M.A.Confidential

Pocs dies després de clausurar l’Atlàntida Film Fest 2020, continuo repassant els títols vistos d’aquesta desena edició del festival online de Filmin. Aquest cop, amb el fantàstic i merescut documental guanyador del premi del públic, juntament amb propostes ben diferents, títol d’animació inclòs. En breu, una nova entrega amb més pel·lícules que han conformat una edició força notable del festival.

La Pintora y el Ladrón (Benjamin Ree, 2020)

Molta gent, inclosos els propis organitzadors del festival, parlava meravelles d’aquest documental noruec, que venia de rebre el premi especial del jurat a la seva categoria al passat Festival de Sundance. I la veritat és que hi ha poques coses a rebatre. I és que La Pintora y el Ladrón ens regala una d’aquelles històries que són difícils d’oblidar, comandada per dos protagonistes amb qui establim una relació molt especial, fins i tot íntima, i que ens duen per camins difícils de sospitar des d’un inici. Tot comença amb una trobada entre Barbora, una jove artista, i Karl Bertil, el lladre que li va robar un dels seus quadres d’una galeria, però de seguida deriva en una forta connexió emocional entre tots dos, tot i ser persones totalment diferents i, sobretot, a pesar del caràcter problemàtic d’ell. Però la Pintora y el Ladrón no és simplement una història d’amistat, sinó de simbiosi entre dues persones que poc a poc van descobrint qui són en realitat.

La gran virtut del documental és la relació que ens empeny a establir amb Barbora i Bertil, i com aquesta va fluctuant en funció de les accions dels dos. Només cal dir que, un cop acabada la història, el que pensem d’ells poc o gens té a veure amb la percepció que en teníem durant el primer tram. Durant aquest recorregut, La Pintora y el Ladrón passa per escenaris de tota mena en què se’ns parla d’aspectes tan pesants com l’autodestrucció, la compassió, la dependència o la redempció; i no sempre associats a la persona que hauríem pogut preveure en un principi. I ho fa amb un molt bon treball dels respectius punts de vista i de la temporalitat per part del director Benjamin Ree, que controla al detall la narració ja sigui amb els dos personatges junts o quan aquests avancen en paral·lel. Així, La Pintora y el Ladrón omple de matisos, però també estructura molt bé, una història que en realitat amaga tota la complexitat del ser humà. Potser per això li costa tan poc arribar a commoure’ns a tots.

Away (Gints Zilbalodis, 2019)

Enmig d’un escenari gairebé desèrtic, un noi apareix penjat d’un arbre on ha quedat encallat el seu paracaiguda; de sobte, una enorme massa fosca en forma de gegant se li acosta per a devorar-lo. És aquí on comença el trajecte de Away, una humil obra d’animació creada en la seva totalitat (direcció, guió, muntatge, animació, fotografia i música) pel jove letó Gints Zilbalodis, i que ens proposa una gran aventura vital enmig de la naturalesa. Amb un estil visual en 2D de traç simple –les formes i textures gairebé semblen pendents de renderitzar–, però a la vegada expressiu, el film ens convida a acompanyar el seu protagonista per una varietat d’escenaris i paisatges que presenten reptes i perills de tota mena. I ho fa sense estridències, però amb la sensació constant d’enfrontament a allò desconegut i sense una idea clara de com actuar, marcant l’evident paral·lelisme que Away fa amb el procés de maduresa del jove protagonista.

Tant a nivell estètic com narratiu, la pel·lícula s’assimila en gran mesura a un videojoc. De fet, en algunes seqüències t’envaeix la idea que hauries de tenir el comandament a la mà i conduir el personatge. És així com Away ens submergeix a la seva història, on l’absència de diàlegs i de qualsevol explicació o context acaba formant part de la pròpia essència de la pel·lícula. Un viatge que no només es pot entendre de forma vital; també, probablement com una representació del procés de creació de Gints Zilbalodis per a poder acabar el film en totes les seves facetes. En aquest cas, és una circumstància que afegeix un mèrit enorme a un producte humil, però que segueix un rumb coherent i que, a pesar del seu minimal·lisme, regala seqüències realment espectaculars i sensorials. Tot i les seves limitacions, doncs, l’experiència que Away proposa durant els seus escassos 75 minuts és completament satisfactòria.

The Souvenir (Joanna Hogg, 2019)

Com tot festival, l’Atlàntida Film Fest també té espai per a les decepcions, i aquest any aquesta condició recau en The Souvenir, que arribava com un dels films independents més celebrats de l’any passat. Marcat per la condició autobiogràfica atorgada per la seva directora Joanna Hogg, aquest drama romàntic es basa en la relació entre una estudiant de cinema i un misteriós home de classe alta que coneix un dia en una festa, i els alts i baixos que va experimentant la seva evolució. Cal destacar l’estil totalment sobri de Hogg, accentuat pels plans majoritàriament estàtics i l’abundància de diàlegs en un mateix espai, cosa que sovint dóna lloc a detalls i enquadraments força interessants per a parlar-nos de l’estat en què es troba la parella. També es nota cuidada la importància dels espais on té lloc cada escena, en una especial mostra del caràcter profundament personal que The Souvenir té per a la seva directora.

Tota aquesta condició autobiogràfica, però, acaba conduint la pel·lícula cap a una fredor i una distància respecte l’espectador que la condemnen en gran mesura. Tot es torna monòton i es fa complicat entendre els actes i els sentiments d’uns personatges que, a més a més, cada vegada resulten més esquerps. Així, les dues hores de The Souvenir s’acaben fent difícils de digerir, sobretot per aquesta manca d’implicació amb el que està passant. A més, Hogg fa un ús sobtat de les el·lipsis que dificulta la comprensió de l’evolució emocional de la història. És possible que per a la directora, que ho coneix de primera mà, hi sigui present, però la transmissió a qui ho coneix tot de nou és fallida. Ni tan sols la irrupció de Tilda Swinton arregla gran cosa. Al final, la sensació és que The Souvenir és una pel·lícula molt més interessant per a la pròpia directora a nivel personal, que no pas per a l’espectador que la veu des de la distància i que no rep masses al·licients per a fer-se-la seva.

The Exception (Jesper W. Nielsen, 2019)

Si ens preguntessin de què va The Exception, ben bé podríem donar fins a quatre respostes diferents en funció del moment de la pel·lícula en què ens trobéssim. Hi ha un thriller criminal sota una amenaça neofeixista, un drama sobre el mobbing, un conflicte amorós a tres bandes, i fins i tot un estudi psicològic sobre la maldat humana que habita dins nostre. Tot plegat, incorporat a la història de tres dones que treballen a una biblioteca investigant antics crims de guerra, i que veuen com la seva convivència va dificultant-se cada vegada més a la vegada que les seves respectives vides personals també es van complicant. Aquest batibull provoca cert desconcert durant el primer tram de The Exception, sobretot per aquesta impressió que la història no té un rumb concret i que va fent bandades aquí i allà. No obstant, poc a poc tot va confluint i fins i tot alguns detalls inicials reapareixen per a donar sentit a un film que, sorprenentment, funciona.

El director Jesper W. Nielsen aposta per un ritme que pot semblar pausat, però que en realitat alberga un relat que no para d’avançar i de créixer en matisos, i també en intriga. La desconfiança que The Exception ens transmet cap a totes les seves protagonistes des d’un bon inici deixa ben clar que totes tenen algun rerefons obscur, i la veritat és que el film sap jugar molt bé amb aquesta circumstància a través de les accions de cadascuna d’elles. I és que l’enveja, la sospita i els secrets del passat acaben sent la base de tot plegat, i també aquells elements que la pel·lícula busca reflectir en nosaltres. És cert que no tot funciona al mateix nivell, i que alguns dels girs de la segona meitat són massa efectistes, però el resultat global acaba sent prou interessant. Si més no, The Exception aconsegueix el seu objectiu de deixar-nos amb certes disjuntives al nostre cap sobre el que acabem de veure, de mode que bona part de la seva feina es pot considerar feta.