M.A.Confidential

Hvítur, Hvítur Dagur

Director: Hlynur Palmason

Intèrprets: Ingvar Eggert Sigurdsson, Ída Mekkín Hlynsdóttir, Hilmir Snær Guðnason, Sara Dögg Ásgeirsdóttir, Björn Ingi Hilmarsson.

Gènere: Drama, thriller.

País: Islàndia, 2019. 105 min.

Ingimundur és un veterà expolicia que viu sol en una petita localitat perduda enmig dels paratges d’Islàndia. Fortament afectat per la tràgica mort de la seva dona uns mesos enrere, Ingimundur mira de refer la seva vida reformant la casa on viu i passant tot el temps que pot amb la seva néta, però el dolor de la pèrdua segueix molt latent dins seu. A això, s’hi afegeix la creixent sospita que la seva dona li amagava alguna cosa, cosa que té cada cop més conseqüències en el seu comportament.   

El paisatge islandès no és d’aquells que convidin precisament a l’alegria, l’optimisme o el divertiment. És complicat visualitzar una comèdia romàntica o un thriller esbojarrat enmig dels seus paisatges àrids, freds i ventosos. Per una altra banda, però, aquests escenaris poden resultar idonis a l’hora d’envoltar històries com la que ens explica Un Blanco, Blanco Día, que fins i tot hi fa una referència explícita al seu propi títol. Marcat en tot moment per aquesta atmosfera tan particular, aquest drama dirigit pel jove Hlynur Palmason fa de la contenció emotiva la seva principal basa i ens va endinsant a la dura existència d’un home que ha vist com el gris blanquinós i monòton del seu voltant s’ha anat convertint en un mirall per a ell. Unes característiques, doncs, que converteixen Un Blanco, Blanco Día en una pel·lícula “profundament islandesa”, però que en cap cas porten a un excés de contemplació que demani esforços especials a l’espectador.

Tot i que la seva naturalesa és calmada -que ho ha de ser, per a coherència amb el seu protagonista-, Un Blanco, Blanco Día ofereix un d’aquells trajectes on cada escena conté informació rellevant. Molts són els detalls que ens parlen del que passa per la ment d’Ingimundur, i especialment sobretot aquells que semblen no tenir més importància. Des de les primeres el·lipsis, en què veiem des del mateix punt com evolucionen les obres a casa seva a mida que van passant els mesos, fins a l’evocadora escena final al seu interior, ens anem ficant poc a poc a la seva pell. Pel mig, una roca que cau i cau muntanya avall, un conte de terror abans d’anar a dormir o l’estrident cançó d’un programa infantil, entre altres, són alguns dels moments amb què Un Blanco, Blanco Día ens presenta amb molta lucidesa l’estat dels sentiments de l’home. Un mode amb què el film ens permet establir una relació cada cop més íntima, però en cap cas invasora, i amb la sensació que sempre es respecta allò que el personatge vol.

Hlynur Palmason combina aquesta vessant més individualment introspectiva de Un Blanco, Blanco Día amb els que són els altres dos grans nuclis narratius: la relació d’Ingimundur amb la seva néta Salka i els caps per lligar pel que fa a la seva dona. Quant al primer aspecte, la pel·lícula construeix una relació entranyable que, en certa manera, complementa la que ara li manca al protagonista, però que també es veu condicionada per l’estat anímic d’aquest. De fet, és una eina força eloqüent perquè Ingimundur s’acabi expressant, sigui de la forma que sigui, i proporciona un parell de seqüències memorables durant el tram final del film. El segon aspecte és el que permet Un Blanco, Blanco Día pujar de revolucions, i quan és així, no escatima la duresa i el punt salvatge que inspiren els paisatges que envolten tota l’acció. És per això que, encara que no ho pugui semblar, a la pel·lícula no deixen de succeir-hi coses.

Però més enllà dels punts de tensió i d’intriga que ofereix la història, el millor que deixa Un Blanco, Blanco Día és la forma amb què ens obre un personatge que, quan se’ns presenta, està completament tancat. Aquest és el gran mèrit del director Hlynur Palmason, el qual també responsable del guió. Ens queda la sensació que el recorregut ha tingut un sentit, ha valgut la pena i ha canviat les coses; i, sobretot, ens ha permès entendre una mica millor el protagonista. Segueix sent una pel·lícula dura, amb un dramatisme que queda subratllat per la citada incomoditat de l’ambient inhòspit que la rodeja, però que demostra un cop més que la narrativa nòrdica (islandesa, en aquest cas) pot acabar sent molt més visceral i emotiva del que ens pensem. És així com Un Blanco, Blanco Día, que va ser la flamant vencedora de l’edició 2020 del Festival D’A, apunta a ser una de les grans pel·lícules europees d’aquest any.