una de les grans sensacions de la temporada de premis. I no va decebre. Amb 1917, Sam Mendes ens va deixar tots petrificats a la butaca gràcies a una experiència bèl·lica completament immersiva en forma de (fals) pla seqüència entre trinxeres, camps de batalla i pobles destruïts durant la 1a Guerra Mundial. Tot i l’argument funcional i certa fredor respecte els personatges, 1917 aconsegueix atrapar-nos per complet dins de l’horror de la guerra, i no ens en deixa sortir fins que, per fi, la càmera decideix aturar-se. [crítica / tràiler]
El clima inhòspit i monocrom d’Islàndia la converteix en un escenari ideal per a crims, drames i traumes impossibles d’esborrar. Exactament això és el que trobem a Un Blanco, Blanco Día, flamant guanyadora del Festival D’A 2020. Una història cuinada a foc lent i marcada pel dolor, la redempció i també el poder dels llaços familiars, enmig d’un entorn que un dia pot ser d’una enorme bellesa, i l’altre convertir-se en tot un malson. Liderada per un fred i contundent Ingvar Sigurdsson, Un Blanco, Blanco Día és una d’aquelles pel·lícules que acaba calant de forma molt intensa. [crítica / tràiler]
Sempre envoltat de controvèrsia, sempre adorat o dilapidat, però, agradi o no, Christopher Nolan ha tornat a ser una de les sensacions de l’any. Tenet és un altre pas més quant a ambició i a rinxolar el rinxol en la seva relació cinematogràfica amb l’espai-temps, i es converteix en un espectacle majúscul. S’hi poden trobar costures i aspectes millorables, però el que ens ofereix ens fa recordar una i altra vegada totes aquestes dimensions visuals i narratives on només el cinema és capaç d’arribar. Per tot això, i també per la seva aposta per la pantalla gran quan més falta li feia, Tenet quedarà sens dubte com la gran pel·lícula d’aquest 2020 que acabem de tancar. [crítica / tràiler]
Martí
