M.A.Confidential

Tenet

Director: Christopher Nolan

Intèrprets: John David Washington, Robert Pattinson, Elizabeth Debicki, Kenneth Branagh, Dimple Kapadia, Aaron Taylor-Johnson, Michael Caine, Clémence Poésy, Martin Donovan.

Gènere: Ciència-ficció, thriller, acció.

País: Regne Unit, 2020. 150 min.

Després de participar en una acció encoberta per a evitar un atac terrorista a l’Òpera de Kiev, un home és reclutat per a formar part d’una missió que, sota el nom de “Tenet”, té un objectiu molt clar: evitar una guerra mundial. Durant el seu entrenament, l’home descobreix l’existència d’una nova tecnologia del futur que permet invertir el comportament temporal dels objectes, els quals es mouen al revés mentre la resta del món avança normalment. Convivint amb això, es posarà en marxa per aturar Andrei Sator, un traficant d’armes que és a punt d’aconseguir una arma de destrucció mundial.

Tot i que sempre hi haurà una legió de detractors que, per alguna raó que desconec, menysprearan una i altra vegada la seva feina, ningú pot negar que Christopher Nolan ha estat i serà un dels cineastes més influents del segle XXI. Dins de la concepció del cinema com a espectacle, pocs han estat a la seva alçada, però com a manipulador de l’espai-temps i explorador de les seves possibles aplicacions, directament ningú el pot igualar. Memento, Origen, Interestelar, Dunquerke… i fins i tot Insomnio i El Truco Final, de forma més indirecta: pràcticament tots els seus títols han girat d’una forma o altra al voltant d’aquest estudi espaitemporal. Així, l’arribada de Tenet no només és un pas lògic dins de la seva trajectòria, sinó un salt ambiciós considerable, un “més difícil encara” de proporcions enormes. I Nolan se’n surt amb nota, oferint-nos un film complex i frenètic, però que a la vegada és capaç d’exposar amb suficient solvència un univers on les lleis de la física que coneixem queden totalment subvertides.

No hi ha dubte que Tenet és una pel·lícula complicada, plena de conceptes que cal anar captant i comprenent a mida que la història avança per a poder detectar el mode amb què intervenen en els moments clau. Cal posar els quatre sentits des de l’inici i mirar de retenir cada fet i cada diàleg, amb la dificultat afegida que el ritme amb què aquests se succeeixen és molt alt, especialment durant el primer tram. No obstant, la informació necessària hi és, repartida en el transcurs del film i sovint en forma de diàlegs puntuals. També hi ha moments de clar desconcert, per descomptat, i de fet la pel·lícula se n’aprofita en més d’una ocasió, però en general Tenet no deixa que l’espectador quedi completament perdut. Al final, són moltes les peces que es poden encaixar durant el visionat, i la resta queden suspeses perquè puguem donar-hi nosaltres mateixos les voltes necessàries. I és que, en realitat, el propi concepte de la pel·lícula no casa amb els termes “principi” i “fi”, per tant no cal obstinar-se en trobar una explicació tancada de tots els fets.

Com passa en bona part dels títols de Christopher Nolan, Tenet està farcida de referències a sí mateixa; i no només a allò que explica, sinó a la seva condició com a pel·lícula. Que l’escena inicial passi en una òpera on tot el públic queda adormit ja es pot entendre com un missatge encobert del director: fugiu de la racionalitat, el que esteu a punt de presenciar és com un somni. Com si ens connectés a la màquina d’Origen, ni més ni menys. A partir d’aquí, les referències són evidents, com aquest “Don’t try to understand it. Feel it”, que li diuen al protagonista mentre experimenta els objectes invertits, al mateix temps que ens ho diuen a nosaltres com a espectadors. A banda d’això, Tenet aprofita el punt de vista del protagonista, que ho va descobrint tot al mateix temps que nosaltres, per a exposar conceptes com “la paradoxa de l’avi” o “la pinça temporal”, que ajuden en gran mesura a entendre allò que Nolan ens vol explicar. Repeteixo: si es para atenció en tot moment, es pot rebre molta informació continguda dins el propi film per a poder lligar els caps essencials.

En el processament mental de totes aquestes subversions espaitemporals també hi ajuda la seva aplicació a nivell visual. És a dir, les pròpies escenes ens demostren com funciona. I, a més a més, suposen un espectacle mai vist abans. La forma amb què Tenet fa conviure el món que es mou cap endavant i el que es mou de forma invertida dóna lloc a seqüències increïbles, i també perfectament planificades per evitar cap mena de costura. No només és la seva espectacularitat, sinó com el seu desplegament ens fa comprendre millor què està passant i per què, fins al punt de poder-ne preveure alguna i tot. I és que la pròpia pel·lícula “juga” amb nosaltres seguint les seves normes quan ens fa reviure moments que ja havíem vist, i que per tant coneixem i podem anticipar; i que, per tant, adopten un sentit nou. D’aquesta manera, Nolan busca, en certa manera, que en el transcurs del visionat de Tenet experimentem com a espectador aquesta sensació d’avançar cap endavant i després de forma invertida. El que és clar, i visualment queda representat un munt de vegades, és que les dues parts estan en contacte permanent durant tota la pel·lícula, encara que no en siguem conscients.

Així doncs, la proposta de Christopher Nolan és extremadament ambiciosa, tant per allò que veiem en pantalla com, sobretot, per tots els engranatges narratius que hi ha darrere; i el resultat és admirable. Tenet no és rodona, té aspectes qüestionables com la seva fredor (és difícil connectar emocionalment amb els personatges) o el muntatge massa atropellat en algun moment, però quan es posa en marxa és com un transatlàntic imparable. I, enmig de totes aquestes capes, amaga en realitat una pel·lícula d’espies de tall gairebé clàssic, comandada per un John David Washington molt sòlid i amb un sorprenent Kenneth Brannagh com a malvat que frega el clixé però acaba convencent. Tot plegat converteix Tenet en un espectacle majúscul que, a més a més, arriba en un moment especialment delicat per al cinema per a recordar-nos tota la seva dimensió sensorial. Es fa difícil pensar en el proper repte que es/ens plantejarà Christopher Nolan, però després d’això costa imaginar de quina manera mirarà de pujar un graó més. Sigui el que sigui, estarem encantats d’enfrontar-nos-hi.