Jojo Rabbit
Director: Taika Waititi
Intèrprets: Roman Griffin Davis, Taika Waititi, Scarlett Johansson, Thomasin McKenzie, Sam Rockwell, Rebel Wilson, Alfie Allen, Stephen Merchant, Archie Yates.
Gènere: Comèdia, bèl·lic, drama.
País: USA, 2019. 105 min.
Jojo Betzler és un nen de 10 anys que pertany a les Juventuts Hitlerianes. Viu amb intensitat la seva educació ideològica, i fins i tot conversa de forma imaginària amb el propi Hitler, però la seva incapacitat per a ser violent li provoca les burles i el menyspreu de la resta de nens. Aquesta situació encara es complica més quan Jojo comença a descobrir que la seva mare guarda alguns secrets sorprenents.
Alguns dels moments més recordats de La Vida es Bella són, sens dubte, aquells en què Roberto Benigni capgira la percepció del seu fill per a fer-lo creure que, enlloc de ser en un camp de concentració, estan participant a un gran joc. D’aquesta manera, algunes escenes terribles de l’Holocaust eren capaces de treure’ns un breu somriure de tendresa. A Jojo Rabbit, Taika Waititi pren alguns dels mateixos elements, però els revoluciona completament per a buscar un objectiu del tot diferent: ridiculitzar el nazisme des de la mirada infantil d’un nen que creu viure’l amb una absoluta convicció i serietat. I no és gens fàcil el que aconsegueix, ja que la història mescla tons i estats d’ànim de forma sobtada, de mode que podem estar rient per algun detall ple d’humor esperpèntic i a continuació ser colpejats pel veritable drama de la situació. Per aquest motiu, Jojo Rabbit pot desconcertar de forma puntual, però si s’assimila bé la seva proposta, resulta una proposta veritablement insòlita.
Estem davant d’una d’aquelles pel·lícules que estan profundament marcades per la personalitat del seu director. Per a tothom qui conegui Taika Waititi i la seva particular vena humorística (Lo que Hacemos en las Sombras, Thor: Ragnarok), trobar-se amb la caricatura absurda i infantilitzada que sovint domina Jojo Rabbit és del tot comprensible. Ell, i només ell, podia encarnar aquest Adolf Hitler pueril i amanerat: una visió idealitzada des del punt de vista del protagonista de deu anys, però que per a nosaltres rebaixa el personatge a una paròdia ridícula. En ocasions, inclús resulta propera a aquell Charles Chaplin jugant amb la bola del món a El Gran Dictador (1933). A través d’aquest enfocament, i mantenint el punt de vist en el petit Jojo, el que fa Waititi és equiparar constantment el pensament nazi a quelcom infantil i irracional. I tot i que a vegades Jojo Rabbit presenta situacions realment grotesques, l’aposta funciona perquè es percep aquest rerefons ofensiu.
Però la gràcia de Jojo Rabbit és que no es converteix en una tonteria darrere l’altra, sinó que aquests punts de deliri es combinen amb dues trames que perfectament podrien pertànyer a una altra pel·lícula. La primera, basada en l’amistat i també en aquest inici de “maduració” de Jojo, que es contraposa amb tot allò que li han estat ensenyant fins ara. I la segona, centrada en l’amor maternal, amb una fantàstica Scarlett Johansson en el paper d’aquesta mare capaç d’anar en contra dels seus propis ideals i seguir la corrent al seu fill per tal de protegir-lo; el que seria aquesta versió capgirada, en certa manera, de La Vida es Bella. Hi ha instants en què aquesta fluctuació de tons de Jojo Rabbit resulta un pèl massa sobtada, de mode que pot descol·locar l’espectador i la seva forma de reaccionar davant el que està veient, però en general Taika Waititi troba un equilibri molt meritori. I és que la gravetat de la història, per molt que ens faci riure, hi és present en tot moment.
Resulta molt interessant com, al contrari d’altres històries com El Laberinto del Fauno, on els nens recorren a la fantasia per a mirar d’alienar-se del terror de la realitat que els envolta, a Jojo Rabbit el món fantàstic és el que el jove protagonista percep com a real; perquè així li han inculcat. “Els jueus et poden llegir la ment”, li han explicat. I és a mida que comença a comprovar certes coses, que ho va posant en dubte. En tot cas, s’agraeix que Waititi es mantingui fidel al seu estil fins el final, fins i tot subratllant i exagerant algunes escenes, sobretot gràcies al muntatge musical. Amb tot això, la pel·lícula tenia força números per a resultar frívola, però ho evita. Hi ha un espai predominant per a la rialla, però també funciona quan la tendresa s’apodera d’algunes situacions, i en cap moment relativitza la gravetat de l’entorn; fins al punt que pot arribar a resultar veritablement dramàtica. Aquesta mescla fa de Jojo Rabbit un film molt particular, que provocarà reaccions molt diverses, però que en tot cas confirma la valuosa personalitat d’un Taika Waititi que, a dia d’avui, és molt necessari.
Martí
